De tan bon paio, en Pepe flirteja amb el que considerem ser un ximplet de manual. I, quan un metge li dóna un diagnòstic fatal, i davant la imminència d'una mort anunciada, decideix fer tot el que estigui a la seva mà per convertir-se en algú tan menyspreable que ningú el pugui trobar a faltar. Una curiosa manera d'estalviar patiment a la família. Aquesta és la premissa de la producció catalana Mala persona, una comèdia, que avui arriba a les sales de cinema, amb esperit de tebeo Bruguera i aires de comèdia italiana de postguerra, d'aquelles que feien els Sordi, Gassman o Mastroianni. Fins i tot de retrat de l'Espanya de la picaresca que podria haver escrit el gran Rafael Azcona.
“Aquests referents són paraules majors”, admet Arturo Valls (València, 1975). Ell és el Pepe de la pel·lícula, el bonàs que lluita contra la seva consciència per arribar a ser tot un miserable. “No puc ser més fan d'Azcona. I és veritat que ell, amb els guions, buscava fer aquest retrat de les misèries de l'ésser humà. Trobava la riallada des del costat més dramàtic que les persones de vegades pateixen. I això sí que hi és a la pel·lícula, que sí que fa aquest retrat de com podem arribar a ser, o com podem aprofitar-nos dels altres”.
L'atractiu del costat fosc
Efectivament, parlar d'Azcona o de les comèdies de Sordi, Gassman o Mastroianni són paraules majors. Li encaixaria titular-se com aquella de Bertolucci, La tragedia de un hombre ridículo, perquè d'això va Mala persona. Sense ànims de fer comparacions que no s'aguanten, la veritat és que el film que ens ocupa sorprèn positivament pel seu bon tractament del gag, per certa intenció transgressora i per la reflexió que deixa sobre una societat que es menja qualsevol que faci bandera de la bondat.
Mala persona sorprèn positivament pel seu bon tractament del gag, per certa intenció transgressora i per la reflexió que deixa sobre una societat que es menja qualsevol que faci bandera de la bondat
També per un grup d'actors inspiradíssims, amb Jose Corbacho interpretant un capellà que parla obertament de les seves fantasies sexuals (“jo d'això... millor no opino, amb l'Església hem topat”, diu Valls entre rialles quan li preguntem si el que és veritablement transgressor és que un sacerdot ho admeti), amb Malena Alterio com a patidora esposa de Pepe, o amb un Julián Villagrán desbocat interpretant un advocat pocavergonya que instrueix el protagonista en l'art de ser un autèntic malparit.
El costat fosc és atractiu, qui més qui menys tothom vol treure el cap per veure què hi ha a l'altra banda
A la pel·lícula, en Pepe passa d'ajudar les velletes a travessar el carrer a abraçar la misogínia i la xenofòbia, fins i tot a posar les banyes a la seva dona (o, almenys, intentar-ho). El poder d'atracció de la maldat és un misteri i una veritat indiscutible. “El que ens agradava Tony Soprano!”, recorda Arturo Valls: “Era fascinant perquè Los Soprano humanitzava la maldat. El mateix paio que era capaç de destrossar-li el cap a un enemic amb un bat de beisbol, després el veies explicant les seves misèries al seu psiquiatre. Sí que és veritat que el costat fosc és atractiu, qui més qui menys tothom vol treure el cap per veure què hi ha a l'altra banda, fins i tot sabent que no és la millor actitud. De fet, per exemple, quan el Pepe es posa en to malvat, és com atreu més la seva dona”, raona.
El dels acudits de la tele
Amagat rere un bigoti i uns rínxols falsos, Arturo Valls es mou a la perfecció en el rol d'aquest home que viu superat per tot arreu, al qual no li va bé en la seva condició natural de bonàs ni la impostada de cabronàs. El Pepe de la pel·lícula demana una composició de personatge que el nostre home supera amb nota. I és que, acostumats a veure'l presentant concursos com El 1%, que ara emet Antena 3, o com l'Ahora caigo que va capitanejar durant una dècada, hi ha qui encara dubta del talent de Valls com a actor. “De vegades costa que et donin l'oportunitat de fer altres coses, sí. Però aquests prejudicis que té la gent, jo no els tinc a l'hora d'acceptar un projecte. O sigui, jo m'ho passo bé fent un concurs a Antena 3, i entenc que mola i és divertit. I també fent una pel·li com aquesta. De vegades passa que et diuen: 'Si tu ets el dels acudits de la tele, on vas fent una pel·lícula?'. És clar, jo em podria quedar amb això, i fer només el que la gent espera de mi o, en un acte de rebel·lia, entestar-me... Perquè ho gaudeixo igual. No hi ha cap vocació de voler demostrar res, és una qüestió de dir que si a mi com a espectador m'agrada aquest tipus de cinema, per què no intentar fer-lo? Tampoc parlo d'actuar per a Michael Haneke, però sí que m'agrada un cinema independent que no oblidi l'espectador, que hi pensi”.
De vegades costa que et donin l'oportunitat de fer altres coses, sí. Però aquests prejudicis que té la gent, jo no els tinc a l'hora d'acceptar un projecte
Tant creu en l'absurditat de les etiquetes, que Arturo Valls exerceix, dins del món del cinema, una faceta menys coneguda pel gran públic, però interessantíssima, aixecant projectes com a productor que difícilment encaixarien amb la imatge que tenim d'ell. Perquè el paio dels acudits ha produït pel·lícules tan arriscades com l'estupenda Los del túnel (2016) o el curt Tótem Loba (2020), que va dirigir l'actriu Verónica Echegui i amb què va guanyar el Goya. O com aquell Tiempo después (2018) que acabaria sent el film pòstum de l'enyorat José Luis Cuerda. “Crec que vivim un moment dramàtic per a la ficció. Les plataformes que semblava que inicialment apostarien per projectes amb personalitat, amb caràcter, més d'autor, s'estan convertint en un reflex de les televisions generalistes que només aposten per allò obert, comercial, mainstream. L'altre dia ens van dir no a un projecte perquè era massa especial. I dius, hòstia, si precisament això hauria de ser un valor! És veritat que sí que aposten per autors consolidats, els Rodrigo Sorogoyen o els Alberto Rodríguez. Però si algú que no té aquesta trajectòria va amb alguna cosa nova... I és clar, a mi m'atreu molt barallar-me per aixecar projectes que d'una altra manera mai no veurien la llum. És que potser avui no hauria existit algú com José Luis Cuerda, perquè ara només s'inverteix en coses ja testades”.
Les plataformes que semblava que inicialment apostarien per projectes amb personalitat, amb caràcter, més autorals, s'estan convertint en un reflex de les televisions generalistes que només aposten per allò obert, comercial, mainstream
I davant una pel·lícula que fa bandera del que és políticament incorrecte, i quan es repeteixen les veus de personatges de la faràndula que diuen que avui ja no es pot fer humor de res, li preguntem al nostre home què n'opina: “Jo crec que tot té a veure amb el context. No et pots riure de res? Doncs depèn, segons on ho facis, segons a quin fòrum. Passa amb aquesta pel·lícula: és clar que et pots riure de tot, però sempre que estigui justificat. A veure, si tu arribes aquí, de cop i volta, pel morro, i fas un acudit d'homosexuals o de sordmuts, gratuïtament... Quina necessitat hi ha de riure amb un acudit racista? Una altra cosa és que passi en un context determinat. Fixa't en el fenomen de Juan Dávila, que basa el seu espectacle a riure's del que és diferent. Potser algú amb una discapacitat va al seu espectacle perquè es fiqui amb ell i faci acudits sobre la seva discapacitat. Aquest és el context adequat”, remata.