Aquestes últimes setmanes no han parat d’augmentar els casos de grip. És allò de cada hivern, que hi ha una passa, però aquest any sembla que la incidència ha estat encara més gran. Quan ja pensava que la palestra de les aules m’havia immunitzat contra tots els virus (els primers anys de professió van ser un continu de mals infecciosos), he caigut com un soldat amb la guàrdia baixa. No diré res de nou si dic que quan estàs malalt els dies tenen una altra cadència. Pots haver sospirat per passar hores al llit, temps per a tu, temps per a sèries, però malalt no. Malalt vols dormir, però dorms malament; vols mirar alguna cosa, però tens mal de cap. Aquella sensació gràvida del cos i l’estómac com si haguessis perdut la gana per sempre més. Només una mica d’aigua després de suar la febre del virus de la influença. He llegit que també es pot dir així i m’ha semblat bonic i estrany: “Què té la Clara? Ha agafat la influença”.

Menjar de malalt

A casa meva, quan estàs malalt (i no cal que sigui de la panxa) se’t serveix un plat inapel·lable: arròs bullit. Era l’emblema de la vulnerabilitat, l’afecció i la disculpa de l’absència escolar. L’arròs bullit és suau, es posa bé, passa sense gana, et sacia, fa coixinet quan l’estómac reclama una mica d’aliment encara que sigui per suportar els paracetamols que donen unes hores de treva. Quan estàs malalt, no hi ha res millor que el menjar de malalt. És un bàlsam, és la mare prement-te els llavis contra el front, perquè així es mesurava la temperatura a casa meva abans de decidir si era necessari el termòmetre. Tanta és l’estima per aquest plat que a casa, en moments de poca imaginació culinària, havia arribat a ser un primer (com qui fa una tassa de gaspatxo), però llavors era imprescindible afegir-hi formatge ratllat per així desmarcar-lo del menjar de malalt, tot i que sempre s’esdevenia la queixa d’algun membre de la família quan s’anunciava el menú, perquè l’arròs bullit “és menjar de malalt”. I ja som al cap del carrer.

Avui vull lloar aquest plat vinculat a la indisposició i al malestar, però també al guariment progressiu del cos que un dia fa un clec i saps sense saber-ho que ha vençut la infecció, que va desapareixent de la sang per retornar-te la força de sempre, la gana de sempre

Avui vull lloar aquest plat vinculat a la indisposició i al malestar, però també al guariment progressiu del cos que un dia fa un clec i saps sense saber-ho que ha vençut la infecció, que va desapareixent de la sang per retornar-te la força de sempre, la gana de sempre. L’arròs bullit, per a mi, és un aliment de plat fondo i cullera. Ha de bullir prou com per quedar integrat amb el suquet espès i emmidonat, però no tant com per quedar pastós ni, evidentment, aigualit. Hi ha d’haver oli d’oliva i, sobretot, la quantitat justa de sal. Això és molt important perquè és menjar per a un malalt, no per a un mort. I sempre, un granet d’all, que és millor apartar abans d’emplatar per no confondre, per cromàtica, amb el mateix arròs i acabar mastegant sense esperar-t’ho. A casa, no sabem per quina explicació ancestral, l’arròs bullit de la meva àvia sempre era millor que cap (tots els plats de la meva àvia eren millors que cap). Algun dia havia resseguit cada moviment seu: aigua de l’aixeta, el foc al màxim, remenar una mica, l’oli a l’últim moment de la cocció (més oli del que m’havia imaginat). Era igual que el preparés per a un net malalt que tota la resta hi passàvem la cullera (i així l’endemà, ja eren dos néts malalts). Tot i que no érem especialment tancats a receptes noves, a casa no vam arribar mai a l’elaboració d’incloure-hi verdures com pastanaga o ceba: era un plat auster i essencialista.
 

Aquests dies que m’he trobat malament, he rememorat l’arròs de casa. I he pensat que n’he après, perquè s’acosta al de la meva mare, que ha aconseguit acostar-se força al de la meva àvia. Si llegiu això i esteu malalts, ja ho sabeu. A mi m’ha anat bé. No sé si per l’arròs o perquè el virus ha fet el seu curs, que és també una explicació mèdica habitual servida al costat del menjar de malalt. O potser perquè el que té a veure amb la mare i amb l’àvia sempre és la millor cura.