Aquest article seria impensable fa uns anys enrere. No masses, en realitat. De fet, no només seria impossible sinó que per escriure’l em podrien empresonar, tancar en un manicomi fins que em pixés a sobre o, directament, asfixiar-me amb una bossa de plàstic en sortir de la redacció. Fort, oi? El que ara ens sembla una absoluta bestialitat abans era normal: qualsevol personalitat dissident era una malaltia i qui en parlava (jo, en aquest cas), filles del diable i traïdors del sistema, totes persones menyspreables que calia esborrar del mapa. Estarem d’acord que la cultura és la via clau on les idees conservadores sobreviuen i es perpetuen, però també és l’espai on s’han generat les autèntiques revolucions. Com la que permet que avui estiguem parlant d’identitats de gènere sense risc d’acabar sota terra.
Si l’art tradicionalment ha estat dicotomitzat entre masculí i femení, les artistes no binàries ja s’han cansat d’amagar-se rere les cortines mentre altres ballen, canten o escriuen en nom seu. No es reconeixen ni en el gènere masculí ni en el femení, ni amb la construcció social que imposa les característiques vàlides d’un home o una dona. “Una persona no binària no és una persona que està enmig dels dos gèneres sinó una persona que fuig del gènere”, aclareix Bonitx, l’alter ego artístic d’Edu Rubix. A finals d’abril va publicar el seu primer àlbum, un projecte musical pop editat per la discogràfica El Genio Equivocado on es presenta públicament com a persona no binària.
Ella (o en neutre no acceptat elli, mai ell) sempre s’havia sentit incòmoda amb la identitat que li havien assignat en néixer; fa només dos anys va poder emmirallar-se amb el col·lectiu no binari gràcies a una xerrada de Paul B.Preciado, filòsof transgènere i pensador de la teoria queer. Fins que no va trobar aquest concepte no va perdre la por a maquillar-se en públic però reivindica que ser una persona dissident no és només pintar-se els ulls; “es tracta de gestionar d’una altra manera les teves relacions afectives i de replantejar-te què pots fer per canviar les estructures de poder del sistema patriarcal”. Per la cantant, la música és l’espai segur on deconstruir-se.
La irrupció dissident en la cultura mainstream
A partir de hits com Algo que cambie, Sin ti o Femme, Bonitx s’atreveix a parlar de l’hostilitat, l’abandonament emocional i el rebuig que han de suportar les persones dissidents. Ho fa en el marc de la sonoritat mainstream perquè vol acostar-se a la gent. “Si et quedes amb una proposta molt altiva que només pot entendre el teu col·lectiu no serveix de res; la música és política i la gent ha d’entendre que aquest tipus de vivències són universals”. La cantant no binària pertany a una fornada d’artistes que està començant a trencar l’status quo des de dins; personalitats com la cantant Demi Lovato, l’actor Elliot Page o l’escriptora Marieke Lucas Rijneveld s’han identificat recentment i públicament com a no binàries, desafiant la dualitat tradicional entre home i dona en un context mediàtic ultra polititzat. També algunes sèries estan començant a naturalitzar aquesta dissidència de gènere sense posar l'accent en la temàtica. És el cas de Feel Good, dirigida i protagonitzada per la comediant Mae Martin, que el passat abril va publicar que es considerava no binària a Instagram. Avui, justament, s'estrena la segona temporada a Netflix i val molt la pena veure-la.
No hi ha dubte que l’alliberació d’aquestes artistes és una bomba de visibilització mundial que impulsa el no binarisme i el reprodueix a gran escala de forma immediata, fent que la representació de persones no binàries en la cultura mainstream creixi – i també promovent que se’n conegui el seu significat. Tant pel col·lectiu com per la resta d'ànimes implicades en l’eliminació de tabús és important que s’expandeixi aquesta idea, però també hauríem de pensar que la transformació real resideix en començar a impulsar les carreres artístiques de persones que surten de la norma i no centrar-nos tant en veure les mateixes persones fent coses diferents. Bonitx dixit.
Quan Bad Bunny es pinta les ungles no està desafiant la masculinitat hegemònica
I fins a quin punt la cultura de masses s’aprofita d’aquesta lluita? La cantant també denuncia que hi ha accions concretes d’alguns artistes que s’apropien d’un discurs que no els pertany i que generen toxicitats dins el col·lectiu. “Quan Harry Styles es posa una faldilla o Bad Bunny es pinta les ungles no estan subvertint els rols de gènere ni desafiant les masculinitats”. Aquests gestos redueixen la realitat de les no binàries a un component estètic i, si s’assenyala una identitat només per allò visual, s’oblida que el col·lectiu està ple de persones que cuiden avis, donen classes o treballen en museus. “La gent no binària o del moviment queer no som persones que es droguen ni som monstres que surten per la nit”, critica.
Demi Lovato es considera persona no binària. / Instagram
Aquesta mala reputació sorgeix de la corporalitat dissident. Sens dubte la transgressió estètica és el que més impacta als cap quadrats que no veuen més enllà de la superficialitat física binària: llavis pintats i faldilla per elles, pantalons i cabell curt per ells. Tot el que surt d’aquesta norma es veu com una provocació però només aixequen la veu com a persones, exactament igual que fan altres artistes amb el seu dia a dia sense que ens posem les mans al cap. Bonitx posa un exemple molt clarificador: “Si C.Tangana fa una cançó s’està reivindicant com a home en la societat, el que passa és que la gent no ho veu perquè està super normalitzat”. Touché. I lligat amb això, la bretxa de gènere en l’algoritme musical és indignant. Només a Spotify, el 80% de les recomanacions són d’homes cisgènere.
Crear mitologies artístiques per sobreviure
El col·lectiu no binari també s’ha trobat orfe de referents. Això ha fet que gran part del col·lectiu s’hagi hagut de crear les seves pròpies mitologies artístiques, enteses com aquelles persones que es poden reinterpretar i repensar per servir de referents tot i no etiquetar-se com a queers. És el cas de Prince cantant estrofes com I’m not a woman, I’m not a man, I am something that you never understand a I Would die 4 U amb una estètica etiquetada d’andrògena. O de Sly & The Family Stone, un grup de funk interracial i intergènere dels 70, que no parlava 100% del no binarisme però escenificaven un paradigma no normatiu dins l’època, igual que Jackie Shane, dona transgènere afroamericana estrella del soul i del R&B.
Prince va transgredir els rols de gènere estètics tot i no identificar-se públicament com a queer / CC
Per Bonitx, aquests icones musicals són un fil d’esperança i ella utilitza la música com a teràpia introspectiva de supervivència; toca la guitarra, els teclats i el baix, ha fet tant la gravació com la producció del disc i ja té el segon en marxa. Si el primer és la recerca de la seva pròpia veu, el que segueix és l’emancipació com a persona no binària que “està aquí, amb el meu cos, i puc fer cançons i parlar dels meus desenganys amorosos sent una persona binària igual que la resta de la gent”. A través d’un estil synth pop mesclat amb reminiscències de l’euro funk, la seva intenció no és només aixecar culs de cadires en un ambient festiu: amb les seves cançons vol fer política i que tota la gent entengui que aquesta mena de vivències poden estar a qualsevol lloc. I sobretot, perquè ningú mai en aquesta societat tingui por a sentir-se identificada amb les seves lletres.