No pot haver-hi millor emplaçament per a una exposició d’arquitectura que l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili. És un dels edificis més representatius de l'arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX i l’editorial és una de les més prestigioses en temes d’arquitectura i disseny; per tant, tot queda ben lligat. L’exposició de la qual estem parlant és Línies dures, comissariada per Valentí Roma, director de la Virreina, i oberta al públic fins al 2 de juliol. Consisteix a una selecció de propostes arquitectòniques i de disseny realitzades a Barcelona entre el 1949 i el 1974, prioritzant sempre la funció arquitectònica per davant de la voluntat d’estil.
Línies dures és una selecció de propostes arquitectòniques i de disseny realitzades a Barcelona entre el 1949 i el 1974
A partir d’aquesta mostra, coneixerem l’origen de diversos edificis barcelonins emblemàtics i descobrirem petites anècdotes de cadascun. Per exemple, entre el 1953 i el 1955, l’arquitecte Joan Barba Corsini (1916 - 2008) va construir nous apartaments a les golfes de La Pedrera. Fins llavors, aquella zona de l’edifici, a part de ser un dipòsit de trastos inútils, també era un niu de rates. Un altre cas que ens sorprèn és la complexitat de l’Estadi del Futbol Club Barcelona (1954 - 1957), liderat per l’arquitecte Francesc Mitjans (1909 - 2006). No només es tracta de fer una estructura capaç d’albergar 150 mil espectadors, sinó també de complir tots els requisits de seguretat.
Tots aquests projectes mostren la rellevància de l’arquitectura d’avantguarda en la construcció de la nostra història i del nostre entorn
És una exposició que pot tocar de ben a prop a tots els catalans, però especialment als barcelonins. Una prova evident és la commemoració de Vinçon (1972 - 1973), una botiga de disseny ubicada al Passeig de Gràcia, que anteriorment havia estat l’estudi de Ramon Casas (1866 - 1932). O la Truiteria Flash Flash (1969 - 1970), un restaurant lluminós amb la intenció de sofisticar el servei de menjar ràpid. Una àmplia diversitat de truites omple la carta del restaurant moblat amb sofàs correguts i taules de fòrmica, tot de color blanc. Tots aquests projectes mostren la rellevància de l’arquitectura d’avantguarda en la construcció de la nostra història i del nostre entorn.
També copsem ràpidament que aquesta arquitectura només se la pot permetre gent amb pasta
Ara bé, també copsem ràpidament que aquesta arquitectura només se la pot permetre gent amb pasta. Fa unes setmanes, va sortir a la venda un apartament del conjunt residencial Les Escales Park (1967 - 1973) de Josep Lluís Sert (1902 - 1983) per 1,1 milions d’euros. Igual que no tothom pot viure a l’edifici Walden de Bofill, ni totes les empreses es poden permetre un menjador luxós com el que tenia la Seat quan estava al passeig de la Zona Franca (1953 - 1956). Però, tot sigui dit, aquests mateixos arquitectes n’eren conscients i de vegades idearen, per exemple, camins per estandarditzar el mobiliari. Venien el moble desmuntat per abaratir el preu final i facilitaven unes instruccions perquè cadascú el pogués construir a casa. Ikea no ha inventat res de nou. L’entrada a aquesta exposició és gratuïta i cada dimecres i els caps de setmana s’ofereixen visites guiades que paguen la pena si volem conèixer encara més secrets de tots aquests edificis.