Antonio Negri, un dels pensadors marxistes radicals més coneguts, ha publicat, amb el professor Michael Hardt, el llibre Asamblea (Los Libros de la Catarata) en què analitzen els moviments socials, i posen èmfasi en la difícil relació que estableixen amb els partits polítics que teòricament defensen, també, el seu projecte. Negri y Hardt apunten que massa sovint moviments socials progressistes duen al poder a forces polítiques que traeixen els seus objectius. Les seves reflexions són d'especial vigència, i de bon segur tindran ressò, ja que les seves teories estan sovint en el punt de partida de les tesis dels comuns.

La multitud al capdavant

Negri i Hardt es plantegen que la multitud ha de prendre el poder, com a única solució per garantir la llibertat, la igualtat, la democràcia i la riquesa. Apunten que les dinàmiques a que són sotmeses les institucions impedeixen que els partits d'esquerres, que volen transformar la societat, aprofundeixin en els seus objectius revolucionaris tot i que arribin a estar al capdavant dels aparells de l'Estat: a la fi, en la pràctica, acaben frenant els canvis que teòricament propugnen. Els dos pensadors es mostren contraris a l'obsessió per establir lideratges (consideren molt positiva la tendència a una mobilització sense figures visibles), i apunten que estar en contra del lideratge no vol dir oposar-se a l'organització. En aquest sentit valoren, sobretot, els moviments socials horitzontals, i consideren que els partits poden complementar-los, però no substituir-los. Una reflexió especialment lúcida, que va ser formulada, fins i tot, abans del sorgiment de les "armilles grogues" de França i abans de les protestes multitudinàries de Hong Kong.

En temps de Trump i de populismes

La principal preocupació dels autors és la força que prenen en els darrers anys els moviments reaccionaris i la capacitat que tenen de guanyar adhesions i de fracturar la societat en base a l'odi a l'altre. L'anàlisi de Negri i Hardt parteix, sobretot, d'un estudi del sistema econòmic. En un sistema tremendament desigual, on les desigualtats i la dominació tendeix a créixer, els autors es pregunten com es pot combatre la dominació econòmica existent i construir un sistema econòmic alternatiu. La seva resposta torna a ser la mateixa: des de la base.

La construcció del govern de la multitud

Negri i Hardt, malgrat tot, consideren que la gent no és capaç d'autogovernar-se de forma espontània, innata. I per això la democràcia cal ser construïda a partir de dotar a la multitud de les capacitats d'acció política col·lectiva. I, mitjançant aquesta, efectuar una reapropiació de la riquesa. Però resalten que per això cal l'organització, mitjançant el que anomenen "emprenentatge" de la multitud, que es construïria a través de la cooperació mútua. Aposten per l'organització d'assemblees. Consideren que aquestes podrien donar lloc "als acoblaments subjectius que poden donar vida a un nou mon de xarxes cooperatives i de producció social". La llibertat d'assemblea, seria doncs, un dret constitutiu, un mecanisme per composar una alternativa social. I conclouen: "encara no hem vist el que és possible quan la multitud es reuneix en assemblea" (una altra versió de "La gent no se n'adona del poder que té).

El defensor de la revolució

Negri és un filòsof i politòleg que s'ha convertit amb la veu més coneguda dels marxistes radicals. Als anys 1960 i 1970, en temps de les Brigades Roges, va defensar el moviment revolucionari d'extrema esquerra i va propugnar una insurrecció armada contra l'Estat. Va ser empresonat, acusat de ser "culpable moral" d'actes de violència. Va passar 4 anys a la presó. Més tard va ser alliberat en ser elegit diputat. Va exiliar-se a França on hi va viure 15 anys. En retornar a Itàlia va passar sis anys a la presó, per completar la seva condemna, tot i que fins avui continua inhabilitat. Amb Michael Hardt ha publicat tres llibres emblemàtics: Imperio, Multitud i Commonwealth.

Toni Negri i Michael Hardt. Foto: DarkMoMo. CC 3.0.

En clau catalana

Antonio Negri i Michael Hardt no efectuen cap reflexió específica sobre Catalunya al seu llibre Asamblea, tot i que ambdós tenen vincles estrets amb el país, que han visitat en alguna ocasió. En vigílies del referèndum de l'1 d'octubre, Negri i Hardt van signar un manifest de suport al referèndum i de denúncia de la repressió estatal. Però el seu projecte no passa per l'autodeterminació i la creació d'una nova sobirania, sinó per l'enderrocament de l'Estat. Això, segons ells, serviria per construir "una democràcia absoluta en la què tots hi participéssim igualment i ens governéssim col·lectivament". De totes formes, sens dubte la lectura de la relació entre partits i moviments socials és absolutament pertinent en el cas català, en què la relació entre partits (i institucions) i moviments socials a vegades ha estat confusa, i on s'havia confiat en què el canvi revolucionari seria possible a través de les institucions (cosa que es va demostrar molt més difícil d'allò previst). Les reflexions de Negri i Hardt no poden ser més pertinents per a un debat encara obert.