Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor de novel·les i relats. Va guanyar el premi Sant Jordi l’any 2007 per Les senyoretes de Lourdes. Posteriorment, arribaria Dos taüts negres i dos de blancs, novel·la que va ser tot un èxit de vendes amb què també va recollir infinitat de premis. Escriptor en constant estat de creació, hem aprofitat que ha presentat el seu nou treball, Els crims de la mel a Barcelona per entrevistar-lo. De fortes conviccions, té clar que és literari i què no, i s’interroga pels arguments que poden allotjar les inquietuds més profundes. I ens descobreix que, quan va començar a escriure la nova novel·la cercava a la desesperada qualsevol història, fins que de sobte es va topar amb un rumor que finalment ha acabat relatant a la seva última entrega: una nit fosca de finals de novembre esclaten dos trets als boscos de la zona més despoblada de Catalunya. Un home cau abatut mentre el seu company aconsegueix fugir. Hores més tard, un innocent es declara culpable davant la guàrdia civil. Així comença el relat d’uns fets, basats en un crim real ocorregut al Pallars l’any 1953. Víctimes i botxins conformen dos col·lectius antagònics del tot irreconciliables: pagesos arrelats a la masia centenària contra gitanos itinerants dins de fràgils tartanes, delerosos cada dia d’horitzons nous. Una història que parteix d’un fet real, però que Coll ficciona per tal de donar cos a tots els personatges d'una novel·la en què l'escriptor s’interroga per la llibertat i per la veritat.
Què l’ha portat a escriure sobre aquest assassinat?
M’interessava la idea de la simulació enfront de la veritat. És a dir, que la veritat s’oposa a la realitat. Al teatre sabem que tot és mentida. La paraula novel·la ja vol dir simulació. Com una obra teatral que representa, cada capítol és un decorat, un decorat diferent. Un decorat que és sempre un lloc on s'ha habitat o hi ha hagut persones. I la boira és el teló.
M’interessava la idea de la simulació enfront de la veritat
Per què aquest crim?
Primer no m'interessava gens, però algú em va explicar que els rumors deien que el culpable no era pas l'home que s'havia autoinculpat. Vaig consultar el sumari i vaig investigar una possible suplantació. És a dir, com aquest home actua, menteix i interpreta un paper davant de la policia i del jutge. I, sobretot, em preguntava per què ho havia fet.
La vida com un teatre...
De quina manera si no simulem, si no li dius a la persona que estimes el que vol sentir, l’altre no et correspon. Les relacions afectives tenen un component de mentida, de simulació. Si tu parteixes d’un principi, com és el meu cas, que gràcies al rumor sabia que estava treballant una història que naixia d’una mentida, creus que l’únic desenllaç possible és el fatídic. Però, m’agrada pensar en l’ambigüitat. No revelaré el final, però crec que el lector ha de triar.
De nou... moltes escenes són teatrals.
La descripció de la muntanya... La missa, de fet, és una escenificació: quan el capellà es canvia de roba, el mateix exorcisme... També ho és el judici, l’escena del cementiri...
Sempre ha volgut localitzar els escenaris en el seu epicentre vital: les Terres de Ponent.
Tot i que no he volgut caure mai en un cert provincianisme, no em fa vergonya utilitzar qualsevol nom del territori. Hi ha novel·les on he posat els noms dels pobles, i en d’altres que són inventats, però que el paisatge l’és. Veig autors que ho eviten. Per mi, el paisatge és un factor emocional de connexió amb els lectors, de la mateixa manera que quan vas a la Xina i sents algú parlar català o quan estàs al metro, aquí a Barcelona, i algú diu Herba-savina (antic poble del Pallars Jussà, escenari de la novel·la de la seva novel·la Dos taüts negres i dos de blancs).
De quina manera si no simulem, si no li dius a la persona que estimes el que vol sentir, l’altre no et correspon. Les relacions afectives tenen un component de mentida, de simulació
Els personatges estan predestinats.
M’interessava la idea de ser hereus del destí, que és agradable i et dona una vida solucionada. Però mai saps si és un privilegi i t’estalvia dubtes i problemes o, contràriament, no et dona llibertat per triar. Jo soc el segon de quatre, i vaig veure el meu germà gran néixer sabent que seria l’hereu de la casa i les propietats. És com el destí tràgic, per exemple, de la tragèdia grega, que ja al néixer tens un destí marcat.
Troba en l’herència un tema universal? El llegat?
Té molt a veure amb mi. Quan vaig créixer, ja vaig saber que em tocaria estudiar. Sabíem que el fill gran era l’hereu, però els altres hauríem d’anar a formar-nos. Ara tothom vol anar al poble, jo vaig venir a Barcelona als anys seixanta i amagava el meu accent i d’on venia. Hi ha un trencament molt fort amb les generacions posteriors.
M’interessava la idea de ser hereus del destí, que és agradable i et dona una vida solucionada. Però mai saps si és un privilegi i t’estalvia dubtes i problemes o, contràriament, no et dona llibertat per triar
En la novel·la, aquest grup són els gitanos. Com us hi vau apropar?
No vaig voler fer-ne un tractament folklòric, ni fer-los parlar caló: eren persones en igualtat de condicions, però que eren nòmades. Era això el que m’interessava i surt a la novel·la: que no els poden localitzar ni inscriure en una població concreta. Em vaig quedar parat, perquè el jutge va ser molt just. En cap cas no s’hi va referir com a gitanos, ni hi va fer referència. I estem parlant d'uns anys en ple franquisme! No puc dir el mateix del fiscal ni del jutge instructor, que sí que ho van fer, i amb mala bava. Tot això ho he consultat a les actes del judici.
Hi ha una altra qüestió, abans d’entrar en els personatges, que és l’amenaça d’un poble estranger.
És el jutge que ho diu, que nosaltres no jutgem les institucions sinó les persones. Per tant, si aquesta persona pertany a una entitat, suposem que sigui mafiosa, no jutgem a la màfia.
Crec que el relat religiós (els evangelis o les Sagrades Escriptures) és literatura fantàstica, com Borges. És una literatura fantàstica amb molts elements simbòlics
Fins a quin punt li calia la realitat.
No pots jutjar una novel·la per si t'has documentat molt. En tot cas, ho pots jutjar si fas un documental o un estudi històric. Tinc unes conviccions estilístiques i formals, però també temàtiques de què es pot fer amb la novel·la.
La religió també és molt present.
A veure, jo crec que el relat religiós (els evangelis o les Sagrades Escriptures) és literatura fantàstica, com Borges. És una literatura fantàstica amb molts elements simbòlics. Per això mateix, el personatge de la gitana té molta presència a la novel·la: tracta a la Mare de Déu de tu, com feien les religions primitives, que hi dialogaven amb els seus éssers sagrats. M’interessa la presència dels déus accessibles, de les divinitats tangibles. El guarda civil queda parat: no entén, en canvi, com pot mantenir un diàleg amb una divinitat. Això passa. A la tradició grecoromana, els déus cometen errors. Em volia allunyar de la lògica del déu jueu totpoderós al qual s’adrecen lloant-lo. Això aquí no ho hem tingut mai, encara que alguns ens ho vulguin fer creure.