Fa uns dies coneixíem els resultats un sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials que ens explicava que quatre de cada deu homes joves catalans, d'entre 18 i 24 anys, no veurien malament, o fins i tot preferirien, abandonar la democràcia per viure en una dictadura. Poques setmanes abans, i en el marc d'un reportatge produït per la cadena televisiva britànica Channel 4, més del 50 % dels joves d'entre 13 i 27 anys enquestats es mostraven partidaris d'implantar un règim autoritari en el Regne Unit. Són només dues dades recents, perfectament alineades en la deriva global cap a una dreta tan extrema que espanta, i que sempre ve acompanyada d'arguments negacionistes (de l'Holocaust, de la violència masclista, del canvi climàtic...) tan absurds com tremendament perillosos.
Més enllà de plantejar-nos la necessitat de repartir calbots davant de tanta ignorància, inconsciència i/o maldat, conclusions d'aquest tipus fan tremendament necessària l'existència de pel·lícules com Aún estoy aquí, o la crònica familiar d'una desaparició en el context d'una dictadura militar. Al Brasil en saben molt, del negacionisme... van votar Bolsonaro no fa pas gaire. I coneixen perfectament què significa la no reparació de les víctimes d'un règim autoritari culpable de violacions dels drets humans, de tortures i assassinats, en més de vint anys dominant el país. Els seus responsables mai no van pagar pels seus crims, una llei d'amnistia va segellar la seva vergonyosa impunitat. Potser aquesta solució, en forma de perdó a assassins que mai es van penedir de res, us resulta familiar i propera, aquí també en sabem dels efectes de les transicions que "nos hemos dado entre todos".
Lluites incansables
En la figura de l'enginyer i exdiputat Rubens Paiva, una d'aquestes víctimes del totalitarisme brasiler, se centra Aún estoy aquí, el retorn del cineasta Walter Salles a la pantalla gran, dotze anys després d'En la carretera. Sent estrictes, en realitat el film posa el focus en els terribles danys col·laterals de la desaparició de Paiva, en la resistència de la seva família contra la devastació absoluta i contra l'oblit, contra la resignació i la mentida, entestada a fer pública una detenció que la policia i el govern insistien a afirmar que mai no havia passat.
En la seva primera mitja hora, Aún estoy aquí retrata una contradicció gegantina, una falsa normalitat: la pel·lícula s'obre amb la protagonista, Eunice Paiva, l'esposa de Rubens, nedant a la platja de Leblon, a Rio de Janeiro. I aixecant el cap de l'aigua quan un helicòpter sobrevola el litoral. A la sorra, homes i dones prenen el sol, joves juguen a voleibol i nens xuten una pilota. Tot sembla extraordinàriament ordinari, corrent, però més aviat és ordinàriament extraordinari. Perquè Brasil viu sota una dictadura, i enmig d'una rutina fake es respira la violència latent i fora de camp. I la família Paiva en parla en les habituals reunions amb els amics, tots ells part d'una classe mitjana acomodada: fan dinars i sopars, celebren, i comparteixen certa alegria de viure tot i el context, mantenint una postura crítica, perillosament contrària al sistema establert. I, al mateix temps, alguns d'ells, també Rubens Paiva, ajuden discretament a dissidents del règim i a les seves víctimes.
La Història ens diu que Rubens Paiva no va superar les hemorràgies internes que li varen produir hores i hores de salvatges tortures, mai no es va trobar el seu cos, i les autoritats brasileres no van certificar la seva mort fins passats 25 anys del seu arrest
Aquesta pau fictícia, aquesta bombolla de felicitat, peta dramàticament quan uns militars vestits de paisà s'emporten el pare a declarar. “Mai més no el vam tornar a veure”, escriuria el seu fill Marcelo, molts anys més tard, en les memòries homònimes que Aún estoy aquí adapta. També la mare i una de les seves quatre germanes, encara adolescent, serien detingudes, però elles sí tornarien a casa. La Història ens diu que Rubens Paiva no va superar les hemorràgies internes que li varen produir hores i hores de salvatges tortures, mai no es va trobar el seu cos, i les autoritats brasileres no van certificar la seva mort fins passats vint-i-cinc anys del seu arrest.
A partir del moment en el qual s'enduen Paiva camí d'un interrogatori mortal, Walter Salles explica l'esperança minvant d'una família que a poc a poc va assimilant la impossibilitat del retorn del patriarca. I desenvolupa el seu llarguíssim i esgotador periple per aconseguir que el govern admeti una detenció que va negar durant mesos i anys. Amb un creixent compromís amb la veritat, i una tremenda obsessió per protegir els seus, la figura d'Eunice Paiva s'eleva, convertida en un referent social amb les seves lluites incansables contra els autoritarismes i les injustícies (primer per la seva vivència personal, després, com a advocada i activista pels drets dels indígenes de l'Amazones).
Fernanda Torres alimenta una interpretació prodigiosa, plena de matisos, tan continguda com expressiva, assenyalant la dignitat d'una dona que mai no es va donar per vençuda
Erigida en la principal competidora de Demi Moore i Mikey Madison a la carrera per l'Oscar a Millor Actriu Protagonista, Fernanda Torres alimenta una interpretació prodigiosa, plena de matisos, tan continguda com expressiva, assenyalant la dignitat d'una dona que mai no es va donar per vençuda. Es produeix la curiosa circumstància que Torres és la segona intèrpret brasilera en competir per l'estatueta en aquesta categoria, quasi tres dècades després que ho fes la seva mare, Fernanda Montenegro, per una pel·lícula del mateix Walter Salles, Estació Central de Brasil (1998). Tancant el cercle, és la veteraníssima Montenegro qui dona vida a Eunice Paiva en la seva edat anciana, quan la protagonista d'aquesta història ja patia un alzheimer avançat.
Amb una narrativa clàssica, fent servir recursos com les fotografies familiars o les seves gravacions en Súper-8, i amb un respecte absolut, reverencial, per aquells a qui està retratant, el director de Diarios de motocicleta (2004) s'aproxima a la tragèdia sense rendir-se a les temptacions d'utilitzar les eines més bàsiques del melodrama: zero sensacionalisme, cap escena pensada i planificada per tocar la fibra emocional de l'espectador, fora musiquetes sensibleres, ja hi ha prou potència dramàtica en una situació que la memòria cinèfila emparenta amb la de la magnífica Desaparecido (1980). “Maten la víctima i sotmeten els seus a una tortura psicològica eterna”, sentirem a dir sobre una de les més terribles formes de repressió, aquestes desaparicions convertides en l'esport favorit de totes les dictadures assassines, siguin brasileres o argentines, xilenes o espanyoles.
Aún estoy aquí aposta pel relat íntim per explicar el cataclisme emocional de diverses generacions d'una mateixa societat
Com en el citat film de Costa-Gavras, Aún estoy aquí aposta pel relat íntim per explicar el cataclisme emocional de diverses generacions d'una mateixa societat. I fa un exercici de memòria històrica més que necessari en aquest moment de regressions imparables i d'enquestes que conclouen que vivim envoltats, més del què ens pensem, d'ignorants i d'estúpids que aplaudirien les dictadures amb les orelles. Fins que algú, com si fos Michael Madsen a Reservoir Dogs, els les tallés de soca-rel en un interrogatori.