“Els van donar la pitjor de totes les terres, però Déu és savi, i estava plena de petroli”. La frase, llegida pel protagonista de Los asesinos de la luna i escrita en un llibre sobre la Nació Osage, defineix el context on es desenvolupa la trama de la nova pel·lícula de Martin Scorsese. Els Ni-U-Kon-Ska (que traduït vindria a significar 'els fills de les aigües mitjanes') són els membres de la tribu, un dels molts pobles nadius de Nord-Amèrica que van ser pràcticament exterminats per l'home blanc al llarg dels segles. I en aquesta història, situada als anys 20 del segle passat i nominada als Premis Oscar, els Osage es fan milionaris d'un dia per l'altre, la comunitat amb major renda per càpita del planeta segons ens explica el pròleg, quan el petroli converteix uns terrenys que no valen un ral en una mina d'or (negre).
🟠 Oscars 2024: data, nominats, on veure-ho i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
Com és lògic en una selva habitada per la pitjor de les bèsties, l'ésser humà, els nous rics de pell roja veuran de seguida com els voltors voletegen, disposats a estafar-los, robar-los o, ja posats, eliminar-los. “És més fàcil condemnar algú per donar-li una puntada de peu a un gos que per matar un indi”, s'escolta en un moment del film, quan ja s'acumulen els cadàvers de nadius d'aquesta reserva de l'estat d'Oklahoma. El racisme desfermat, amb els primers membres del Ku Klux Klan desfilant pels carrers; el cinisme elevat a la màxima potència d'aquells que es fan passar per amics dels indis per clavar-los un complet joc de ganivets per l'esquena; l'avarícia i la manca d'escrúpols serveixen de base per aixecar un capitalisme molt més salvatge que les seves 'salvatges' víctimes. Al Condat d'Osage, als Estats Units i a qualsevol país occidental.
A Los asesinos de la luna —que s'estrena el proper divendres 20 d'octubre— és una família de cinc dones de la tribu (la mare i quatre germanes) la que patirà els efectes de la impunitat d'una elit blanca que es resisteix a veure com no és la més rica del veïnat. La trama del film comença amb el retorn a casa d'un veterà de la Primera Guerra Mundial (Leonardo DiCaprio), un paio de poques llums, tan estúpid com ambiciós, que es posa al servei del seu tiet (Robert De Niro), un empresari ramader que, a banda de criar vaques, talla el bacallà a la ciutat de Fairfax a base d'extorsions, suborns, robatoris i assassinats. Un capo mafiós en tota regla amagat sota l'aparença de veí respectat.
🟠 Cançons nominades als Oscars 2024: escolta totes les propostes
El pla perfecte i sense fissures del terratinent passa per casar el seu nebot amb una índia (Lily Gladstone) per, arribat el moment, rebre una sucosa herència. Res estrany a la zona, on abunden els vidus capaços d'encadenar matrimonis i enterraments mentre augmenten el patrimoni. Les morts per apropiar-se de les terres beneïdes amb petroli es van succeint, crims sistèmics que, a la seva manera, s'inspiraven en el que poc abans havia passat (i així es cita a la pel·lícula) a Tulsa amb la coneguda Massacre de Black Wall Street, fins que el recent creat FBI de J. Edgar Hoover decideix intervenir-hi —més preocupat per les víctimes (blanques) col·laterals que no pas pels nadius morts, una minúcia venint del genocidi del què venien—.
Scorsese aparca el virtuosisme i aposta per una posada en escena d'arrels clàssiques, sòbria i solemne
Concebut, quasi, com un monumental exercici de memòria històrica, Los asesinos de la luna forma part del ventall d'aproximacions que Martin Scorsese ha fet dels ciments de la civilització estatunidenca a les seves pel·lícules de gàngsters. La violència, l'ambició i la cobdícia que marquen Un dels nostres o Casino troben aquí les seves arrels. La diferència arriba en el plantejament formal: el ritme d'aquelles és aquí pausada cadència, tampoc hi trobem virgueries amb la càmera que ens deixen bocabadats, ni muntatges sincopats, ni tampoc no es recrea en els crims, ni els glamouritza.
Scorsese aparca el virtuosisme i aposta per una posada en escena d'arrels clàssiques, sòbria i solemne. I treu petroli, mai millor dit, de dos còmplices que coneix millor que ningú: Robert De Niro i Leonardo DiCaprio. El primer, indissociable de la trajectòria del cineasta (cal recordar títols com Taxi Driver o Toro Salvatge?) recupera el pols perdut en desenes d'interpretacions alimentícies, de vegades convertit en una paròdia de sí mateix. El cineasta ja va recuperar recentment un De Niro en forma a El Irlandés, però aquí l'actor composa un malvat que se sent intocable, capaç de fer i desfer sense implicar-se directament, amb tones de cinisme i sense perdre mai el somriure.
DiCaprio, per la seva banda, i a la seva setena col·laboració amb el director, dibuixa perfectament cada racó d'un personatge d'aquells que marca una carrera, ple de matisos, que conviu de la mateixa manera amb l'amoralitat i l'amor que sent pels seus fills i la seva dona, per molt que hagi de sacrificar-la. I és ella, la fabulosa Lily Gladstone, qui, amb la seva mirada, amb la seva tristesa i els seus dols, amb els seus malsons, amb la seva suor causada per la diabetis, i, també, amb el seu amor, representa la dignitat de tot un poble massacrat.
Amb les seves quasi tres hores i mitja de durada, Los asesinos de la luna té alguna cosa del Nou Cinema Americà dels anys 70 (el moviment encapçalat pels Coppola, De Palma, Cimino, Friedkin, Lucas i, és clar, el propi Scorsese). Llavors, la llibertat es trobava en productores independents que s'associaven als grans estudis mantenint l'autonomia; ara, aconseguint el finançament de les plataformes, en aquest cas Apple TV+, tot i que Scorsese ha aconseguit (com també Ridley Scott i el seu Napoleón) una estrena prèvia en sales de cinema.
Un epíleg fabulós que explica els fets a la seva manera, potser la necessària per no deixar-se ofegar per la fastigosa brutícia sobre la qual s'han edificat les civilitzacions més avançades
El film també respira constants de la reformulació dels westerns crepusculars, com aquells Pous d'ambició de Paul Thomas Anderson. I d'alguns actes de justícia amb el genocidi indi, del Taylor Sheridan de Wind River (o de les seves sèries) a, paraules majors, el John Ford d'El gran combat. De fet, i continuant amb els ecos al mestre Ford, el print the legend de L'home que va matar Liberty Valance és, a Los asesinos de la luna, una emissió radiofònica de les d'abans, amb els locutors que parlen al micro palplantats, orquestra en directe i efectes de so interpretats amb tot tipus d'objectes per un especialista. Un epíleg fabulós que explica els fets a la seva manera, potser la necessària per no deixar-se ofegar per la fastigosa brutícia sobre la qual s'han edificat les civilitzacions més avançades.