Segur que les heu vistes. Aquests dies els carrers de Barcelona en van plenes d'aquestes banderoles que pengen dels fanals. Hi apareix ell, el músic i compositor (potser, segurament, el coneixeu per ser el líder del grup Obeses) Arnau Tordera, amb el seu posat de geni sorneguer: clenxinat, patilles extremadament llargues, arracada al nas i uns ulls foscos, gairebé negres, dibuixant una mirada enigmàticament humida. Anuncien la representació, aquest migdia a partir de les 12h, a L'Autori de La gata perduda, l'òpera, amb llibret de Victoria Spunzberg, que va estrenar fa dos anys i mig al Gran Teatre del Liceu amb gran èxit. Només van ser dues nits. Després les partitures van tornar al calaix, fins que mesos enrere els membres de l'entitat de cantaires El Cor Canta que havien participat en l’òpera van voler donar una segona oportunitat a aquell espectacle que reivindica un barri que es mostra com un mosaic de cultures on tothom té cabuda menys l’especulació, la gentrificació i el caciquisme. Davant l'impossibilitat de reproduir un espectacle original de què, entre dins i fora de l'escenari, van participar més de mil persones, Tordera ha reformulat La gata perduda en forma de suite i ha sumat a la funció dues peces més: El poble i Passeig musical per la C-17 creant el concepte que arreu de Catalunya hi ha ravals on la gent viu, treballa i s’associa per lluitar contra els abusos. "Ja hem fet dos concerts amb aquest nou format. Hem estat a Vic i hem estat a Tarragona i tots dos han sigut extraordinaris, amb una gran rebuda per part del públic i també en termes qualitatius. Poder reviure aquesta música interpretada en directe, amb tot el que això suposa, comptant amb un cor d'enormes dimensions, estimula moltes emocions que, d'alguna manera, havien quedat en un calaix fa uns quants anys, quan vàrem estrenar La gata perduda al Liceu".
Com recordes l'estrena del Liceu?
Va ser una experiència, òbviament, de gran impacte personal, emocional, artístic i, probablement, en totes les facetes amb les quals em puc expressar. La gata perduda va ser un projecte amb el qual hi vaig estar implicat diversos anys i en la part estrictament compositiva va ser, probablement, l'obra de més exigència: creativa, per extensió, per format, per responsabilitat, que havia creat a la meva vida. Va ser una oportunitat, però també un repte. No va ser un camí fàcil ni de resolucions simplistes. Al contrari, va ser complex. Vaig haver de batallar contra moltes adversitats pròpies del fet creatiu. Una òpera ben singular per la seva vinculació directa amb el barri del Raval. Hi van haver més de mil persones. Va ser un llarg camí que va tenir el millor final possible.
Precisament per això era una llàstima que un projecte així només hagués estat interpretat dues úniques vegades al Liceu.
Van ser concerts memorables i extraordinaris en tots els sentits possibles, però semblava que aquesta obra quedaria per sempre guardada en un calaix.
No ha estat així.
Fa qüestió d'un any, El Cor Canta, una agrupació coral que ja fa set anys que funciona agrupant més d'un centenar de cantants, un cor no professional, però malgrat això d'un gran nivell, es van enamorar d'aquest projecte i em van proposar la possibilitat de trobar un format amb el qual pogués tornar a interpretar aquesta partitura. Amb aquesta idea, vaig reformular la partitura, transformant-la en una suite. És una síntesi, que dura entre 35-40 minuts, de l'òpera, dels seus moments més rellevants, dels moments més icònics i també dels moments que, entre cometes, la trama és imprescindible per seguir tot el desenvolupament narratiu de l'obra.
La gata perduda m'ha servit perquè des d'alguns àmbits de la cultura musical autòctona em considerin amb un estatus que probablement abans no tenia
Quina influència ha tingut a la teva vida, tant en l'aspecte més personal, com en la part de creador, d'artista, La gata perduda?
La gata perduda m'ha servit perquè des d'alguns àmbits de la cultura musical autòctona em considerin amb un estatus que probablement abans no tenia. Sempre he estat una persona vinculada a molts àmbits diferents de la música. No he estat estrictament lligat a la música moderna, no he estat estrictament lligat a la música tradicional ni a la música clàssica, sinó que els he connectat al llarg de la meva carrera. I això, en alguns àmbits d'aquest sector, a vegades és vist amb cert recel. La gata perduda va ser un pas important des d'un punt de vista de la meva projecció pública, de la meva dimensió com a compositor. Estem parlant d'una obra simfònica de dues hores d'extensió amb cor, solistes... La meva música anterior a La gata perduda respon als mateixos criteris estètics, però aquest tipus de projectes ajuden a situar-te en un àmbit que a vegades és difícil accedir-hi, perquè la gent té prejudicis i no s'ha molestat a escoltar el que dius i el que fas. Artísticament, quan t'enfrontes a una creació d'aquestes dimensions has de fer un exercici de comprensió de la globalitat i de la immensitat de la peça que no havia experimentat fins llavors. Vaig evolucionar molt com a compositor.
Aquest va ser un encàrrec que et va fer expressament el Liceu.
El Liceu havia iniciat un projecte que es diu Òpera Prima, que té la voluntat de cocrear entre alguns quants professionals de la matèria musical i escènica i gent d'un lloc concret. Davant d'aquesta circumstància, arriben a la conclusió que el millor per començar aquest projecte és crear una òpera sobre el Raval, que és el barri on està ubicat el Liceu i també és el barri a què històricament el Liceu ha donat l'esquena per qüestions de classe, per qüestions de singularitat dels seus veïns. Justament, ara s'ha presentat la segona edició de l'Òpera Prima, que s'estrenarà el 2027, i en aquest cas tindran com epicentre el barri de Sant Andreu. És una iniciativa que possibilitarà la creació de noves òperes contemporànies catalanes vinculades al territori. En el cas de La gata perduda, el projecte se'ns va encarregar a la Victoria Szpunberg, la part de dramatúrgia, i a mi a la part musical. S'ha de reconèixer la incidència que La gata perduda ha tingut en el barri, sobretot en molts cors que van formar part de l'òpera, un teixit coral que ja era notable, s'ha reforçat i, sobretot, ha teixit aliances i complicitats entre ells. Alguna cosa positiva ha quedat de tot plegat.
S'ha de reconèixer la incidència que La gata perduda ha tingut en el barri, sobretot en molts cors que van formar part de l'òpera, un teixit coral que ja era notable, s'ha reforçat i, sobretot, ha teixit aliances i complicitats entre ells. Alguna cosa positiva ha quedat de tot plegat
Per crear l'òpera, et vas capbussar en el teixit social del barri.
Tant la Victòria com jo, vam estar fent moltíssimes entrevistes, tant organitzades pel Liceu com al marge del Liceu. També vaig dedicar moltes hores a observar el ritme trepidant del Raval, la diversitat absoluta de sons, d'olors, de colors... L'obra havia de testimoniar tot això. En aquest sentit, va ser una coneixença important.
Quin era, fins aleshores, el teu vincle amb el Raval?
Com a foraster a Barcelona, diguéssim, el Raval era justament el lloc on havia anat més. Vaig estudiar molts anys al Taller de Músics, sortia de festa pel Raval... Tot i ser un gran desconeixedor del barri, era la part barcelonina que més coneixia. Sempre m'he sentit bastant vinculat al Raval, perquè era el lloc que m'acollia com a foraster quan venia a Barcelona. L'òpera és, d'alguna manera, un símbol que expressa certs elements de la crisi contemporània global. Les desigualtats que pateix la població actual. Allò que a vegades és invisible als ulls, es revela a tot el públic. És un espectacle plenament vigent i que, malauradament, el que s'hi explica és el pa nostre de cada dia, no només al Raval, sinó en molts altres llocs.
Creus en l'art com altaveu de denúncia social?
Tota expressió artística té un pòsit polític que pot ser més explícit, pot ser menys explícit o pot ser simplement el fet que aquella peça existeixi. La meva vinculació amb la creació artística, sigui musical, escènica o de qualsevol mena, sempre comprèn un pòsit ideològic a què no puc renunciar. L'art té capacitat d'incidir en la societat. No només això, sinó que penso que ho ha de fer.
Més enllà de la suite amb què has reformulat La gata perduda, l'espectacle actual inclou dues peces més de la teva autoria: El Poble i Passeig musical per la C-17.
Quan em van proposar de fer aquest concert, vaig arribar a la conclusió que seria una bona fórmula completar l'espectacle amb altres creacions. Des d'El Cor Canta van proposar que tot el que sonés fossin obres meves, que és una cosa que he celebrat i els hi estic molt agraïts, perquè finalment serà un concert simfònic monogràfic de composicions meves, que és una cosa que probablement uns quants anys enrere no hauria pogut sospitar que pogués passar. Em van donar carta blanca a l'hora de compondre, però una de les dues obres havia de ser estrictament instrumental i l'altra havia d'incloure, en aquest cas sí, el cor. Vaig començar justament per aquesta segona obra que inclou el cor. Casualment vaig arribar a un poema de Miquel Martí i Pol que es diu El poble, i immediatament vaig establir vincles directes amb tots els mesos d'observació que havia fet el Raval.
Vaig veure una vinculació estreta (entre Roda de Ter i el Raval), malgrat ser dues realitats diferents
Tot i que aparentment són realitats molt diferents.
Estem parlant d'un poble com Roda de Ter encara vinculat a la indústria tèxtil i del Raval contemporani. Però el que em va cridar més l'atenció és que, justament d'aquestes realitats que, a priori tothom s'atreviria a dir que són molt distants, hi havia simetries. El que Miquel Martí i Pol escriu amb tanta concreció del seu poble, jo també ho percebia al Raval. Són coses petites, aparentment intranscendents, de les històries humanes, que en molts casos tenen paral·lelismes. Vaig veure una vinculació estreta, malgrat ser dues realitats diferents. Aquesta descoberta em va dur a musicar aquest poema i també Meditació última, un altre poema de Miquel Martí i Pol, que dialoga també sobre la qüestió de la persistència dels pobles i la seva voluntat invencible de mantenir-se ferms en allò que són. Aquesta peça és per quatre solistes, el cor i l'orquestra, amb una tessitura molt diferent de La gata perduda precisament pel seu origen poètic -tots dos poemes, El poble i Meditació última, estan inclosos, de fet són el primer i l'últim, al poemari El Poble (1956-1958)-.
L'altra peça és Passeig musical per la C-17.
És una peça de detall instrumental. Intentant reflexionar sobre què podia unir justament aquestes dues realitats, vaig arribar a una qüestió purament prosaica i de caràcter més terrenal que és que, de fet, allò que uneix en termes literals Osona i Barcelona i el Raval és la C-17. Una carretera endimoniada que hem recorregut els osonencs una infinitat de vegades. És un concert per a guitarra elèctrica i orquestra, un passeig musical per la C-17 que simula en termes programàtics de la sortida d'Osona fins a l'arribada triomfal a Barcelona. Una obra que té una tessitura juganera, divertida, jocosa, fins i tot. És una espècie de divertiment.
Tot això és el que sonarà aquest migdia a L'Auditori.
Fa molts anys que la meva música no sona a l'auditori més important del país i és una cosa que, naturalment, em fa il·lusió. El dia 2 de març també actuarem a la Kurssal de Manresa.
I després?
No ho sé. En aquest cas, el projecte amb El Cor Canta ara par ara acabarà aquí, perquè l'aventura està supeditada al programa anual de l'associació. Però bé, he fet l'exercici titànic altra vegada d'orquestrar tota la suite i de preparar-la. Són unes partitures que estan a l'abast de qui ho vulgui. La gata perduda, sigui en format suite o també en format òpera, es pot programar sempre que hi hagi promotors o productors en disposició de fer-ho.