Són les 11 d'un matí fred de finals de març o principis d'abril. Hem quedat a la plaça de la Vila de Gràcia. A aquesta hora una desena d'avis practica ball en línia. Avui els acompanyen un grup de nens. Els segueixen maldestres, perdent el compàs. La gent s'atura i els fotografia. Certament, és una d'aquelles estampes que et desperta tendresa. "Respect!", em diu l'Artur Busquets. "Respect!" contesto pensant que la felicitat ha de ser això, arribar als 80 podent ballar en línia. L'Artur, que de la seva infinita col·lecció de samarretes de grups de música, avui vesteix una dels icònics Descendents, banda fonamental del hardcore melòdic californià (tot el que van arribar a ser Green Day s'ho deuen a ells) és el cantant i baixista d'aquest entranyables terroristes sonors anomenats Brega. També és un dels nostres actors que actualment cotitza més a l'alça. Un intèrpret infal·lible, de registre (tot i que escorat cap a la comèdia) polièdric i, ara mateix, omnipresent, podent-lo gaudir a l'espectacle El sopar dels idiotes i al culebrot dels migdies de TV3 Com si fos ahir. I en llista d'espera, l'estrena de la que molt probablement serà una de les pel·lícules catalanes de l'any. Respect!
No sé com ho fas però estàs a tot arreu!
Ho dius per l'anunci de la Voll-Damm?
No però sí... Per cert, tens cervesa gratis?
No! Tant de bo. No ho vaig negociar bé. Hauria d'haver pactat cervesa gratis de per vida (riures).
Amb cervesa o sense, estàs a tot arreu.
Ara mateix estic al teatre amb El sopar dels idiotes, amb què faré una gira ben guapa. I a la tele amb Com si fos ahir, la sèrie dels migdies.
I en cinema?
S'ha d'estrenar una pel·li que vaig rodar a la tardor: 42 segundos.
La de la selecció espanyola de waterpolo de Barcelona 92'.
Aquesta!
Ho petareu.
Té tot a favor perquè sigui un èxit. La història la flipes. Tothom la coneix però no se saben tots els detalls. A més, pel·lis esportives fetes aquí, no hi ha gaires.
Artur Busquets, un actor polifacètic. Foto: Montse Giralt
Menys encara, que estiguin bé.
El guió m'encanta. Esperem que funcioni.
Es pot saber ja quin paper interpretes a la pel·li?
Sí. El meu personatge és diu Joan. Un personatge, en aquest cas, que no està basat en cap persona real. Representa que és l'ajudant de l'entrenador d'aquella selecció: Dragan Matutinovic. És una mica el seu contrapés. En Dragan era un figura molt severa, ell, en canvi, juga el rol de persona que porta molts anys a la selecció i té una relació molt personal amb els jugadors.
Com selecciones les feines que fas?
Encara no estic en aquest estadi de poder triar. Tinc una repre, la Esther, que és la millor. És ella la que em busca els curros. A vegades ens proposen càstings, d'altres ens arriben propostes directament. Quan passa això és un regal.
Dius a tot que sí?
Gairebé a tot. No estic en situació de rebutjar res perquè no m'omple. He de currar. I totes les feines que vinguin, benvingudes seran.
Fent tantes coses a la vegada, ha de ser una mica boig. No et despertes mai preguntant-te qui ets, si ets l'Edu de Com si fos ahir, el Joan de 42 segudos o l'Artur de la vida real?
Si el curro està ben fet, no és difícil. És concentració i gas. Amb El sopar, per exemple, hem currat molt els assajos previs. Ara que la funció ja està en marxa, només es tracta d'anar una hora abans i fer els nostres rituals.
Rituals?
Cadascú té els seus. Jo, per exemple, pujo a l'escenari i escalfo una mica. Corro i salto per despertar el cos. Bé, faig el gilipolles, bàsicament. I també necessito dutxar-me abans i després. No és molt sostenible, però...
Però és higiènic. Els companys ho deuen agrair.
Jo sóc una persona neta de per si. Però no ho faig per higiene, que també, ho faig perquè em desperta. Una dutxa d'aigua freda i a l'escenari!
Ets actor de mètode?
No, però sempre hi ha un procés de construcció de personatge. Hi ha una feina d'investigació i informació, més si és un personatge basat en una figura real. Però si faig un personatge que és violent, no vaig pel carrer repartint hòsties.
Artur Busquets és el protagonista de l'espectacle El sopar dels idiotes. Foto: Montse Giralt
Com has acabat sent actor?
De petit havia fet publi. El meu pare currava a una agència fent l'art: muntant els escenaris, etc. Això d'una banda. També vaig fer teatre al col·le. Era un notes, el pallasset, i sempre presentava les obres. Ma germana i jo, en realitat. De fet, ella és molt bona actriu, molt millor que jo, però la vida bohèmia de la interpretació no l'interessava. I tenia raó, perquè aquest món nostre és complicat.
Què fa ella, ara?
Treballa al departament de marketing de cotxes elèctrics de la Nissan. Ella estava al grup de teatre de la Pompeu, una companyia molt potent. De fet, en Pep Antón Gómez, que és el director d'El sopar dels idiotes va ser profe seu.
M'ho he currat? Sí. Has de tenir talent? També. Però he tingut molta sort
És complicada la vida de l'actor?
Molt. Jo sóc un privilegiat, perquè tinc molt de curro. M'ho he currat? Sí. Has de tenir talent? També. Però he tingut molta sort. Tinc amics que han currat molt més que jo i tenen infinitament més talent però els ha faltat aquesta sort.
Has hagut de fer molts sacrificis?
No. Va haver-hi uns anys que vaig haver de combinar la interpretació amb la feina de monitor. Durant molt de temps vaig fer d'educador de lleure. I quan hi havia un rodatge la meva jefa, que era una jefaza, em deixava agafar-me uns dies lliures.
De petit feies publi, dius. Si et busquem a Youtube trobarem cap anunci teu?
Crec que no perquè jo ja ho vaig buscar fa un temps. Clar, de molt petit vaig fer el típic anunci de bolquers. També recordo un amb 10 o 11 anys en què tocava una guitarra de joguina. I vaig fer un de l'Estampida, l'atracció de Port Aventrura. Aquell el vam fer tota la família: mon pare, ma mare, ma germana i jo. Sempre faig la broma que els meus pares eren pobres i els vaig pagar la nevera, el rentaplats i la rentadora.
Ets el Macaulay Culkin català!
Exacte! (riures). És broma, eh! Mai ens van forçar a res. Ben al contrari. Sempre ens preguntaven si ens volíem presentar als càstings. I si volíem, bé, i si no, no anàvem. Recordo nens que veies clarament que no volien ser allà i els pares erre que erre. Nosaltres era tot el contrari. Nosaltres anàvem al cau i hi havia dies que no volíem anar. I està bé motivar als crios a fer coses, però no forçar-los.
Què més feies, a part de teatre i anar als escoltes.
Dibuix. Sempre he volgut dibuixar. Anava a una escola de Teià. No soc molt entès, però em mola molt el món del còmic.
És el pla B?
No! Tot i que he fet algunes feines per a col·legues del món de la música: cartells de concerts, samarretes, portades de discos. Als Anal Hard els havia fet un parell de samarretes.
Els herois del hardcore del Maresme!
Els mateixos. Ara han publicat disc i han fet un videoclip en què hi surto actuant. És molt catxondo.
Tot va canviar quan vas participar a Tres dies amb la familia de la Mar Coll.
Va ser una bogeria. Va ser el meu primer paper important al cinema. Em van cridar per a fer el càsting i pensava que faria el paper de 'arbre 4' (riures). Després de passar diverses proves, la cosa estava entre un actor professional i jo. Volien un perfil molt concret i jo en aquella època era un personatge. Estava molt més gras i portava unes melenes que eren com una escarola. Bufff, el que vaig viure va ser brutal. La pel·li va guanyar Gaudis, Goyas, va anar a Málaga... Es va convertir en una referència de cinema d'autor, i haver-hi participat em va obrir moltes portes. Però no va ser aleshores que vaig decidir que em volia dedicar a això.
I quan va ser.
Ens vam trobar per casualitat un grup de col·legues i vam fer una pel·li que es diu Loser. Una mena de Supersalidos a la catalana. Tota aquesta penya: Jonah Hill, Seth Rogem Michael Cera, James Franco... són els meus referents.
La comèdia és casa meva, però de tant en tant m'agrada visitar altres cases
Una colla ultra versatil, que et poden fotre una cafrada com This Is the End per després fer-te un drama com True Story amb unes interpretacions de premi o dirigir una cinta d'autor com MId90s.
Els actors de comèdia són molt bons amb drama. De fet, El sopar dels idiotes és una comèdia molt clownesca, però les coses que ens passen, ens passen de debò des del personatge. Si no fos així, ens quedaríem a la superfície. Per això els actors de comedia acostumen a funcionar tan bé en el drama. Però per a mi, la comèdia és casa meva. Si no rius, la vida no té cap sentit (riures). Però, de tant en tant m'agrada visitar altres cases.
Artur Busquets també és un dels protagonistes de la sèrie Com si fos ahir. Foto: Montse Giralt
Cada projecte, cada pel·lícula, cada obra, cada sèrie... és un repte?
No és una necessitat que sigui un repte, però m'agrada prendre-m'ho com a tal. Si no, t'apalanques.
Per allò de no encasellar-se.
Em fa molta ràbia quan acusen els actors o les actrius de fer sempre el mateix. És mentida. Tenim molt poca empatia per la feina dels altres. Amb tot, perquè no passi això, ha de passar això de prendre's cada projecte com un repte. I si et vénen seguits dos personatges que se semblen, no tirar de recurs i investigar altres coses.
Hi ha hagut cap pel·lícula, obra o sèrie en què no hagis gaudit treballant, que t'hagis preguntat què feies allà?
A vegades m'he sentit perdut, però ha sigut més per la mateixa feina que no pas per la gent amb què treballava o el projecte en si mateix. No entendre què m'estaven demanat des de direcció i sentir-me en pilotes. La feina del director o la directora és imprescindible. Trobo que, amb tanta producció com hi ha avui dia, fet que per a nosaltres és una benedicció perquè significa que tenim més feina, hi ha més realitzadors que no pas directors. Falten directors d'actors. I quan treballes amb un, és una meravella.
El teatre té molt d'ofici. A l'escenari s'ha de picar pedra
Quins directors o directores t'han marcat?
On més m'ha passat ha sigut al teatre. El teatre té molt d'ofici. A l'escenari s'ha de picar pedra. A cinema i a sèries, fins ara, he fet secundaris i això m'obliga a estar al servei de la història. Allà ets una peça més en l'engranatge. Però amb el teatre he aprés molt, des del meu primer paper professional a l'espectacle Paradise amb l'Oriol Vila i la Raquel Salvador com a directors. I dels companys també n'aprens molt, com ara amb El sopar amb en David (Olivares), un actor que ha trepitjat molt escenari i que m'està descobrint infinitat de detalls de l'ofici.
No has dirigit, encara, però sí que has escrit un guió?
Vam fer una pel·li, El sitio de Otto, amb uns col·legues de què vam escriure el guió a quatre mans. Però no és lo meu, tot i que va ser una experiència molt guay. Ens vam juntar quatre amics que ens vam conèixer estudiant teatre: Iñaki Mur, Juliana Vilapuig, Oriol Puig i jo. L'Oriol havia estudiat dramaturgia i guió a l'ESCAC i un dia ens va proposar rodar alguna cosa tots plegats sumant a l'equip l'Agnès Piqué, directora de fotografia i la seva millor amiga de la promoció. Vaig gaudir de l'aventura, però perquè era amb els amics, més que no pas per tenir necessitat d'escriure.
Aquest any també podrem veure Artur Busquets al cinema amb la pel·lícula 42 segundos. Foto: Montse Giralt
I tens necessitat de dirigir?
Ara per ara, no. I no crec que se'm desperti en el futur. Bé, ara dirigiré un videoclip del meu grup de hardocre punk, però és més un entreteniment que una altra cosa. Però, no em veig dirigint. M'agrada molt ser actor. És el meu canal d'expressió.
Ser actor és un canal per explicar històries. Això no vol dir ser una marioneta. Els actors han de tenir veu i aportar
Si arribés un extraterrestre i et preguntés què fa un actor, què li contestaries?
Ser actor és un canal per explicar històries. Això no vol dir ser una marioneta. Els actors han de tenir veu i aportar. El Bardem, l'Eduard Fernandez... Candela Peña a Maricon perdido... Els grans actors no paren d'explorar. A vegades la caguen, però sempre aporten la seva veu.
Dèiem al principi que estàs a tot arreu.
No em queixo. Estic vivint un moment professional molt dolç. I que duri. I si no, ja farem una altra cosa.
La música?
La música sempre va ser el pla A, però mai va existir el pla (riures). Tampoc tinc pla B.
Ja et paren pel carrer?
Poc. L'altre dia em va passar una cosa molt rara. Sortia de casa parlant per telèfon. Era una conversa de feina. Era carnaval i se'm va apropar una noia que anava disfressada de vampira. Em va dir: "Yo te conozco. Tú sales en la tele, ¿no?".
Que li vas respondre?
Que a vegades. Em va seguir i em va demanar de fer-nos una foto. Li vaig respondre que clar, que ens la fèiem. Però la conversa era important i no podia tallar-la. Total, que a la foto dec sortir parlant per telèfon.