L'escriptora Montserrat Roig i Francitorra (1946-1991) va ser una treballadora infatigable. Novel·les, contes, assajos, entrevistes i reportatges van acabar conformant una obra literària insòlita per la seva curta vida, a la qual va afegir la seva tasca a televisió, el seu compromís polític i cívic i la seva vida familiar. Per aconseguir-ho, Roig treballava diàriament, fins i tot els dies d'estiu, allunyada del soroll de la ciutat. Així ho recorda el seu fill Roger, qui evoca l'estiueig familiar a Arsèguel, a l'Alt Urgell.
Un estiueig de muntanya
La vinculació amb Arsèguel es remunta als pares de Roig, l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop i la seva esposa Albina Francitorra i Aleñà. Com recorden els seus nets, l'avi era més de muntanya, mentre l'àvia era molt més de mar, i en aquesta disjuntiva va tornar a guanyar ell, imposant un estiueig al Prepirineu, en una petita localitat a la falda de la Serra del Cadí. Allà el matrimoni hi passava tot l'estiu, i fins i tot l'Albina va arribar a treure's el carnet de conduir, amb gairebé 70 anys, per continuar-hi pujant. Llogaven una casa del poble amb una gran balconada a la plaça i a l'horitzó, les muntanyes del Cadí, on hi acudien fills i nets.
Carrer d'Arsèguel, a l'Alt Urgell/Viquipèdia
Roger Sempere Roig i Pau Vinyes Roig, fill i nebot respectivament de l'escriptora, van viure de primera mà aquell estiueig familiar i tenen un grapat d'anècdotes. Recorden les baralles amb els nens del poble o aquella vegada que van arribar amb un sac ple de cargols, que quan els avis va saber que els havien trobat al cementiri els van fer llençar. O quan, per Nadal, li van regalar a l'escriptora i periodista un pollastre viu i el van dur al Cubano –un veí del poble que havia volgut fer les Amèriques i només havia passat un mes fora–, perquè el matés... i com la bèstia va sortir corrent per l'era sense cap, tenyint de vermell sang la neu.
Llegir i escriure, els plans de l'estiu.
Posteriorment, Roig va llogar la seva pròpia casa a Arsèguel, Cal Sastre, on es podia aïllar, tancada amb pany i forrellat, per treballar, lluny del soroll de Barcelona i els saraus de l'ambient literari. Per ella, el temps lliure volia dir llegir i escriure i allà hi va escriure textos com Els catalans als camps nazis i hi va acabar novel·les com L'hora violeta. El seu fill Roger també la recorda dictant els seus articles a través de l'únic telèfon del poble, que estava en una de les cases veïnes.
Quan la família Roig hi va començar a pujar, cap a l'any 1975, Arsèguel era un poble encara força aïllat, sense visitants i amb un únic establiment, el restaurant Ca la Lluïsa, amb qui la família teixiria una bona amistat. L'any següent, el músic, investigador i divulgador Artur Blasco hi va impulsar la Trobada d'Acordionistes del Pirineu, que els primers anys no deixava de ser un concert on els veïns treien les seves pròpies cadires i avui ha esdevingut una referència musical d'abast europeu, amb l'assistència d'intèrprets d'arreu del continent, arribant a la 45a edició.
Santa Coloma d'Arsèguel/Viquipèdia
En vincle pirinenc
Quan la salut del pare va empitjorar, les estades a l'Alt Urgell van donar pas als estius a Canet de Mar, a principis dels anys vuitanta. Però Montserrat Roig va mantenir sempre un vincle estret amb el Pirineu que la va portar a moure's per la comarca, entre Lles de Cerdanya i la Parròquia d'Hortó, on finalment hi compraria una casa, i que va combinar amb visites a Fornells, a Menorca.
El periodista Quirze Grifell recordava l'any 2016, una entrevista l'any 1989, dos anys abans de la mort de Roig, en que l'escriptora el va rebre en aquest poble de l'Alt Urgell i li va confessar la seva estima pels pobles pirinencs: "És on pots reconèixer bastant com ha estat Catalunya durant segles. El pagès català ha hagut de treballar sempre en unes condicions duríssimes. M'emociona molt trobar una església perduda en una muntanya. Reconeixes els signes de com s'ha anat construint aquest país".
Foto de portada: Montserrat Roig amb els seus fills a Arsèguel/Arxiu família Roig