Artur Busquets és una de les poques alegries i fets destacables de la nova sèrie de TV3, L'última nit del karaoke. Tot talent natural i empatia desbordant, actor de present notable i futur que s'intueix brillant; més enllà de la interpretació la gran passió de Busquets és la música, molt especialment les sonoritats més abrasives del hardcore punk. "De més jovenet era skater i vaig descobrir el punk escoltant els grups de hardcore melòdic americans dels 90: Offspring, Lagwagon o NoFx. Fins i tot coses més comercials com Green Day o Blink 182. Després vaig descobrir el Rock Radikal Basc i bandes com Piperrak o Eskorbuto. I ara m'agrada tot. Escolto molta música negra, soul i R&B, i el reggae, l'ska i el rocksteady també. Sense menystenir, tampoc, el millor pop. Però sempre acabo retornant a la canya". Cantant i baixista de Brega, a finals d'any entraran a l'estudi per gravar el seu primer disc. "Fem un refregit de totes les coses que ens molen: rock'n'roll clàssic, punk, stoner...".
Artur Busquets, el nostre actor més punk
Per a mi, RIP són el millor grup de punk que mai hi ha hagut a l'estat espanyol. No te muevas! (Basati Diskak, 1987) em sembla un discàs. Em flipa perquè és hardcore punk però passat pel filtre basc. Vaja, que és un disc molt basc, però alhora molt americà: va sobrat d'energia, però a la vegada està fet amb molta classe.
El primer disc de Bad Brains (l'homònim Bad Brains de 1982) és brutal, però Rock for Light (PVC Records, 1983) és com una reedició del seu debut però més ben feta, amb més classe. No hi ha cap grup que s'assembli a Bad Brains: un quartet de rastafaris negres de Washington DC fotent hardcore punk ultra energètic però mesclant-lo amb la bona vibra del reggae. Espectacular. Una cosa molt increïble.
Són col·legues, els Crim. He estat amb diverses bandes de hardcore punk i he tocat moltes vegades amb ells, sobretot amb la seva anterior banda, The Gundown. Blau sang, vermell cel (BCore/Tesla Music, 2016) és un disc excepcional. Sonen com Cock Sparrer però més passats de voltes, sense oblidar la part melòdica. I a tot això cal sumar unes lletres superpotents i molt emocionals. És increïble i admirable tot el que han aconseguit.
Cro-Mags Són una de les meves bandes favorites i The Age of Quarrel (Profile/Rock Hotel, 1986) una obra d'art molt bizarra. Són com el hardcore punk de Nova York però amb un punt del punk més 'garrulu'. És molt old school, però alhora molt punky, però alhora també molt thrashero.
Acabo la meva selecció amb un disc de heavy. Trio Black Sabbath com podria haver triat Motörhead. I trio el seu tercer disc, Master of Reality (Vertigo Records,1971), com podria haver triat qualsevol altre de la seva discografia. Vaig descobrir Black Sabbath gràcies a un profe d'anglès. Ens va fer aquell exercici tan típic de posar-nos una lletra i haver d'omplir les paraules que falten. La cançó era 'Sweet Leaf', un tema que parla de la... marihuana! Quin crac, el Graham, el professor. De fet, realment, aquest és un disc per fumar i viatjar.