Un vespre d’octubre de 1908, al Teatre Romea de Barcelona, s’estrenava per primera vegada en català l’espectacle L’aranya. La peça, escrita dos anys abans per Àngel Guimerà i representada sota la direcció de Jaume Borràs, va entusiasmar la crítica i al públic, que va arrencar amb aplaudiments eufòrics només acabar. Un èxit total! Però, tot i l’entusiasme de l’època, l’obra no s’ha posat en escena gaires vegades més. Ha quedat eclipsada per altres bestsellers de Guimerà. Fins avui.
L’aranya torna i es podrà veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya fins al 9 de març. L’espectacle, tant pel potencial de la història com per l’encertada adaptació del director, Jordi Prat i Coll, ho mereix
L’aranya torna i es podrà veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya fins al 9 de març. L’espectacle, tant pel potencial de la història com per l’encertada adaptació del director, Jordi Prat i Coll, ho mereix. Per fi un plantejament sensible, interessant, coherent i breu a la Sala Gran del TNC, que últimament ens tenia acostumades a propostes poc significatives de mínim tres hores de durada. A més, després de l’estada al Temple la caravana es posarà en ruta: L’aranya es descentralitzarà i farà gira per Catalunya.
Al mal temps, bona cara
L’aranya és un drama amb tocs de comèdia àcida que explica en tres actes la història d’un matrimoni heterosexual que no pot tenir fills. Les seves il·lusions, alegries, desenganys, traïcions i culpabilitats en relació amb aquesta impossibilitat, però també respecte a la pressió social al voltant de casar-se i reproduir-se com a elements que donen sentit i plenitud a una vida. Una idea que impregnava l’imaginari col·lectiu de la Catalunya del segle XX i que s’escola en totes les expressions de la nostra cultura popular. “A la mare que Déu li vol bé, una filla li dona primer”, diu la dita. Per això, la història també posa la mirada en la vida i les relacions que s’estableixen en una comunitat de veïns, les quals, en un barri o en un poble, poden ser molt pròximes, per a bé o per a mal.
Aquesta adaptació ens permet reflexionar sobre un passat que ens és més recent, aconseguint sumar noves connotacions respecte de l’original que resulten significatives pel públic actual
Originalment, Guimerà va ambientar la trama en un barri obrer de la Barcelona de principis de 1900. Prat i Coll, en canvi, la situa l’any 1968, en plena època franquista i en una botiga de queviures de Girona regentada per la Rosa i el Miquel. Una decisió molt coherent respecte al tema principal, ja que la dictadura franquista va reforçar els imperatius de la família tradicional cristiana, i perquè l’opressió i les encara conseqüències econòmiques de la postguerra van implicar que molts veïns s’haguessin d’ajudar mútuament per subsistir. Van haver de refugiar-se en la comunitat perquè no podien comptar amb l’Estat. De manera que l’elenc coral i la focalització veïnal que plantejava Guimerà aquí pren molt sentit. Així, aquesta adaptació ens permet reflexionar sobre un passat que ens és més recent, aconseguint sumar noves connotacions respecte de l’original que resulten significatives pel públic actual. És a dir, la proposta de Prat i Coll va més enllà de la mera reproducció del text, però sense desvirtuar-ne ni l’essència original de l’obra ni la seva estructura (tot i que ens proposa un nou final).
La proposta de Prat i Coll va més enllà de la mera reproducció del text, però sense desvirtuar-ne ni l’essència original de l’obra ni la seva estructura
Mima Riera, Albert Ausellé, Jordi Rico, Berta Giraut, Jan D. Casablancas, Estel Ibars, Ferran Soler, Jordi Vidal i Meritxell Yanes fan una gran feina de dicció per emular l’accent gironí de l’època, que contrasta amb l’elocució barcelonina del personatge de Paula Malia. Un parlar replet d’expressions típiques i frases fetes que enriqueixen el text i que ens endinsen encara més en la història. A més, hi tenen un paper especial les cançons populars catalanes, que a l’època eren la banda sonora de la distracció. Es cantava per acompanyar les feines mecàniques, per caminar, per rasar, per fer festa, per trobar coses perdudes. Les cançons populars ajudaven a suportar la resignació, però també, en estar plenes d’analogies sobre la vida, servien per expressar les hostilitats. Qui canta els seus mals espanta. A més, contribuïen a interioritzar i naturalitzar, per exemple, la moralitat cristiana. L’ús de les cançons en l’espectacle, per tant, contribueix a construir una atmosfera realista i, a la vegada, posa en relleu la manera de fer i pensar d’una cultura i una època, anticipant-nos així el conflicte des de l’inici i presentant-lo no com un cas concret i aïllat sinó com la conseqüència de tot un sistema patriarcal: la verdadera teranyina dels personatges.
Entre el drama i la comèdia
La interpretació dels actors pren un interessant equilibri entre el naturalisme i l’exageració. A través del reguitzell d’accents i expressions, però també de gestualitats i actituds reconeixem en els personatges una manera de fer i pensar, i això ens genera tendresa. El personatge de l’Emília, per exemple, té por de beure amb porró per si li cau el vi per la regatera, i la parella de joves noucasats es deleixen per morrejar-se a cada cantonada. Una quotidianitat que s’entrelliga amb un deix caricaturesc, ja que els personatges dibuixen estereotips que ens arrenquen el somriure, i fins i tot la rialla. Però, en el fons, rere cada acudit i exageració s’hi amaga una realitat terrible, un profund dolor. Una combinació entre drama i comèdia que ajuda a fer païble el missatge, però que, al mateix temps, permet que les veritats penetrin amb més eficàcia: quan els espectadors riem ens relaxem, i això ens predisposa a entomar tot el que vingui per davant.
L’ús de l’humor per tapar el drama també mimetitza l’intent de l’època de normalitzar conductes molt reprovables. És a dir, la cultura d’amagar la merda sota la catifa i qui dia passa, any empeny
L’ús de l’humor per tapar el drama també mimetitza l’intent de l’època de normalitzar conductes molt reprovables. És a dir, la cultura d’amagar la merda sota la catifa i qui dia passa, any empeny. L’espectacular escenografia (a càrrec de Marc Salicrú) acompanya aquest joc entre allò que es veu i allò que es dissimula. Els emmarcaments apaïsats, que quan l’acte canvia avancen lentament com si fos un tràveling, ens remeten a les pantalles de les primeres televisions, com si els espectadors fóssim els ulls del mateix dispositiu televisiu que secretament observen tot el que hi passa als menjadors d’aquestes famílies.
A L'aranya tot té un sentit
La proposta escènica vol ser hiperrealista (tot i que, en el cas de la botiga, segons la ubicació de la butaca la perspectiva de l’escenari pot jugar-nos una mala passada i provocar l’efecte contrari). Un realisme que es va transformant a poc a poc: a l’últim acte les parets s’alcen i eixamplen encara més l’espai, com si els problemes d’una vida normal aparentment insignificants agafessin finalment la seva magnitud real. Així, l’escenografia viatja del que és purament contextual, versemblant i mimètic al trasllat de les sensacions que viu sobretot la Rosa, la protagonista. Com si la pressió social l’engolís, com si fos la presa d’una aranya atrapada en un escenari gegantí. A més, el joc de l’escenotècnia crea imatges precioses i molt suggeridores que potencien el pensament simbòlic i imaginatiu del públic, convidant-nos a continuar descobrint cadascun dels múltiples significats.
Un realisme que es va transformant a poc a poc: a l’últim acte les parets s’alcen i eixamplen encara més l’espai, com si els problemes d’una vida normal aparentment insignificants agafessin finalment la seva magnitud real
A L’aranya tot, absolutament tot, està pensat i té un sentit. A través de l’escenografia, les llums, la música, la interpretació i el text es creen capes de pensament que s’entrelliguen de forma molt coherent. L’espectacle aconsegueix entretenir-nos, emocionar-nos, fer-nos riure i reflexionar sobre tot un sistema de valors d’una manera fantàstica, a la vegada que dona a conèixer una de les obres més injustament eclipsades de Guimerà. Només em queda dir que qui bé comença, ben acaba. Em trec el barret.