“Hom diria que em vol fer un petó”, li diu l’Eva Campeny al Marko Javor, abans no s’acomiadin per sempre. El petó no es produeix, perquè el Marko no entén el català: ell només és un altre pescador croat lluitant a les files de les Brigades Internacionals. Hores més tard i fent cap al front, el Marko repetirà d’oïda les paraules de la jove gironina a un company, però la traducció arriba quan ja és massa tard. Aquesta és una de les moltes instantànies que recull Partint de Zadar (Lleonard Muntaner Editor), recent guanyador del Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom. Al llibre, Artur Garcia Fuster fa balanç de la seva experiència com a professor de català a la universitat de la regió croata de Dalmàcia, oferint-nos un debut en narrativa de batec autoficcional ple de troballes.
L’entrevista de feina que et porta a la universitat de Zadar és molt informal, amb el que serà el teu cicerone croat, el Nikola, demanant-te si ets xarnego. Dius que aquest és un concepte antic que creies que ja no s’aplicava a ningú, però que t'equivoques.
Quan em poso a escriure, a banda d’alguns apunts fets a Zadar, en gran part ho faig de forma retrospectiva. Aleshores, quan em poso a recordar què pensava jo aleshores, me n’adono que hi ha hagut canvis. Una de les primeres preguntes era aquesta, sobre si era xarnego, pel cognom Garcia. En aquell moment no sabia que al Nikola sovint li agradava provocar el seu interlocutor; però és que, per a mi, el concepte xarnego era una idea completament desfasada, històrica. Era com si em preguntés si enviava telegrames. No he conegut mai ningú de la meva generació que hagi fet servir aquest concepte o afirmi sentir-s’hi representat. Ara bé, quan reconstruïa aquest record, em trobava que s’estava organitzant un Festival de Cultura Txarnega a Barcelona. Organitzat per reivindicar una presumpta identitat, presumptament progressista i presumptament oprimida que, comptat i debatut, només és profundament espanyola. Normalitzar l’espanyolitat a Catalunya és l’objectiu de fons d’aquesta gent. Per desgràcia, un cinisme massa comú.
La identitat xarnega, presumptament progressista i oprimida, comptat i debatut, només és profundament espanyola
Al departament d’iberoromàniques, els teus companys d’hispàniques posaven Los Panchos i Joaquín Sabina als alumnes. Quins eren els referents catalans que vas compartir tu, amb els teus estudiants zadarencs?
Mentre fas de lector de català en una universitat, ets pràcticament l’únic referent que tenen sobre Catalunya o els Països Catalans. Amb el temps, no només els transmets una fonètica i una manera d’entendre l’idioma, també els transmets tots els teus referents personals i la teva manera de veure el país. És una responsabilitat inevitable i que jo feia de forma totalment inconscient. Em trobava exalumnes a Zadar que havien tingut professors valencians. Aleshores, em parlaven amb fonètica valenciana i estaven convençudes que Vicent Andrés Estellés era un gran poeta. En canvi, les meves estudiants copiaven les meves maneres barcelonines, es creien que jo era politeista, que els meus déus eren Josep Carner, Jesús Moncada i Josep Pla. Escoltaven Els Pets, Obeses, Quimi Portet, Mishima o Tomeu Penya i algunes es van posar a veure Plats Bruts, El crac, La Riera o Com si fos ahir perquè és el que a mi m’agrada i, per tant, els ho recomanava. Feia una mica de por i tot quan les veies parlar-te’n entusiasmades.
El teu llibre funciona a molts nivells, un d’ells el de guia sentimental de Zadar. Hi ha fins i tot capítols dedicats a bars concrets, contrasenya de la wifi inclosa.
Sí, és que els bars i cafès de Zadar, per a mi, són la seva essència. Ara m’has fet pensar que, si fes un recompte d’hores, segurament vaig passar moltes més hores als bars que no pas a la Universitat. Ep, jo i qualsevol professor o estudiant de la Universitat de Zadar. Allà és el més habitual, classe, cafè, classe, cafè... Ho van intercalant tot el dia i fins a la nit. Aquest ritme, tan diferent de la vida barcelonina que sempre havia viscut, és el que més em va fascinar. Jo sempre tenia pressa, i a Zadar la pressa és un concepte absolutament desconegut. Per això en surten tantes bones històries, perquè tenen també molt de temps per fer-la petar. O, el que és el mateix, fabular, que és la base de qualsevol relat. Zadar manté encara l’essència del cafè com una antiga àgora grega. I cada bar té el seu públic, la seva gent. Volia recuperar aquest món que el turisme també està massacrant.
Hi ha un passatge meravellós on coneixes un soldat de les Brigades Internacionals que va adquirir nocions de català anant a missa. A una església que van acabar cremant, per cert.
Exacte! Aquesta és una de les històries que et va descobrint el Nikola i que recupero en forma de relat. Com l’orfenat regentat per monges espartanes, la fabricació de l’excels formatge de la zona, les gestes esportives o el singular vi que s’hi pot beure. La del soldat centenari és una història absolutament desconeguda i, encara que no ho sembli, ben real. S’havia fet un article, en croat, amb una edició de fragments de la llibreta on hi havia els apunts en català del brigadista, però jo en recupero i reescric, parodiant l’estil del reportatge periodístic, un possible vessant personal.
A Zadar, que havien viscut no fa pas tants anys una independència de veritat, amb guerra i morts, no es van creure mai el nostre Procés
En un altre capítol, vandalitzes un pàrquing per ajudar un cònsol d'Exteriors a treure-hi el cotxe. Hores abans, un barman us havia ofert els fusells que encara guarda a l’armari de quan la Domovinski Rat per lluitar contra Espanya. Quina nit, no?
(Riu) Vandalitzar seria una paraula massa forta. Diguem-ne “desplaçament temporal de mobiliari urbà”. Sí, aquest va ser un dia divertit. Immersos de ple en el darrer trimestre del 2017, vam rebre a Zadar la visita del delegat de Catalunya als Balcans, acabat de cessar; o en liquidació, que en deien aleshores. I això que el pobre feia pocs mesos que acabava d’obrir la Delegació a Zagreb. La combinació de la precarietat política del moment, més el caràcter balcànic, ens va portar a situacions surrealistes com la del pàrquing.
En aquest mateix capítol, tu, el cònsol i les teves alumnes us mireu la primera roda de premsa de Puigdemont des de l’exili. Malgrat que era un moment que el país va viure amb una certa èpica, la teva forma de narrar-ho no ho és pas. Vull dir: el teu patiment principal és que les teves alumnes s'avorreixin escoltant el president.
Sí, perquè, és clar, aquell home havia de fer la seva feina i seguir la compareixença. Però les meves alumnes, que també hi estaven interessades, segurament n’haurien tingut prou amb la notícia resum del 3/24. A més, era molt curiós de comprovar que el delegat, que es diu Erick Hauck i ara mateix encara ocupa aquest lloc, era molt conscient de la imatge que s’estava transmetent amb aquella roda de premsa. Ell és periodista de formació, coneix protocols de comunicació i sap fer bé la seva feina. Mirava aquella roda de premsa, en una sala de sostre baix i atapeïda, i veia que allò no podia ser seriós. No era èpic, era rònec.
Perquè, tenint en compte que la teva etapa croata coincideix amb els anys més abrandats del Procés, voldria aprofundir en aquest aspecte: com es vivia tot el sarau, des de Zadar?
Va ser interessant. Jo ho vaig seguir tot des de la distància. Intentaves mantenir-te il·lusionat, però ja es veia que les coses no rutllaven. De fet, tinc altres textos en què explico les meves experiències a les Delegacions de Catalunya a l’Exterior. Quan viatjava des de Zadar acostumava a escriure dietaris per entretenir-me, així que en tinc moltes dades. Jo vaig ser convidat, amb vols i hotels de 4 estrelles, a Viena i a Praga durant els anys 2016 i 2017, a dues “trobades de catalans a l’exterior”. Se m’hi convidava només pel fet de ser català. I m’hi acompanyava una col·lega de la Universitat, la Vedrana de Partint de Zadar, només perquè sabia parlar català.
No calia cap altre requisit?
No. La idea és que nosaltres havíem de ser difusors de catalanitat a l’Europa central i de l’est. A les trobades hi havia de tot. Altres professors companys de la Xarxa Llull de lectorats a Polònia, Sèrbia o Romania, però també gent que vivia en aquests o altres països i que havien fundat, per exemple, Casals Catalans a Praga o a Viena. Tots reunits amb un senyor que es deia, curiosament, Adam Casals. Dic “curiosament” perquè una trobada va versar, només, sobre com fundar Casals Catalans a l’estranger. Eren realment contubernis independentistes. I jo, empeltat per l’esperit planià, sempre pensava: tot això, quanta pasta deu costar? Vols, hotels, càterings, sopars...
Professors catalanoparlants s’adapten a la llengua de l’alumne, negant-los-hi així el dret d’aprendre el català correctament
Molts calers.
Amb sincera ingenuïtat vam preguntar diverses vegades si el Procés anava de veres, del pal, “va si us plau, digueu-nos-ho: hi ha feina feta darrere de tanta jugada mestra?” El delegat Casals s’escapolia amb una natura d’anguila que ni el mateix Bernat Metge. Recordo entre els catalans expatriats discussions sobre la fiabilitat o no del personatge. Puc dir tranquil que a mi sempre em va semblar un impostor, però tampoc no serveix de gaire, perquè em van convèncer igualment de venir des de Croàcia a votar el dia 1 d’octubre, per després dedicar-se a rebregar i a llençar aquest dia a la paperera de la història. A Zadar, que havien viscut no fa pas tants anys una independència de veritat, amb guerra i morts, no es van creure mai gaire el nostre Procés. Es tractava amb condescendència irònica. Quan la cosa ja anava pel pedregar amb l’article 155 i la doble farsa, catalana i espanyola, que vivim des d’aleshores, recordo una conversa amb el Nikola. Ell, per a la gent de Zadar, és el referent amb el qual informar-se d’aquest tema amb certa complexitat. Un dia em va dir: “Artur, jo ja no sé com més defensar-vos”.
Ets professor de català en un institut de Santa Coloma, una plaça que segons com pot suposar tants o més reptes que Zadar. Com t’ho manegues, allà?
És una feina diferent. A Zadar són estudiants universitàries, amb més nivell cultural, per tant, venen a classe més o menys voluntàriament. S’interessen per la teva cultura i és un plaer ensenyar-la i veure com s’hi apassionen i se la fan seva. Si tens temps de fer una trajectòria d’anys, com vaig poder fer jo, tens l’oportunitat de veure com assoleixen un bon nivell de llengua i, fins i tot, travar amistat amb alguna d’aquestes alumnes que, gràcies als estudis, han acabat treballant, també, en aspectes relacionats amb la cultura catalana.
I a l’ESO catalana?
A secundària et topes amb l’adolescència, que és rebel i cerca el conflicte per naturalesa. Un fet curiós, però, és que jo havia estat ensenyant el català com a L2, llengua estrangera, i pensava que tornant aquí podria treballar amb un enfocament del català com a L1. Res de res. Sovint segueixo ensenyant el català amb estratègies didàctiques de “llengua estrangera”. Conceptes que teòricament hauries de donar per descomptats en parlants natius els has d’explicar des de la base. És trist i depriment la deixadesa de l’administració catalana: Generalitat, Conselleria, mitjans públics de comunicació… Com s’han permès arribar fins aquí. Ells són els primers que haurien de donar exemple i no ho fan. Als polítics catalans sembla que els faci il·lusió parlar en castellà sempre que poden. Com volent dir: “Mira, mira, que jo també en sé, eh, de castellà! Que no sigui dit”. Poses TV3 i sempre veus l'Agnès Marquès, la Melero o l’Ustrell entrevistant algú que parla castellà. No hi ha TN Vespre sense el Toni Cruanyes promocionant la Dolores Redondo, el Fernando Aramburu o el musical de torn en castellà.
Hem arribat al punt que joves catalanoparlants estan renunciant d’entrada i sense adonar-se’n a la seva llengua només per pressió ambiental
És per llogar-hi cadires.
És escandalós. És la mateixa actitud submisa i diglòssica de molts parlants catalans. “No, no t’amoïnis, ja canvio jo de llengua, que jo també parlo castellà, només faltaria”. Això fa anys que s’ha traslladat als instituts. Professors catalanoparlants s’adapten a la llengua de l’alumne, com si així els fessin un favor, quan és el contrari, perquè els neguen el dret d’aprendre el català correctament i amb normalitat. També és curiós de veure com molts professors d’origen castellanoparlant, gent que ara mateix ronda entre els 30 i els 40 anys, que han arribat a ser professors en part perquè van gaudir d’una bona immersió lingüística i feta amb rigor, abandonen amb facilitat la llengua catalana, negant als alumnes el coneixement que ells van tenir.
Llençols perduts de bugada en bugada.
Al mateix temps, amb la no aplicació de la immersió, com a professor de català, sents com t’estan faltant constantment el respecte. Imagina que jo entro a una aula després de la professora de matemàtiques o de química i dic als alumnes, assenyalant a la pissarra una fórmula o una demostració, que allò que han fet no serveix per a res. Doncs cada vegada que, després d’una classe meva, veus professors parlant en castellà amb alumnes pels passadissos o els sents fent classe en castellà als mateixos alumnes als quals tu, fa cinc minuts, els has estat fent classe de català i els has sentit parlar en català, sents que s’estan pixant sobre la teva feina. Inconscientment, no dic que no, però ho fan. El missatge que es transmet és que el català és prescindible.
Una llengua que fa nosa, fins i tot.
I sap molt de greu, perquè la realitat és que, a banda de casos anecdòtics en què venen molt ideologitzats de casa, la gran majoria d’alumnes no tenen cap problema amb el català. La culpa en cap cas és seva. Entenen perfectament que és la llengua pròpia de Catalunya i agraeixen que els l’ensenyis amb bon humor i passió, que és el que jo intento transmetre a l’aula. El problema és que cada cop són menys, a banda dels professors de català, els que tenen clar que la nostra tasca com a referents adults també inclou el manteniment de la llengua. Si hi sumes la preponderància del castellà a xarxes socials i als mitjans de comunicació, doncs ho tenim pelut. Fins i tot alumnes que són catalanoparlants amaguen aquesta realitat a l’aula. Hem arribat al punt que joves catalanoparlants estan renunciant d’entrada i sense adonar-se’n a la seva llengua només per pressió ambiental. I no al carrer, sinó a l’escola, en un indret on tots els vectors, en teoria, han de convergir perquè l’ús lingüístic sigui el del català.