El Born Centre Cultural i Memòria acull aquests dies l’exposició Un altre fi. La resta, col·lecció que revisa els anys de la dictadura franquista a partir de l’obra de dinou artistes contemporanis. La mostra es divideix en quatre blocs temàtics: Rebels del cor parla de la repressió que van patir les dones i les persones dissidents de gènere. El menyspreu dels cossos fa referència a les víctimes del franquisme. El fora interior reflexiona entorn de l’exili exterior i de l’interior (l’autocensura). Finalment, Transmissió i continuïtat ens convida a una revisió del passat. Una sala contigua ens recomana una selecció de llibres per enriquir les nostres perspectives sobre el tema. És un tancament massa ideal. Sóc la primera persona que busca el refugi en els llibres i, allà on vaig, en carrego un per si trobo algun moment per llegir-lo. Ara bé, recordo quan estudiava la carrera i segurament la bibliografia recomanada de les assignatures la consultaven detingudament un 10% dels alumnes i la llegien un 3% del total. Com diuen els castellans: no tengo pruebas, pero tampoco dudas.
Un tic per a les tres missions
Però, fem-ho bé i comencem pel principi. A l’entrada del centre hi ha un llibret que proposa un itinerari recomanat. Segurament és el que fa tothom, ja que és el que té més sentit perquè es tracta de seguir els passadissos que envolten el jaciment. A més, aquest recorregut està marcat per l’obra de Concha Jerez (Las Palmas de Gran Canaria, 1941). Presenta tres obres, les quals es poden concebre en conjunt i, des del meu punt de vista, crec que són les que millor resolen l’essència de l’exposició. Totes tres parlen de la repressió franquista patida entre el 1939 i el 1979 i les seves conseqüències: l’autocensura i la destrucció de les ciutats, la qual cosa va acord amb els jaciments del centre. Tenint en compte que l’objectiu de la mostra és donar a conèixer la rebel·lia silenciada durant el franquisme, mostrar l’art com a eina de resistència i denúncia i revisar la memòria col·lectiva, podem creure que Concha Jerez ha marcat amb un tic les tres missions.
Un cop ens endinsem a les sales d’exposició, el discurs es perd una mica
Un cop ens endinsem a les sales d’exposició, el discurs es perd una mica. El primer bloc temàtic ocupa una sola sala, per tant, les obres encara tenen cert espai per respirar, mentre que els tres restants estan atapeïts en la darrera sala de la visita. La majoria de les obres exposades busquen despertar la reflexió en l’espectador. Per aquest fet, s’agraeix que l’espectador faci la visita amb temps i amb predisposició d’obrir la seva ment. De la mateixa manera que s’agrairia més espai entre obra i obra, per tal de no caure en la saturació.
Parlar del franquisme per parlar de l'avui
Si més no, surts del centre amb noves preguntes rondant pel cap. Si ens aturem a pensar en els quatre temes que tracta l’exposició, ens adonem que són d’una vertiginosa actualitat. Encara avui les dones i les persones dissidents de gènere estan lluitant per una igualtat. Encara avui hi ha un alt exili del saber i de la ciència per la precarietat que ens atrapa. Encara avui hi ha molta censura i protestes per tenir llibertat d’expressió. La mostra parla de l’època del franquisme (1939 - 1975), però en segons quins aspectes podria parlar de l’avui, potser en una escala menor, però és igual de preocupant.
Si ens aturem a pensar en els quatre temes que tracta l’exposició, ens adonem que són d’una vertiginosa actualitat
Així doncs, és una exposició que demostra la importància de revisar la memòria i ensenyar que és una tasca per a tothom. Com bé diu Marcelo Expósito (Puertollano, 1966), artista present en aquesta mostra, la memòria és un bé comú com ho és l’aigua; no és de ningú en particular i pertany al conjunt d’una societat. I cal tenir en compte que la memòria, tal com ens transmet Concha Jerez amb la seva obra, no només ocupa l’espai físic de l’objecte, sinó que ho amara tot i que sempre es troba en constant creixement.
L’exposició es pot visitar gratuïtament al Born Centre de Cultura i Memòria fins al 16 d’abril. Ha estat comissariada per Nora Ancarola i Amanda Cuesta.