Quan en llengua i literatura espanyola treballem el Cantar de mio Cid ningú no t'explica que va ser un pamflet propagandístic. Tampoc no aprofundim en el descontentament de la Generació del 98, quan les colònies s'independitzen, o en el malestar de les mares obreres que enviaven als seus fills de morir a "la guerra de l'Àfrica" el 1909. Si deixem tot això de banda, per què ens hauríem de preguntar quina relació hem tingut amb el Marroc, el nostre país veí, i amb els pobles que conformen la seva geografia? Per això, aquest estiu ha estat un regal, una masterclass sobre la història no oficial, de la mà de Laura Casielles i Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española en Marruecos y el Sáhara Occidental (Libros del KO, 2024). L'autora ens relata, en una hibridació entre la crònica de viatges i l'assaig, la història desconeguda de l'empremta que va deixar Espanya en el nord de l'Àfrica a través de testimonis, documents oficials i experiències. De Tetuan fins a Madrid la colonialitat epistèmica ho cobreix tot, com la sorra del desert que ens arriba en els mesos de calima i ignorem com un vent aliè, però aquests grans es colen i formen part del nostre llegat colonial erosionant i alimentant també la nostra orografia.
De Tetuan fins a Madrid la colonialitat epistèmica ho cobreix tot, com la sorra del desert que ens arriba en els mesos de calima i ignorem com un vent aliè, però aquests grans es colen i formen part del nostre llegat colonial erosionant i alimentant també la nostra orografia
Fets que ningú no vol abordar
L'entusiasme amb què t'entregues a aquest assaig és fruit d'un treball titànic, una investigació seriosa i molt ben documentada amb pel·lícules, història de l'art, documents oficials, testimonis, informes. Laura Casielles ha residit a Tetuan i a Rabat durant un temps i ens traça un mapa de pistes des del s. XIX per entendre el present i resseguir el passat. Tanmateix, ja disposem de mapes oficials per encaixar els quadres de Mariano Fortuny: La batalla de Wad Ras o la inacabada Batalla de Tetuan, però no sabem com es van produir, en quines condicions i qui eren els mecenes d'uns documents gràfics tergiversats. Casielles ens parla del mientras tanto, una frase que aguditza la mirada crítica i ens col·loca en un lloc incòmode: què estava passant a la casba de Tetuan el 27 de juliol de 1909? Va ser un desastre l'anomenat desastre del barranc del Llop? Per què Espanya continua sufragant actes militars al Marroc? Donar llum sobre aquestes qüestions només és possible gràcies a una feina molt ben "filada". La també poeta i novel·lista ens explica fets que ningú no vol abordar i molt menys reparar, parlo de l'ús d'armes químiques per part d'Espanya en el Rif: "Després d'Annual (la batalla d'Annual es va produir el 22 de juliol de 1921 durant la Guerra del Rif), cent anys després, entorn d'un 80% dels pacients oncològics de Rabat són, encara, rifenys". També repassa figures que ningú no vol reivindicar perquè porten el segell de la revolta: Abd el- Krim El Jatabi, líder rifeny que es va enfrontar als espanyols.
Cada relat està enquadrat en un territori, un dels que més em va cridar l'atenció va ser el de Larache, ciutat de resistència durant el cop d'estat de Franco. La complexitat dels esdeveniments que es van produir durant l'alçament feixista no es pot entendre sense els territoris del Protectorat. Personatges com Luis Romero Basart són noms nous per a mi (i imagino que per a una majoria de lectors). L'existència de fosses comunes de republicans al Marroc i de soldats marroquins a Espanya plasmen la dualitat amb què va bregar sempre Franco. Desconeixia per complet que una part de la comunitat jueva va finançar el cop d'estat al Marroc, mentre a la península el clam a aniquilar aquesta part de la població era part de les proclames. Tot això són exemples, petites píndoles d'un assaig molt ben executat. I m'agradaria remarcar que està molt bé executat, ja que és difícil trobar publicacions amb tant rigor sobre fets històrics.
La complexitat dels esdeveniments que es van produir durant l'alçament feixista no es pot entendre sense els territoris del Protectorat
La revisió de conceptes com "africanisme" o la visibilització d'autors marroquins en llengua espanyola com Mohamed Mamún Taha, Aziza Bennani o Said Jedidi, entre d'altres, és un exercici de justícia i honestedat per part de com expliquem la nostra història en comú i què volem amagar. Perquè el moro no pot formar parteix la nostra cultura i la realitat és que ho travessa tot. Perquè llegint a Casielles tot m'ha resultat molt trampós, una relació en què la colònia manefleja, esborra i reprimeix al seu aire i sobretot ens treu de la zona de confort perquè és així... "Som uns ignorants respecte a la relació i la història d'Espanya i el Marroc". I seguint en aquesta línia d'ignorància escollida, impostada i inoculada a consciència per institucions, ens trobem amb un altre poble ignorat: el sahrauí. "El Sàhara és d'Espanya, però no és d'Espanya", deia un ministre de la Transició. Casielles aconsegueix desmuntar totes aquestes dualitats que amaguen capes i se cimenten en el racisme institucional.
Començar setembre amb un testimoni com el de Laura Casielles pot conduir-nos a altres mirades més profundes, ella mateixa diu al llibre: "cal anar veient més coses, cada vegada més coses"
Començo recomanant aquest magnífic assaig Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española en Marruecos y el Sáhara Occidental mentre assisteixo, absorta, crèdula i indignada davant al tractament mediàtic, semiòtic, de l'arribada de nens, però migrants, en flotadors a les costes de Ceuta des del Marroc. Apago la televisió perquè una té un límit davant del mostrari d'improperis i acudeixo al mòbil a la recerca d'una altra cosa. Llegeixo una entrevista molt interessant amb Ainhoa Nadia Douhaibi, autora de La radicalización del racismo (Cambalache, 2019), on assenyala la violència contra menors migrants com un fet sistemàtic. Recordo el passatge del llibre de Laura on parla de la prohibició de mantenir relacions afectives per part del Govern entre marroquins i espanyols, però no així la prohibició del turisme sexual infantil o el tràfic. Però migrants, però moros, però refugiats, però... Informeu-vos, llegiu, investigueu i deixeu el Tiktok trufat de discursos fàcils. Començar setembre amb un testimoni com el de Laura Casielles pot conduir-nos a altres mirades més profundes, menys amables i naïfs que el tan comentat El tiempo entre costuras de María Dueñas i la seva adaptació audiovisual. Ella mateixa diu al llibre: "Cal veure més coses, cada vegada més coses".