A finals de novembre l’estiu ja queda lluny. Queda a prop Nadal, que quan passi ens acostarà una mica a la primavera. Aquesta roda inaturable de dates concretes que et fa pensar que ja ha passat un any, que ja n’han passat vint. L’hivern és temps de casa i de recollida. Viatjar menys, sortir menys. Per això avui rememoro els aeroports i els avions. Aquell trajecte espai-temps amb uns principis físics explicables que quan estic asseguda i enlairada són completament incomprensibles. I aquest article serà el lloc on plasmar tots els dubtes que se’m plantegen quan soc a un avió. I així veure si els racons inescrutables on em porta el cap són d’interès d’algú o si han passat per altres cervells. Vés a saber. No sé si soc l’única que, una vegada volats no sé quants quilòmetres, es pregunta com costaria de repatriar el seu cadàver. Una preocupació profunda al costat d’una banalitat que sempre em ve a la ment: les reunions de menú de les empreses de càtering aeri. Pasta o pollastre, mantega, un panet. Algú que tria els vins. Pilot i copilot no mengen mai el mateix. Però, quin protocol se segueix si hi ha una intoxicació alimentària i es fan cues de descomposició a aquells banys minúsculs? Ha d’haver passat, deu haver passat de tot, en un avió. Fins i tot que explotessin les pròtesis mamàries de l’Ana Obregón. Fins i tot que l’Ana Obregón tornés en un vol amb una filla del seu fill que també és filla seva (això últim és infinitament més increïble que la llegenda urbana de l’esclat de silicona). Del 0 al 10 com de bé es dorm en les butaques de primera classe? Els porten el menjar abans. Els porten un menjar una mica millor, algun suplement, una ració una mica més generosa? Tenen coberts d’un plàstic amb aparença de metall. Però han de fer aquelles cues que fem tots, penso per consolar-me. En realitat, potser no. Quin grau de poder has de tenir per fer més ràpid els controls de seguretat reiterats? Cua per facturar, per ensenyar el passaport, cua, bitllet, cua, escales que baixen, cua, autobuset per la pista, cua, escales que pugen a l’avió (sempre per la banda esquerra, fixeu-vos-hi), cua al passadís, cabina plena perquè algú hi ha entaforat la maleteta i la motxilleta i la jaquetota. Sorollet de l’aire permanent de l’avió perquè es renovi. Somriure permanent del personal perquè et sentis a gust. Es pot fumar en aquell moment d’aire lliure abans de les escales quan no hi ha passarel·la d’embarcament? (per què a vegades no hi ha passarel·les d’embarcament?). Parir en un avió, morir en un avió. Fer l’amor en un avió. Descobrir que les caixes negres de l’avió no són negres, sinó taronges. Enamorar-se en un avió. Decidir que et vols separar mentre mires què hi ha en aquella butxaca que penja del seient del davant tornant del darrer viatge que sempre quedarà tacat per la sensació d’acabament, de desaparició. Com quan tires la cadena de l’wc de l’avió i aquella inèrcia xucladora s’ho emporta tot, sense pensar què hi ha sota, sense mirar avall, sense mirar enrere. 

Els que tenen jets privats

També penso en aquella escena de Georgina en què s’anava a emprovar un vestit a París amb el seu jet privat. Els que tenen avió privat s’enlairen quan els convé i els controladors aeris els fan un espai entre els radars de punts il·luminats (potser no és així) que són tots els vols que arriben i que marxen? Tindríeu abans un jet privat o un vaixell privat? Com és la vida quan ho pots tenir tot? No haver sabut mai què és pagar el lloguer ni el tipus d’interès de la hipoteca. Agafar un avió fins a l’atelier de Jean Paul Gaultier amb les amigues com qui va fins a l’Illa Diagonal. Suposo que ens impacta per impúdic. Em consola pensar que les preocupacions més transcendentals, les que van més enllà dels calers i dels lloguers, deuen ser les mateixes. Sí, sí que n’hi ha. La felicitat, la pròpia i la dels fills. La salut, la mort. Que no s’estavelli l’avió o com repatriarien el teu cadàver. Però suposo que això últim ells també ho tenen més fàcil.