Tordesillas (Corona castellanolleonesa); 29 d’octubre de 1511. Fa 514 anys. Joana d’Aragó i de Castella; filla de Ferran el Catòlic, vídua de Felip d’Habsburg i mare de Carles de Gant; signava la confirmació d’una llicència a favor del navegant català Joan d’Agramunt, per explorar i colonitzar Terranova, a la costa atlàntica d’Amèrica del Nord. Aquella confirmació, anomenada “Sobrecarta” i que està dipositada a l’Arxiu General de Simancas diu: “Por cuanto por parte de vos Juan de Agramonte, catalán, natural de Lérida, que es en el reino de Cathaluña (...) vayais a vuestra costa e misión a descobrir cierta Tierra Nueva (...) con dos navios del grandor que vos paresciere (...) é que la gente que lleváredes sean naturales de estos reinos ecebto dos pilotos (...) sean bretones o de otra nación que allá hayan estado a vuestra costa”.
Qui era Joan d’Agramunt?
La cita “vayáis a vuestra costa e misión (...) con dos navíos del grandor que vos paresciere”, és molt reveladora. Ens indica que l’empresa d’Agramunt, concebuda amb l’objectiu de “descubrir cierta Tierra Nueva” (Terranova, a l’actual Canadà) era, indiscutiblement, de naturalesa privada. En aquell projecte, Agramunt assumia —en solitari— la totalitat de la inversió (vaixells, tripulacions, proveïments). I, a canvi, obtenia el patrocini de la Corona. Què volia dir això? Doncs que Agramunt, en la seva qualitat de negociant, assumia el risc de l’empresa (avarar un estol per a un trajecte ignot i una destinació desconeguda); adquiria el compromís de prendre possessió de les noves terres en nom de la monarquia hispànica; i es reservava una part important dels drets de l’extracció dels recursos d’aquelles noves terres.
La misteriosa rèplica del model colombí
Aquella solució, el 1511, resulta molt sorprenent. Perquè la cancelleria hispànica i Agramunt recuperen aquell model que havia presidit l’empresa privada colombina (1486-1492); i que, més endavant, seria sobtadament i violentament usurpada per la Corona i transformada en patrimoni reial (1500). Per què Agramunt que, amb tota seguretat, tenia coneixement del tràgic final dels Colom i de la seva empresa; negocia amb la cancelleria hispànica i confia en la reina Joana té un cert component de misteri. I el perquè la reina Joana; que malgrat la reclusió i la vigilància a les quals era sotmesa; negocia una empresa tan important i en unes condicions que no s’ajusten del tot a l’estratègia colonial de la monarquia hispànica i la despatxa, atorgant-li validesa i legitimitat; també té certa naturalesa de misteri.
Què podia representar per a Agramunt aquell negoci?
El risc de “l’operació Terranova” era considerable. Però l’expectativa de benefici també ho era. I aquesta idea ja podria explicar la voluntat d’Agramunt. Però, a més, en aquella mateixa “Sobrecarta”, hi ha una dada que aclareix algunes incògnites. Si bé, per una banda, la reina Joana havia negociat un model d’empresa privada oposat a l’estratègia colonial hispànica del moment; per una altra banda, imposava la creació d’una “Casa de Contratación” —de titularitat pública, com la de Sevilla—, però, en aquell cas, destinada al control del monopoli del negoci colonial que es generaria des d’Amèrica del Nord. I confirmava l’adjudicació de la gestió i de l’explotació d’aquella nova “Casa de Contratación” a un tal Ponç d’Agramunt, cosí de Joan d’Agramunt, partícip del projecte i molt ben relacionat amb la família reial.
Els pilots biscaïns
Quan la reina Joana pacta la naturalesa del col·lectiu que tripularia l’expedició d’Agramunt diu: “la gente que lleváredes sean naturales de estos reinos ecebto dos pilotos (...) sean bretones o de otra nación que allá hayan estado a vuestra costa”. I això, ens revela dos detalls molt significatius. El primerés que ens apunta el que la investigació moderna ha confirmat: que els navegants bretons i bascos i que a la Sobrecarta identifica com “de otra nación” (els biscaïns —de la part peninsular— o els gascons —de la part continental—); eren grans coneixedors d’aquell quadrant marítim; perquè hi caçaven balenes abans que Colom posés els peus a la Hispaniola. I el segon, que Agramunt seria, molt probablement, un armador molt relacionat amb l’activitat balenera i amb els viatges als bancs de pesca de Terranova “que allà hayan estado a vuestra costa”.
La “Casa de Contratación”
La Sobrecarta és molt explícita pel que fa a qui assumirà la gestió de la “Casa de Contratación” del negoci nord-americà: “desde agora la hago del oficio de nuestro factor de la dicha casa á Ponce primo de vos (...) por quien vos me lo suplicásteis”. Ponç d’Agramunt, a qui l’historiador lleidatà Josep Lladonosa identifica com un personatge molt proper a la monarquia (a la casa Trastàmara) durant la Guerra Civil catalana (1462-1472) que enfrontaria la corona contra l’aristocràcia; és l’elegit per exercir la llaminera funció de “factor”. Però, en canvi, en cap moment es diu on seria emplaçada aquella “Casa de Contratación”. Si bé, totes les dades que orbiten al voltant d’aquell projecte, assenyalen Bilbao com la més que probable ubicació.
Per què Bilbao?
La lucrativa activitat balenera és la que explica la gran transformació que experimenta la societat basca medieval, que transita d’un estadi antic cap a un model econòmic mercantil. En aquell moment, els grans ports baleners del País Basc peninsular (anomenat Biscaia) eren Bermeo, Lekeitio, Ondarroa, Zumaia i Pasaia. I al País Basc continental (anomenat Gascunya) ho eren Getaria, Donibane Lohitzune i Baiona. En canvi, Bilbao era un port, tradicionalment, dedicat a l’estiba de llana castellana en brut (cap als telers dels Països Baixos) i de desestiba de manufactures tèxtils flamenques (cap als mercats castellanolleonesos); i a la “kaia” (el moll) de l’“Areatza”(l’Arenal), l’activitat balenera era testimonial. Llavors, per què Bilbao?
Bilbao, la “Sevilla del nord”
La posició geogràfica del port de Bilbao era idèntica a la del de Sevilla, en aquell moment la gran capital financera de la monarquia hispànica, que ja postulava a primera potència del planeta. Situat al fons d’un corrent fluvial navegable (de la ria de Nervión) i protegit i allunyat dels perills i de les amenaces (naus militars i corsàries enemigues) que, permanentment, planaven sobre els ports situats a la línia de la costa; la seva escassa activitat balenera probablement es consideraria un tema secundari. No se sap si, finalment, l’expedició d’Agramunt va salpar del port de Bilbao. Ni tan sols se sap, amb seguretat, si va arribar a salpar. Però si se sap que l’ambiciós projecte de Joan d’Agramunt ens explica l’existència d’un curiós i desconegut eix que, a través de l’ambiciós projecte Terranova, unia Catalunya i el País Basc; Barcelona i Bilbao.
