Segur que t’ha passat alguna vegada. Vas a un museu de renom, a qualsevol gran ciutat europea. Saps que allà hi ha l’obra X, que vas estudiar a Història de l’Art, a l’institut, i potser també a la facultat. Potser fins i tot en tens un pòster o has rebut alguna postal il·lustrada amb l’emblemàtica imatge. Has vist el quadre tantes vegades que te’l pots imaginar i, per això, entrant a la sala tens la sensació que viuràs un moment d’inflexió en la teva vida. Potser se t’eriçaran els pèls del braç en l’Sthendal més intens que has sentit mai o se t’ompliran els ulls de llàgrimes. Però quan et trobes davant del quadre, res. No sents res de res. És una experiència silenciada perquè sovint va acompanyada d’un sentiment d’inadequació —i si soc jo, que no ser gaudir de l’art?—.
Aquesta sensació és tan universal que John Berger la va descriure a Maneres de mirar (un assaig que surt d’una sèrie de la BBC), en un capítol que dedica a la percepció de l’obra d’art. Berger agafa d’exemple un quadre famós de Leonardo da Vinci que es pot visitar a Londres. Explica que, “després de tot el que s’ha sentit a dir i s’ha escrit sobre aquesta pintura, en el moment de contemplar La Verge de les Roques a la National Gallery, l’espectador segurament se sentiria impulsat a pensar així: “Estic davant del quadre. El miro. Aquesta tela de Leonardo no s’assembla a cap altra en aquest món. La National Gallery en té l’original i, si m’hi fixo fora, hauria d’adonar-me de la seva autenticitat. La Verge de les Roques de Leonardo da Vinci és autèntica i, per tant, preciosa". El fragment ens permet respirar tranquils: no estem sols. Tothom ha contemplat una obra d’art amb el terror de no tenir-hi una reacció proporcional i això transcendeix cultures i tradicions, fins al punt que els japonesos tenen una expressió (Pari shōkōgun) que designa la decepció de veure la torre Eiffel, en carn i ossos, per primera vegada.
Però l’art ens pot provocar també l’efecte contrari i despertar fascinació per un objecte o imatge que, a priori, sembla irrellevant. Una idea molt present en el treball de l’artista Irena Visa, guanyadora de la convocatòria oberta PostBrossa 2023-24 amb una exposició on explora el poder de la parafernàlia museística i es pregunta què pot ser art i què no. I ho fa partint d’un element que, com el quadre de La Verge de les Roques, hem vist tantes i tantes vegades: una simple pedra.
Tothom ha contemplat una obra d’art amb el terror de no tenir-hi una reacció proporcional
Què diferencia una pedra d’un menhir? Hi ha pedres protegides amb vitrines en sales custodiades per guardes de seguretat. Algunes delimiten el marge del camí i d’altres, com els menhirs, són especials perquè algú va decidir que ho eren. I l’exposició d’Irena Visa ens proposa una paret plena de pedres de diferents formes que han estat museïtzades i, per tant, ens conviden a ser llegides com a obres d’art. Totes tenen una peanya de fusta feta a mida i descansen sobre una lleixa guarnida amb vellut vermell per ensenyar-nos que som davant d’una peça important. Als museus, els elements com les catenàries, les vitrines i les cartel·les explicatives serveixen d'aquesta funció: són indicis que ens permeten afinar la mirada i parar atenció a allò que tenim al davant.
L’artista, que ha treballat de guia turística pel centre de Barcelona, explica que hi ha quelcom performatiu en aquesta feina, similar a la d’un mag que et deixa bocabadat amb un truc incontestable. “M'encanta el moment en què el públic fa un clic, quan els expliques que les ruïnes que tenen al davant són, en realitat, les escales d’un temple”, explica. Aquest canvi en el valor de la pedra o, almenys, en la manera de mirar-la, uneix la feina de l’artista i la de guia turístic. Es tracta de fer visible allò que la gent no veu o, com a mínim, plantejar-nos si estem mirant el món de la manera correcta.
Per fer-nos dubtar encara més, no totes les pedres d’exposició d’Irena Visa són “de debò”. N’hi ha que provenen del Baix Empordà o de La Garrotxa, també de Berlín, Barcelona o Hong Kong. Però la paret també acull cinc rèpliques de guix, cinc rèpliques de paper i cinc rèpliques de cera, difícils de distingir. L’exposició, que fa poc va acollir la primera edició a la capital catalana del torneig Pedra o menhir?, es pot visitar al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa fins al 3 de març.