El problema de fer una història d’atracaments és que els referents en cinema i televisió són tants, i alguns de tan il·lustres o populars, que s’ha de ser molt bo per poder despuntar. Daniel Calparsoro, director d’Asalto al Banco Central, no ho és. Roda bé les escenes d’acció i es nota que li agrada el gènere, però no és un bon narrador ni té la capacitat de renovar els vells gèneres. Encara més, és un fan (potser involuntari) dels clixés, dels diàlegs impostats i de les solucions mandroses.
Crònica d'una oportunitat perduda
La minisèrie de Netflix tenia tots els ingredients per ser, com a mínim, interessant. Un cas real que es presta a teories de la conspiració, uns personatges prou ambivalents per atrapar l’espectador i la recreació històrica de la convulsa Barcelona de principis dels 80. El problema que ni el notable embolcall tècnic, ni tan sols la innegable força dels fets, redimeixen una minisèrie que comet uns quants errors de manual. El primer de tots ells, aquesta obsessió, compartida per infinitat de sèries similars, per fer que els personatges diguin en veu alta frases lapidàries i/o extremadament explicatives que a la vida real no dirien ni després de quatre gintònics. I després, hi ha aquesta irritant constatació que tot és massa net, massa nítid. La Barcelona del primer postfranquisme que presenta la minisèrie resulta massa encartonada, massa disfressada. Per no parlar de la seva infantil, per no dir estúpida, aproximació als dilemes de l’ofici de periodista.
Ni el notable embolcall tècnic, ni tan sols la innegable força dels fets, redimeixen una minisèrie que comet uns quants errors de manual
Calparsoro i el seu guionista, Patxi Amezcua, recreen el ja mític atracament a la seu del Banc Central a Barcelona del 23 de maig de 1981. I van al gra: la cosa comença amb els onze encaputxats entrant a l’edifici i agafant més de 200 ostatges per negociar, aparentment, la llibertat de Tejero i la resta de conspiradors del 23F. Però militars, policies i periodistes comencen a sospitar que l’assalt té unes altres motivacions. La reconstrucció dels fets, per si mateixa, no és un al·licient, ja que hem vist centenars de pel·lícules o sèries molt més sòlides sobre un assalt igual de metòdic i amb uns personatges igual de contradictoris. El seu valor afegit seria indagar les teories de la conspiració, les veritats xiuxiuejades que la ficció pot afegir al relat sense complexos. Aquest element, el més suggestiu, és precisament el més maltractat de la funció. Si s’hagués lliurat al thriller polític amb lectures contemporànies, Asalto al Banco Central hauria trobat un toc distintiu i a la vegada un magnífic pretext per mostrar els esdeveniments des d’una perspectiva inèdita. Però en lloc d’això, director i guionista prioritzen els tòpics de gènere i minimitzen les parts més prometedores, concentrades en el seu darrer episodi. Per ser justos, és entretinguda i força superior als darrers treballs de Calparsoro, però acabes els cinc episodis amb la sensació que tot plegat és la gran crònica d’una oportunitat perduda.