Hi ha moltes especulacions sobre els apòcrifs, aquells llibres religiosos que no van ser acceptats dins la Bíblia catòlica. Sobre ells en circulen llegendes urbanes, mites, mentides i mitges veritats. Però són pocs els que han llegit realment aquests textos. Antonio Piñero ens apropa a ells. Apócrifos del Antiguo y del Nuevo Testamento (Alianza) és una selecció dels llibres apòcrifs més significatius, que va acompanyada d'una magnífica introducció, molt clarificadora. Els més de 200 textos apòcrifs queden reduïts aquí a l'essencial, que es concentra en un llibre de 500 planes, que compta amb un índex temàtic que ajuda al lector a apropar-se als temes del seu interès. Els apòcrifs en estat pur, més enllà d'especulacions.

Per què llegir els apòcrifs

Els apòcrifs són un important element per a l'estudi de la religiositat popular, a vegades desmarcada de la religió oficial. Molts elements que actualment accepta el cristianisme procedeix directament de la tradició fixada pels apòcrifs. Algunes de les creences més entranyables de la tradició catòlica vénen dels textos no canònics: el bou i la mula al portal, els tres reis mags, el lladre bo crucificat al costat de Crist, la Verònica que eixuga el rostre de Crist amb un llenç... Però també algunes qüestions que més tard l'Església va elevar a dogma, com l'ascensió de la Verge als cels.

Llibres maleïts

Des de molt aviat el cristianisme va desenvolupar la idea que alguns llibres religiosos són directament inspirats per Déu i els altres no. El problema radicava en com definir cadascun. Els apòcrifs són aquells escrits de caràcter teològic que han aspirat a formar part del grup d’obres considerades sagrades, les “canòniques”, i no ho han aconseguit. Es defineixen, doncs, per oposició als textos oficials, validats per la jerarquia eclesiàstica. En un principi el terme apòcrif era usat per definir allò que calia mantenir ocult perquè no podia caure en mans de les masses. Però més endavant, apòcrif va anar adquirint un sentit negatiu, i es va anar associant a fraudulent, enganyós, diabòlic, fins i tot.

La tria

Hi ha molt poques dades sobre com es va constituir el cànon bíblic, però en canvi hi ha moltes hipòtesis. L’Església catòlica, hereva de la tradició jueva, buscava un conjunt de textos sagrats que permetés unificar la doctrina, i alhora diferenciar-se del judaisme. El procés es va allargar del segle II al segle IV, però el cànon catòlic no s’oficialitzaria fins al Concili de Trento (1546). Piñero aclareix que per això els catòlics no tenen el mateix concepte d'apòcrif que els protestants: alguns llibres que els protestants consideren "falsos", els catòlics no els tenen per apòcrifs, sinó per "deuterocanònics", és a dir, canònics, però de segona fila.

Una vella història

Hi ha molts apòcrifs, ja, de l'Antic Testament (redactats entre el segle III aC i el II dC). Eren uns textos apocalíptics, en que es preveia una gran catàstrofe còsmica que acabaria amb el món, però també s'anunciava la propera arribada d'un Messies. Són textos que ajuden a entendre el primer cristianisme, doncs ja s'hi presenten alguns temes típics del cristianisme, com la vida després de la mort, o fins i tot el Sant Sopar. Durant els primers anys de cristianisme van aparèixer moltes tradicions que recreaven la vida de Crist, i en algun cas es van transmetre mitjançant escrits. Aquests escrits pretenien complementar, o fins i tot oposar-se als textos considerats canònics. Molts d'ells tenen un contingut esotèric. N'hi ha que són una apologia de la vida ascètica. En bona part tenen el seu origen al segle II, encara que el seu redactat podria haver estat alterat significativament amb el temps. És a dir, la major part d'ells van sorgir quan el cànon cristià ja estava molt establert, i per tant no van tenir opció a formar part del grup de textos canònics.

D'autor desconegut

Entre els apòcrifs hi he el "Llibre de Noé", el "Testament de Moisès", "l'Evangeli segons Maria" (Magdalena) o el "Llibre de Enoc". Però molts dels autors dels apòcrifs són anònims. Signaven amb el nom d’un personatge conegut, però no perquè volguessin enganyar ningú, sinó perquè es consideraven inspirats per aquest personatge. Està provat que tampoc els autors dels llibres canònics són els que s'atribueixen: ni Moisès va escriure el Deuteronomi, ni el rei David el salteri, ni Salomó els sapiencials...

Els inescrutables camins del Senyor

Els apòcrifs no només no van ser divulgats per les institucions eclesiàstiques, sinó que aquestes van tendir a amagar-los. Per això, se'n van conservar molts pocs exemplars. Alguns apòcrifs han arribat fins als nostres dies gràcies a les seves versions gregues o llatines, però d'altres han seguit itineraris ben curiosos. Alguns van ser conservats a Abissínia pels coptes monofisites, i l'única versió que es va conservar era en gheez, la llengua sagrada dels etíops. D'altres es van transmetre en antic eslau. Alguns van sobreviure en assiri, la llengua d'alguns cristians ortodoxos de Pròxim Orient...

 

Imagen de portada: Maria Magdalena, a la que se li atribuïa la redacció d'un Evangeli apòcrif. Quadre de Bernardino Luini (1482-1532).