Ratisbona (ducat independent de Baviera), 17 de setembre de 1156. Fa 869 anys. Frederic I, anomenat Barba-roja, emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic, signava el Privilegium Minus, que elevava la Marca d’Àustria (creada per l’Imperi carolingi al segle VIII) a la categoria de ducat independent sota el paraigua imperial. Amb el Privilegium Minus, la marca austríaca esdevenia un nou Estat del conglomerat germànic i Enric Babenberg, fins llavors marcgravi (màxima autoritat delegada d’aquella marca) esdevenia Enric II, duc independent d’Àustria. Dos-cents anys justos més tard (1356); el duc Rodolf IV, el primer de la nissaga Habsburg, elevaria el ducat a la categoria d’arxiducat. I vuitanta-quatre anys després de Rodolf, Frederic V, vint-i-cinquè sobirà austríac, seria elegit emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.
Entre 1156 (creació del ducat d’Àustria) i 1918 (derrocament de l’arxiducat d’Àustria); el tron de Viena va ser ocupat per divuit ducs i per vint-i-sis arxiducs. Durant tres segles llargs, entre l’elecció de Frederic (1440) i la desaparició del Sacre Imperi, forçada per Napoleó (1806); els arxiducs d’Àustria —de la nissaga Habsburg— van monopolitzar el títol imperial. I entre 1806 (liquidació del Sacre Imperi) i 1918 (derrocament del règim monàrquic austríac) van ser, també, reis d’Hongria, de Dalmàcia, de Galitzia, de Croàcia i de Llombardia-Venècia; prínceps de Transsilvània i de Vorarlberg; ducs de Caríntia, de Carniola, de Salzburg, de Silèsia, d’Estíria, de Bucovina i de Sèrbia; i comtes de Tirol, de Gorizia i de Tamesvar; i marcgravis de Moràvia i d’Ístria. Però mai van ser reis d’Àustria. Durant vuit segles sempre van ser ducs o arxiducs d’Àustria.
Carles de Gant i la paradoxa hispànica
La historiografia espanyola (la tradicional i l’actual) sempre s’ha referit als Habsburg vienesos com a arxiducs d’Àustria. Maximilià (1459-1519) pare de Felip el Bell, sogre de Joana i consogre dels Reis Catòlics...; i emperador del Sacre Imperi (1508-1519), sempre és presentat com a arxiduc d’Àustria. I la seva esposa Maria (la mare del Bell) sempre és presentada com a duquessa de Borgonya i comtessa de diversos dominis dels Països Baixos. I aquí és quan comença la gran paradoxa de la historiografia espanyola. Carles de Gant (1500-1558) que la historiografia espanyola anomena “Carlos I de España y V de Alemania” quan ni Espanya ni Alemanya no existien; a casa dels seus avis paterns no és l’hereu de cap regne; sinó d’un arxiducat independent (el de l’avi) i d’un ducat i diversos comtats independents (els de l’àvia).
La independència política de l’arxiduc Maximilià i de la duquessa Maria i, sobretot, la dels seus dominis!!! —malgrat que mai, ni ells ni els seus avantpassats, s’havien intitulat reis— està fora de qualsevol dubte. Ni tan sols en l’imaginari de la historiografia espanyola. Perquè si no hagués estat així, difícilment haurien pogut transmetre aquell llegat testamentari. Si més no, segregar-lo d’una superestructura estatal superior (del Sacre Imperi, en el cas de Maximilià; i el regne de França, en el de Maria); i incorporar-lo a una altra superestructura estatal existent o de nova fàbrica (en aquest cas, la monarquia hispànica creada pels Reis Catòlics). La castissa afirmació “un condado es menos que un reino”, en aquell context històric feudal dominat per un concepte patrimonial del càrrec i del domini, es demostra totalment absurda.
Carles de Gant, l’hereu de l’arxiduc que funda l’Imperi hispànic
Quan Ferran el Catòlic va negociar (1496) el doble matrimoni dels seus fills Joan —el malaurat hereu— amb Margarida Habsburg; i de Joana amb Felip Habsburg; el seu futur consogre Maximilià no era l’emperador del Sacre Imperi. No seria elegit fins dotze anys més tard (1508). Però, en canvi, la historiografia espanyola sempre ha presentat aquella iniciativa com un gran projecte, promogut per potències punteres (que eren dues corones..., i un arxiducat i un ducat independents!!!). Carles de Gant no ostentaria la categoria d’emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic fins al 1520, entre un i dos anys després d’assumir l'herència dels seus avis paterns i materns i després de comprar les voluntats dels prínceps-electors amb els diners que va obtenir —amb pressions i males arts— de les Corts castellanolleoneses.
El cas és que mai ningú del món historiogràfic espanyol ha subordinat la categoria de Maximilià i de Maria a la dels seus consogres, Ferran i Isabel. Encara més, quan es refereixen a Maximilià, l’esmenten sempre com l’emperador (del Sacre Imperi), per igualar-lo amb el seu consogre, el rei Ferran, quan tots sabem —i ells els primers— que l’austríac no va ser elegit emperador fins que el 1508, quan el seu fill Felip el Bell ja era mort (1506). La seva nora Joana ja havia estat reclosa (1507) i no estava gens clar que el seu net Carles acabés heretant els regnes hispànics; si més no la Corona catalanoaragonesa. Recordem que el 1504 havia mort Isabel la Catòlica; i que el 1505, el vidu Ferran s’havia casat de nou, amb Germana de Foix (neboda del rei Lluís XII, principal enemic de l’Estat austro-borgonyó que governava Maximilià).
El “fantasma” català: un comte sobirà o un simple “senyor de la guerra”?
Però, en canvi, i en un altre context històric, però amb unes circumstàncies curiosament similars, la historiografia espanyola sempre ha subordinat la categoria dels comtes independents de Barcelona a la dels reis d’Aragó. Fins i tot, en moltes ocasions, es posa en dubte l’estatus de domini independent que tenia el comtat de Barcelona —i la resta de comtats de la Catalunya vella— en el moment en què les cancelleries barcelonina i aragonesa van negociar i constituir la unió dinàstica (1137-1150). Alguns historiadors espanyols presenten Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, com un personatge fantasmagòric, sorgit d’una mena de llimb, d’un antic domini de França, abandonat a l’anarquia dels seus barons feudals, entre ells el comte barceloní, que exercien el poder il·legítimament.
No saben, no poden o no volen explicar per què les oligarquies aragoneses van pressionar el seu rei, Ramir II per lliurar la seva filla Peronella (una nena de sis mesos que es criaria a la cort de Barcelona) i la “potestas” (la capacitat legal per governar) al seu futur gendre, el comte Ramon Berenguer IV, que en el relat historiogràfic espanyol és presentat com un simple “senyor de la guerra”. La via patrilineal, en aquell món medieval dominat per la ideologia patriarcal, té un valor absolut; i en el relat genealògic del Casal de Barcelona, els descendents de Ramon Berenguer IV i Peronella sempre es presentaven al món com els descendents de Guifré el Pilós (l’iniciador del llinatge comtal català) i no d’Eneko Aritza (l’iniciador del llinatge reial navarrès-aragonès). Tot i la pretesa diferència entre “comte” i “rei”.
La “mare dels ous”
Però la realitat és una altra. Amb la divisió de l’Imperi carolingi entre els tres nets de Carlemany (Tractat de Verdun, 843); es va produir una crisi del poder central (el poder del rei) que desembocaria en la mal anomenada Revolució Feudal (segle X), la mare dels ous d’aquesta qüestió. Durant aquesta etapa crítica (843-segle XI), els delegats territorials de l’antiga administració imperial es van apropiar del bé públic que gestionaven (defensa, justícia, tributs..., “potestas” !!!) i van esdevenir veritables sobirans als seus respectius territoris. L’antic Imperi carolingi es va fragmentar en dotzenes de petits dominis independents governats per marquesos, ducs o comtes —o per potestàs de repúbliques plebees!!!—; que, quasi mai, esdevindrien reis; però que crearien nissagues que consolidarien i evolucionarien els seus dominis.
Un exemple el tenim amb Elionor, duquessa independent d’Aquitània. El 1137 es va casar amb Lluís VII de França; a qui ella, com a sobirana d’un antic ducat carolingi esdevingut independent, només li devia “l’honor”. El 1152 va fer ús del seu poder i se’n va divorciar. I no tan sols no va perdre ni un pam del seu patrimoni territorial; sinó que, a més, va negociar el seu matrimoni i es va casar amb el rei Enric II d’Anglaterra (1152), el gran rival i enemic del seu exmarit. Elionor i Enric van crear un conglomerat que reunia Aquitània (per part de la duquessa) i Anglaterra, Normandia, Anjou i Maine (per part del rei). Els historiadors actuals no l’anomenen Corona d’Anglaterra, sinó Estat angloaquità o com Imperi angeví, perquè esdevindria la reunió dels dominis governats per la nissaga Plantagenet (d’Enric) originaris d’Anjou.
Una Europa de ducats, comtats i repúbliques independents
L’arxiducat d’Àustria; els ducats de Borgonya, d’Aquitània o de Normandia; els comtats de Flandes, de Provença o de Savoia (més endavant, ducat); les repúbliques de Venècia, de Gènova o de Pisa; van ser dominis independents que mai van esdevenir regnes, però que es van consolidar i van competir amb les seves antigues matrius. Alguns, fins i tot, van liderar unions dinàstiques amb regnes que els van reconèixer una igualtat o, fins i tot, una superioritat (Ramir d’Aragó lliurant la filla i la “potestas” a Ramon Berenguer IV). Llavors, ¿per què no es reconeix el comtat independent de Barcelona com un actor amb un paper propi des de la seva independència (987)? ¿Per què se’l desdibuixa quan ja és una potència amb una dinàmica pròpia, que s’expandeix cap al mar, cap a Occitània i cap a la península?
¿Per què no es reconeix el Principat de Catalunya —la continuació del comtat independent de Barcelona— com el nucli i el motor de l’edifici polític catalanoaragonès? ¿Per què no ens referim a aquell edifici polític amb una denominació moderna que reconegui a aquesta realitat? ¿Per què no la Corona catalanoaragonesa? De la mateixa forma que, modernament ens referíem a l’edifici polític format pel ducat independent de Savoia i el regne de Sardenya (creat el 1717) com el regne de Piemont-Sardenya. Se l’anomena així per reconèixer quin dels dos actors representa el paper principal. O quan ens referim a l’edifici polític format per l’arxiducat d’Àustria i el regne d’Hongria (creat el 1806), com l’Imperi austrohongarès, també per reconèixer quin dels dos components nacionals n'exercia el lideratge.