Au Rora té només 24 anys. I malgrat la seva joventut, ja ha format part d'un bon grapat de projectes. La majoria acompanyada i amb perfils molt diferents. Ara aquesta artista nascuda a Terrassa, però establerta a Barcelona, busca el seu lloc i el seu moment en l'escena musical catalana. Formada al Taller de Músics, el seu espectre és ampli: en les seves cançons hi ha jazz, hi ha pop, hi ha R&B, hi ha sons urbans. El 2023 va gravar el seu primer EP, Naïve, i el seu últim llançament ha estat el single How long are we supossed to wait. Entremig, la cançó en català No hi ha temps. Per tant, aquesta és una bona oportunitat per parlar amb ella. Ens trobem en la Plaça d'Osca, a Barcelona. En la cafeteria a què entrem sona Amy Winehouse (després, fruit de l'algoritme, van caure cançons de Janis Joplin o Edith Piaf). Casualitats de la vida, ella va estar en un projecte en què cantava cançons de la de Camden. You know she's good
Com va sorgir allò de l'Amy?
Això va ser del 2016 al 2018. Vam formar un tribut acústic de l'Amyjuntament amb dos amics. Va ser curt, però vam fer força concerts. Va ser un projecte fruit de l'amistat.
Però, ja t'agradava d'abans?
Sí, però sobretot a la meva mare. Ens posava els discos a casa i la vaig acabar cantant molt. Per a mi va ser aquest pas entre el pop i el jazz, que en realitat l'Amy és això: li agradaven molt els estàndards, però quan jo l'escoltava, no tenia clar que moltes d'aquestes cançons ho fossin. Els fa molt seus i no semblen ni jazz. Per a mi va ser un començament: començar a escoltar harmonies més difícils. I sí, em va agradar.
És sorprenent la quantitat de projectes en què has estat involucrada sent tan jove.
Sempre hi ha un grup de gent que estan acostumats a fer coses junts, i a mi això no em passa. Tinc els companys de jazz de l'escola de música, però potser a mi, en un festival purament de jazz, no em pots programar. Està bé tenir varietat i ser versàtil, però això crea dubtes entre el públic.
Està bé tenir varietat i ser versàtil, però això crea dubtes entre el públic
També és veritat que ara, les etiquetes o les escenes, no són tan marcades.
Ho comparteixo al 100%. A mi, per exemple, la música que més m'ha marcat és la que he escoltat a casa. Tots aquests discos que em posava en bucle. Més que el que pugui escoltar ara. És possible que, per exemple, tot el que estic recollint dels meus estudis amb el jazz, arribi dins de dos o tres anys... Igual sorprèn, però quan estic a casa no escolto gaire música. Necessito descansar, aïllar-me una mica. Estudiant això, forma part del treball i també de les aficions.
El silenci, d'alguna manera, també és companyia.
I de vegades, gràcies a aquesta calma, em venen idees del que he fet o estudiat la setmana anterior. Si fos música tota l'estona, segur que em saturaria.
En aquest sentit, també crec que la indústria musical ha canviat molt, abans estava tot molt planificat. Disc i gira, i després tornar a compondre i preparar disc i de nou fer concerts. I ara no hi ha un sistema gaire definit.
Ara tot és molt més ràpid, es viu amb molta pressió, s'evapora tot molt ràpid. I no hauria de ser així. Naïve, que es va publicar a l'estiu de 2023, és ara quan sento que ja té forma, que tot és rodó. Va tot superbé, però, contràriament, ja cal pensar en el següent pas. Ara hi ha molta gent que fa música des d'un ordinador, però si utilitzes mètodes més tradicionals i orgànics amb instruments, necessites mesos per construir les cançons.
És com les xarxes socials, quant temps dediquem i com hauríem d'utilitzar-les.
Jo crec que les xarxes han de ser una pinzellada del que tu fas. Però clar, has d'estar-hi, has de tenir un perfil, si no sembla que no existeixes i no et poden col·locar. A mi no m'importa ser-hi.
I l'estètica, també és important el que projectes. Em va fer gràcia una foto del teu Instagram en què sorties amb el Bicing.
(Riu) Sí, això va ser per promocionar el cicle Sons de Ciutat, un projecte amb l'Ajuntament de Barcelona, en el qual tocaves en barris on no hi ha una programació de concerts habitual, com Nou Barris. Vaig fer una recopilació de fotografies analògiques de Barcelona amb el transport i hi era aquesta. Era donar-li un twist i passar-ho bé.
És que si no perdem la frescor i aquesta naturalitat.
És el mateix que dèiem abans amb la música, tot és molt canviant. Per això, en el meu cas, a Barcelona només he volgut viure al pis en el qual soc, conèixer les cares del meu barri, i així mateix trencar amb la imatge que alguns tenen dels joves, la d'estar aïllats tot el dia.
Ara hi ha molta gent que fa música des d'un ordinador, però si utilitzes mètodes més tradicionals i orgànics amb instruments, necessites mesos per construir les cançons
I més encara, si sou artistes. Us miren amb més recel.
(Riu) Cert!
I això de cantar en anglès, és perquè et sents més còmoda?
Sí, és el que parlàvem abans de la música que escoltes a casa. La meva infantesa, adolescència i joventut, tot el que escoltava era en anglès. Va ser l'any passat, quan vaig intentar escoltar els d'aquí, als de Barcelona. Jo escoltava als Beatles, res en català o en castellà. Fins que l'estiu passat vaig treure una cançó en català amb la necessitat de trencar el gel amb tot això. I ara ja estic escrivint en català.
I com et sents?
No sé, l'escolto diferent. Però ja m'acostumaré. És familiaritzar-te amb la llengua, per a mi aquesta era la de parlar amb la gent, no la dedicada a l'art.
I en un futur, t'imagines fent alguna cosa purament jazzy?
No ho crec, per a mi és com un ingredient, i també funciona com a formació. És tenir més eines de composició. Més harmonies i colors, i no els quatre acords de sempre que ja ha escoltat tothom. Veure fins on puc arribar harmònicament dins d'una cançó que sigui pop i que el públic no pensi que està sonant molt estrany. Que et diguin: "És molt bonica aquesta cançó pop". I tu per dins pensis: "Doncs t'has empassat uns canvis harmònics...". Aquesta seria la meva idea!
I el disc nou que estàs preparant, en quin punt està?
Ja tinc tres o quatre cançons gravades i sí, crec que sonarà diferent. Tirarà més cap a l'últim single que he fet en català, que es titula No hi ha temps. M'estic deixant dur, això és més col·laboratiu i més fresc. El fil comú ara mateix és l'idioma, que és el català.
Aquest divendres actues a L'Auditori.
Ho he plantejat com un concert una mica més especial. Últimament, he tocat més al carrer, com amb això de Sons de Ciutat, i fer-ho en un auditori ve molt de gust. És una bonica oportunitat. Normalment, vaig amb un quartet. Aquí afegirem guitarra i saxo. Això només ho vaig fer en el concert de presentació de l'EP i ara és com tancar aquesta primera etapa. Serà alguna cosa com molt exclusiva.