Alagón (regne d’Aragó); 24 d’agost de 1136. Fa 886 anys. Les cancelleries dels reis Ramir II d’Aragó i d’Alfons VII de Lleó i de Castella segellaven l’acord matrimonial dels seus respectius fills i hereus, els nadons Peronella (Osca, 1136) i Sanç (Toledo, 1134); que havia de culminar la unió territorial dels tres regnes: Lleó, Castella i Aragó, que podria ser una primera idea d’Espanya. Però tan sols un any més tard la cancelleria aragonesa convertia el tractat d’Alagón en paper higiènic brut; i acordava el matrimoni de Peronella amb Ramon Berenguer IV (Barcelona, 1114); comte independent de Barcelona (11 d’agost de 1137). Un simple cop d’ull a aquell episodi crea la sensació que els aragonesos van veure el dimoni. Però, realment, què va passar perquè la cancelleria aragonesa alterés radicalment el seu posicionament?
La memòria d’un passat comú
La investigació historiogràfica moderna ha revelat que, a cavall de l’any 1000, persistia certa memòria d’un passat antic, anterior a la romanització, que es manifestava —entre altres coses— en la toponímia. El lingüista català Joan Coromines i Vigneraux (1905-1997), per exemple, sempre va defensar que l’origen del nom “Catalunya” era una alteració sil·làbica de “Lacetània” (la terra de la nació nord-ibèrica dels lacetans, al centre del Principat). I el filòleg gallec Ramon Menéndez Pidal (1869-1968), sempre va proposar que l’origen del nom “Aragó” era la unió d'“ara” (vall) i “gorri” (vermell), en la llengua protobasca. Si donem per bona aquesta teoria, és fàcil imaginar que aquells catalans i aragonesos primigenis tenien certa memòria d’un passat comú, iberobasc, que explicaria aquell apropament.
Les conseqüències d’una unió amb Castella
Però més enllà d’això, no hi ha cap testimoni que ho confirmi. En canvi, el que sí que està clar és que un matrimoni entre Peronella i Sanç reforçava el poder secular i impedia que el testament del difunt Alfons el Bataller es fes efectiu. La força de les emergents oligarquies lleoneses i castellanes (la corona i la noblesa militar) representava una garantia suficient per a aturar les reclamacions templeres i hospitaleres, beneficiàries del testament d’Alfons, que pretenien convertir Aragó en un estat teocràtic i enviar les oligarquies aragoneses a la paperera de la història. El tractat era, aparentment, una jugada perfecta: Però a l’horitzó s’albirava un altre risc: la desaparició d’Aragó com a regne independent (engolit per Lleó i Castella); i la progressiva marginació de les oligarquies aragoneses (en el seu propi país) en benefici de les forasteres.
El canvi de posicionament
Abans que es produís el canvi de posicionament aragonès, la gent d'Alfons VII de Lleó i de Castella, ja havien mostrat l’autèntica mesura de les seves intencions: havien ocupat Saragossa (1135) per a forçar el tractat d’Alagón. Després de la signatura del tractat (del compromís de noces dels respectius hereus, 1136) l’havien retornat al regne aragonès, però s’havien reservat una mena de condició resolutòria que convertia Saragossa en una penyora que vigilaria l’estricte compliment del pacte. I això explicaria el malestar d’una part important de les oligarquies aragoneses; que ho van interpretar com un xantatge i com una humiliació, perquè disfressava una invasió en tota regla —de conseqüències funestes— i perquè mostrava als quatre vents l’extrema feblesa del regne aragonès. La rebel·lió contra Alagó era qüestió de temps.
Les negociacions amb Barcelona
Les oligarquies rebels van obligar el rei Ramir a buscar una solució alternativa. I en aquell moment totes les mirades es van girar cap a Barcelona. El règim polític, militar i econòmic català (radicalment feudal) era tan oposat a l’aragonès (radicalment senyorial) que impossibilitava una fusió com la que pretenien els castellanolleonesos. La unió dinàstica (compartir, únicament, la figura del sobirà) amb Barcelona era, paradoxalment, l'única alternativa possible que tenien els aragonesos per a garantir la independència del seu regne. I això explica el ràpid acord amb Barcelona. I confirma que el comtat de Barcelona era un domini totalment independent des del 985. De no ser així; els aragonesos, en nomenar el comte barceloní “Home Principal d’Aragó” (1137), haurien quedat atrapats en l’entramat de la monarquia francesa.
Per què Barcelona era tan oposada a Aragó?
Com dèiem abans, el comtat de Barcelona era un Estat radicalment feudal. És a dir que, com la resta d’Europa, havia patit la crisi del poder central (segles IX i X), que havia culminat amb una redistribució del poder entre el rei (a Catalunya representat pels comtes independents); la noblesa militar i terratinent; i les jerarquies eclesiàstiques. I el sistema havia d'impedir que els comtes de Barcelona evolucionessin a la categoria de reis. Però això no els situava en un rang d’inferioritat respecte als reis i reietons veïns. Precisament, el règim feudal havia desballestat, totalment, el dibuix tradicional de la piràmide jeràrquica; i un comte independent (el de Barcelona o el de Flandes) o un duc independent (el de Venècia, el de Toscana, el de Baviera, o el de Piemont) tenien una categoria molt superior a la majoria dels reis i reietons del continent.
Per què Aragó era tan oposada a Barcelona?
En canvi, Aragó i la resta de dominis peninsulars cristians, situats en la perifèria d’Europa i totalment refractaris a l’herència política i cultural carolíngia (segles VIII a X); havien quedat al marge de la Revolució Feudal (a cavall de l’any 1000), i havien conservat el dibuix tradicional de la piràmide jeràrquica, que mantenia el rei —en solitari— al cim de la piràmide jeràrquica. El feble regne aragonès, amenaçat de mort per Lleó i Castella i per Navarra, va trobar a Catalunya la solució als seus mals. Les enormes diferències, tot i el remot passat comú, paradoxalment van garantir la seva independència durant sis segles. Fins que el règim borbònic hispànic va liquidar l’estat aragonès a sang i foc (1707). Però la pregunta que, sempre, ens quedarà sense resposta és: què hauria passat amb Aragó si els catalans s’hi haguessin girat d’esquena?