Hi ha un moment a Cámera Café: La película que dibuixa a la perfecció qui és Jesús Quesada, per si algun seguidor de la sèrie original se li havia oblidat, o per si algun espectador despistat arriba verge a la projecció. L'amic Quesada és el penques que tots tenim o hem tingut com a company d'oficina: arriba puntual, deixa l'americana penjada a la cadira, encén l'ordinador, regira alguns papers sobre la taula i es perd en un esmorzar lleugeret al bar, en realitat el quarter general d'aquest especialista de l'escaqueig, el lloc al qual tornarà un parell de vegades abans de l'hora de menjar. Aquell personatge, simpàtic, entranyable en la ficció (no tant quan el tens diàriament a la feina), va revelar a Arturo Valls (València, 1975) com un còmic més que eficaç. Quan la sèrie Cámera Café va arribar a la seva vida, ja era molt conegut com a home del negre de l'icònic programa Caiga Quien Caiga.
De reporter a actor: "Havia fet molt poqueta cosa, havia festejat molt poc amb la ficció, i vaig dir que sí sense pensar-ho massa, per pura inconsciència, que ha estat sempre un motor en les meves eleccions professionals," explica. "Després, quan vaig començar a encadenar projectes com a actor, em van proposar de presentar ¡Ahora caigo! I m'ho vaig pensar molt, tenia aquesta cosa al cap de... com presentaré un concurs si ara soc actor? Però vaig acabar acceptant i va ser una de les millors decisions que he pres en la meva vida. És que em solc moure per la recerca del plaer. No soc res purista, tinc companys actors que probablement mai no presentarien un concurs, perquè consideren que es desvirtuaria la seva feina, perquè potser el públic ja no et pot veure interpretant un personatge. I a mi m'agrada saltar-me aquests prejudicis, de fet al món anglosaxó passa constantment. I ho faig per pur divertiment, i, com deia, per pura inconsciència". Diversió... i una bona nòmina? "Sí, això és. M'ho passava molt bé, això no es pot forçar. I tenia la meva recompensa. De fet, va ser un treball que, entre moltes altres coses, em va permetre produir pel·lícules com Los del túnel (2015) o Tiempo después (2018). Però tot això tenia a veure amb que a mi no se'm queien els anells per presentar un concurs", admet Valls.
El director Ernesto Sevilla ha dirigit el trasllat de la sèrie icònica a la pantalla. / Pólvora Films
Productor arriscat
Amb Cámera Café. La película, Arturo Valls fa un pas més en la seva faceta, potser la menys coneguda, de productor. Des de 2015, quan va fundar Pólvora Films, l'actor i showman està desenvolupant una interessantíssima carrera donant suport a projectes marcats per la llibertat creativa, i per apostes molt poc òbvies si ens quedem amb la imatge pública del nostre home. "És veritat que el cinema que he produït fins ara obeeix a una aposta un tant romàntica, de gaudir de tot un procés, de vegades d'una forma gairebé hedonista. Tu saps el record que tinc de les reunions amb José Luis Cuerda per a Tiempo después, per exemple? Tots els dinars, les xerrades, jo sabia que en aquest procés m'ho anava a passar molt bé. I tot va començar amb Los del túnel, en voler donar-li l'oportunitat a Montero i Maidagán, per cert guionistes de Cámera Café, que van escriure un tipus de comèdia de les que mai no t'arriba, i un personatge d'aquests que mai no t'ofereixen, així que vaig decidir provocar-ho, generar-me'l jo mateix", raona.
Arturo Valls: "El cinema que he produït fins ara obeeix a una aposta un tant romàntica, de gaudir de tot un procés, de vegades d'una forma gairebé hedonista"
Ambdues són pel·lícules molt personals, com ho és també Tótem Loba (2020), el prime projecte com a directora de Verónica Echegui, curtmetratge guanyador del Goya. O com la sorprenent Viaje a alguna parte (2021), que sota l'aparença d'un documental es converteix en un emocionant homenatge a Emma Cohen i al gran Fernando Fernán-Gómez, i que ha dirigit Helena de Llanos, neta del mític actor. "Admiro Cuerda i Fernán-Gómez per la seva saviesa, per la seva agudesa, per aquestes sentències carregades de sentit comú. Eren personatges afinadíssims. Torno a Cuerda: era un delit escoltar-lo, com explicava les anècdotes, com discorria... Fer Tiempo después servia per homenatjar-lo, però sobretot per homenatjar-nos a nosaltres mateixos en treballar amb ell".
Els personatges de Cámera Café. La pel·lícula segueixen sent els mateixos, amb una sola absència significativa i diverses incorporacions. / Pólvora Films
El far del cunyadisme
Tornant a Cámera Café. La pel·lícula, que també produeix, Valls apunta la voluntat de desenganxar-se de la sèrie per fer-la volar. I el resultat és evident des del primer minut del film, quan, després d'una primera escena davant de la màquina de cafè, abandona l'estàtica i ens permet conèixer finalment què hi havia més enllà d'aquell passadís tan conegut. "Es van plantejar moltes possibles pel·lícules, érem davant d'una tela en blanc. La clau era mantenir l'essència, i el Cámera Café original és allà. Els personatges continuen sent ximplíssims, continuen mostrant les seves misèries, però es puja l'aposta. En definitiva, l'audiovisual i la manera de consumir-lo ha canviat, i calia anar més enllà. I en aquest sentit, Ernesto Sevilla ha estat una gran elecció per exercir de director, perquè fa volar la càmera. Li ha donat molt dinamisme, molt efectisme, li ha posat un munt de picades d'ullet cinèfiles, la pel·li és un parc d'atraccions. Proposa coses sense parar. Al final, la qüestió era no allunyar-se massa del Cámera, que el seu esperit es mantingués. Ser fidel sent proposant actualitzat, modernitzat".
Arturo Valls: "La producció estava ja en marxa, però vam tenir una empenta definitiva amb un vídeo que vam fer i que es va viralitzar durant la pandèmia"
I continua: "Des del minut u, quan tot el repartiment ens reunim, com en el retrobament de Friends però sense bòtox, vam veure clar que anàvem a passar-ho bé. Després estan les expectatives de l'espectador: intuíem que la gent recordava la sèrie amb afecte. La producció estava ja en marxa, però vam tenir una empenta definitiva amb un vídeo que vam fer i que es va viralitzar durant la pandèmia, animant que la gent es quedés a casa. Ens vam adonar que hi havia un interès real. Al final, des del meu punt de vista, perquè al final vaig ser jo el que va encendre la metxa i he perseguit el projecte amb tenacitat, el que volia era tornar a un lloc on m'ho havia passat molt bé. Més enllà que funcionés meravellosament durant quatre anys, amb unes audiències estratosfèriques, és que vam ser molt feliços".
La pel·lícula s'allunya de la màquina de cafè per saber què hi havia a l'altre costat. / Pólvora Films
La presència d'Ernesto Sevilla rere la càmera i de Joaquín Reyes (que torna a posar-se a la pell de Richard, l'informàtic) en el guió asseguren que a Cámera Café. La pel·lícula es donin la mà els universos de Muchachada Nui i dels vells còmics Bruguera: "D'alguna manera apunta a aquest costumisme que mostra les misèries humanes, que juga amb els estereotips i que retrata personatges tan reconeixibles com el barrut o el pilota, i a això afegeix-li el surrealisme habitual dels chanantes. I després, a nivell formal, és molt moderna i està plena de picades d'ullet cinèfiles. Hi ha homenatges a Scorsese, a El Club de la Lucha, a Tarantino... el que mola d'això és que Ernesto devora cinema. I que posa aquestes picades d'ullet però amb un segell propi, veus que té una personalitat com a director que el portarà a fer coses molt maques", afirma.
Arturo Valls: "Que Quesada, rei de l'escaqueig, el murri barrut, tingui com a ídol a algú (Albert Rivera) que acaben d'acomiadar del bufet d'advocats on treballava per baix rendiment és una cosa que no esperàvem, l'acudit ens va sortir rodó"
Hilarant i imaginativa ("les rialles eren l'únic objectiu, no és una pel·lícula que es prengui seriosament a si mateixa, no vol tenir molta substància, l'objectiu era fer un divertiment, que la gent s'ho passés bé)", amb la participació de gairebé tots els personatges clàssics (l'única absència significativa és la de César Sarachu aka Bernardo, que sí que hi és en esperit) i els fitxatges d'Ingrid García Jonsson, Manuel Galiana, Javier Botet i, en sengles cameos, Ibai Llanos i Karina, Cámera Café. La pel·lícula té un dels seus més afortunats cops de guió en el descobriment de l'ídol de Quesada. I és que, rere la porta de la caravana en la qual malviu, penja un pòster revelador amb un Albert Rivera que per al penques, el cunyat de manual, exerceix el mateix paper de Pepito Grillo que Humphrey Bogart significava per a Woody Allen a Somnis d'un seductor (Play It Again, Sam, 1972). "Que sigui el seu far... que Quesada, el rei de l'escaqueig, el murri barrut, tingui com a ídol a algú que acaben d'acomiadar del bufet d'advocats on treballava per baix rendiment és una cosa que no esperàvem, l'acudit ens va sortir rodó. Vaig arribar a parlar amb Rivera, volíem que sortís, però no va poder ser".
Espòiler: això que Rivera no apareix té molts matisos. I ajuda a redimir Quesada. Perquè, efectivament, Cámera Café. La pel·lícula redimeix al barrut, al cunyat. "Li hem donat humanisme al meu personatge, sí. Jo he de confessar que no tinc problemes amb la figura del cunyat, sempre que sigui una estoneta, al bar, o la Nit de Nadal... dona color. Alguna vegada m'havien preguntat, quan feia la sèrie, si me n'aniria de festa amb Quesada, i no, aquesta gent que està sempre tan a dalt, tan motivada, tan al màxim, és insuportable. Però el veritable problema apareix quan un cunyat ocupa llocs de rellevància, de presa de decisions, de poder. I hi ha mil exemples, en empreses, en partits polítics... Per allà ja no passo".