Al número 10 del carrer de Sant Josep, al centre de Sueca, s’hi alça una gran casa d’aspecte modernista i finestrals allargats. Des del 2017, els visitants que s’hi apropen i en travessen el vestíbul poden veure records d’infantesa, cartes manuscrites, i altres objectes. Són les petjades de Joan Fuster, assagista mordaç, brillant discutidor, historiador i homenot en paraules de Josep Pla, un dels intel·lectuals clau de la cultura i literatura catalanes de la segona meitat del segle XX. La casa, avui un museu que acull visitants de tot arreu, va ser el quarter general de l’escriptor durant dècades, refugi personal i seu de les tertúlies on Fuster, sempre obert a trifulgues literàries i polítiques, discutia amb artistes, escriptors i joves. D’entre les seves parets en van sortir aforismes esmolats, versos lírics, apunts irònics i algunes de les obres amb més impacte de les lletres valencianes modernes, des del Diccionari per a ociosos a Nosaltres els valencians.

El mestratge de Fuster és una ombra allargassada que travessa escriptors, filòlegs i fins i tot músics que van créixer escoltant les seves opinions

Repassar l’obra de l’escriptor avui, cent anys després del seu naixement, implica reconèixer la seva vàlua intel·lectual i la seva personalitat, capaç d’obrir-se pas i reivindicar posicions inexplorades i trencadores en l’enrarit clima cultural de la postguerra. És per això que la Generalitat valenciana i catalana han declarat el 2022 com a Any Fuster. Admirat i defensat pels seus i atacat i odiat pels adversaris, el mestratge de Fuster és una ombra allargassada que travessa escriptors, filòlegs i fins i tot músics que van créixer escoltant les seves opinions, de vegades polítiques, de vegades quotidianes, però sempre esmolades. Disposat a remoure constantment, Fuster va carregar contra la ‘somnolència’ de la València del Franquisme i la Transició, bastint nous ponts i trobant nous camins, agitant al seu voltant a cop d’escrits i articles. No és d’estranyar, doncs, que dècades després la seva obra encara ens interpel·li. Com va sentenciar sorneguerament en un dels seus aforismes, “una calma excessiva equival a una acta de defunció”.

Un bon llibre és sempre una provocació

Fuster, malgrat la passió per la lectura que se li va despertar durant l’adolescència, no va fer estudis de lletres. Va marxar a València a estudiar Dret a principis dels 40. Acabaria dedicant a l’advocacia poc temps, però, aleshores ja submergit en els cercles literaris de la ciutat. Era evident que tenia altres interessos. La poesia i la història de Sueca i del País València li ocupaven el temps i l’estudi. I també les col·laboracions a la premsa, que realitzaria durant gran part de la seva vida i que serien una de les seves principals fonts d’ingressos durant molts anys. Primer van ser els diaris valencians com Levante i després les seves opinions arribarien als rotatius catalans, de La Vanguardia a Telexprés. 

Fuster va cultivar sempre un assaig esmolat i de caire humanista

Fill de progenitor carlista, amb qui de seguida va tenir diferències, Fuster va cultivar sempre un assaig esmolat i de caire humanista, en la tradició d’Erasme de Rotterdam, de Diderot i de Voltaire. Buscava el contacte amb el lector, parlar-li de tu a tu, atiar la seva consciència, recolzat en la idea de la universalitat de l’home modern. Com afirma Josep Ballester, autor del llibre L’agitació de l’escriptura, “la seva intenció és compromesa; cerca influir amb la seva especulació el seu lectorat d’una forma directa”. Parlava des del compromís amb la imparcialitat i amb el criteri propi que mantindria en totes les circumstàncies, també en l’adversitat, que coneixeria arran de l’escriptura de Nosaltres els valencians.

Publicat el 1962, Nosaltres els valencians va ser un revulsiu, un salt en la consciència de la identitat valenciana

Publicat el 1962, Nosaltres els valencians va ser un revulsiu, un salt en la consciència de la identitat valenciana moderna que, per bé i per mal, va marcar un abans i un després en la seva dimensió pública. La publicació d’aquest text i de la guia de viatges satírica El país valenciano van atiar una reacció furibunda per part dels cercles més conservadors del País Valencià, que veien amb mals ulls el seu catalanisme. Fuster va ser acusat d’enemic del país, d’ultratge, i li van cancel·lar les col·laboracions escrites a la premsa valenciana. Fins i tot es va cremar una figura feta a la semblança en la cavalcada del ninot de l’any 63. La campanya seria el preludi dels anys de la Transició en què apareixien pintades en contra seva a la façana de la casa de Sueca i on fins i tot dos atemptats amb bomba van esclatar. “M’odien i això no té importància. Però m’obliguen a odiar-los i això sí que en té”, diria Fuster.

Fuster va posar els valencians davant d’un mirall, preguntant-se què és el que els fa ser-ho i assenyala a la llengua i la cultura com a resposta, conduint-los, a la vegada, cap al marc nacional dels Països Catalans

L’autor va posar els valencians davant d’un mirall, preguntant-se què és el que els fa ser-ho i assenyala a la llengua i la cultura com a resposta, conduint-los, a la vegada, cap al marc nacional dels Països Catalans. En paraules de Lluís Llach, “ell ens va ensenyar a ser catalans d’una altra manera. Que se’ns parlés de Països Catalans des de València als que veníem de Girona va ser un cop bastant alt”. El llibre va ser un xoc important tant per l’originalitat de les seves tesis en el moment com per las seva amplitud. Les reverberacions de la seva posició, que ja no canviaria al llarg de la seva vida, arriben fins al present.

Un home d’acció?

Malgrat l’opinió de Pla, que li veia fusta de polític, Fuster mai es va considerar a si mateix un líder ni algú amb voluntat de fer carrera política “Sóc tot el contrari d’un home d’acció. No tinc ànima de president, ni tan sols de concejal”. La seva via per participar en el món què l’envoltava era una altra. “Penso que la cosa que jo i gent com jo podem fer en uns moments com en els que vivim és més o menys crear consciència”. I va ser aquesta voluntat de posar els seus conciutadans davant dels problemes col·lectius que l’inspirava, entenent que com a intel·lectual no podia defugir-los, ni quedar-ne al marge.

Fuster mai es va considerar a si mateix un líder ni algú amb voluntat de fer carrera política

Contradient el que era habitual entre escriptors i artistes del moment, mai va marxar de Sueca, el seu poble natal, per emigrar a Barcelona o a Madrid. L’autor va quedar-se a la casa familiar on aniria acumulant llibres i construint la seva impressionant biblioteca personal, que va arribar a reunir més de 22.000 volums. Lector voraç, lamentava que haver-se de guanyar la vida escrivint li robés temps de lectura. En els llibres hi trobava una finestra al món, infinita. Fins i tot certa reclusió al final de la seva vida li va valer el sobrenom de ‘el solitari de Sueca’. “Llegir és l’única cosa que m’ha divertit sempre”. 

Lector voraç, lamentava que haver-se de guanyar la vida escrivint li robés temps de lectura. En els llibres hi trobava una finestra al món, infinita

Potser mostra d’acció són els seus aforismes, que va cultivar durant gran part de la seva vida i que a poc a poc es van anar incorporant a la cultura popular, infiltrant-s’hi, fins avui. Són, en moltes ocasions, “dards enverinats d’un franctirador expert”, com diu Josep Ballester, que provoquen el lector amb un enginy sorprenent. Una literatura instantània, d’idees reduïdes a la mínima expressió a cavall entre l’assaig i la lírica. Hi ha observacions metafísiques i quotidianes, receptes lapidàries i plenes de rotunditat. L’ajuntament d’Alzira, al País Valencià, fins i tot els ha imprès als sobres de sucre per repartir en bars i restaurants amb motiu de la seva capitalitat cultural aquest 2022.

Fuster també va participar en els cercles culturals catalans a l’exili i en les jornades i reunions clandestines d’intel·lectuals catalanistes antifranquistes i es va trobar amb personalitats com Josep Maria Castellet o Josep Fontana. Un compromís civil que es va accentuar durant la Transició i l’obertura democràtica, en què va arribar a impulsar un projecte de redacció de l’Estatut del País Valencià. Les seves manifestacions contra el totalitarisme i a favor de les llibertats nacionals van ser contundents. Mantenia la voluntat de reintegrar culturalment tots els territoris de parla catalana per acabar de construir el que considerava “un poble a mig fer”. I sense perdre l’optimisme. “Si dotze més un han conquerit pràcticament tot el món i nosaltres som més i el país és més menut, serà fàcil”. 

Mantenia la voluntat de reintegrar culturalment tots els territoris de parla catalana per acabar de construir el que considerava “un poble a mig fer”

Practicant de l’escepticisme ben entès, Fuster va tenir interès per tot el que l’envoltava: la política, la moral, la justícia, la literatura, l’art, la societat, els costums, sense caure mai en el dogma i sempre afavorint la discussió i la crítica. Ho demostra el seu desig veient el final: no morir-se sense haver deixat en funcionament al País Valencià ‘equips d’intel·lectuals’ i de no intel·lectuals capaços de remoure “aquesta societat en perpètua somnolència digestiva”. Cent anys després del seu naixement i seixanta de la publicació de Nosaltres els valencians, la seva obra segueix convidant-nos a reflexionar, a pensar-nos com a éssers humans i com a catalans. L’Any Fuster, que programarà actes de tota mena i noves edicions dels seus textos, és una bona oportunitat de descobrir aquest ‘distret propagandista de la inseguretat intel·lectual’, sempre disposat a explorar, a mirar el seu voltant i analitzar-lo amb voluntat incisiva. Un agitador incasable que va resumir molt bé el seu final: “I morir deu ser deixar d’escriure”.