Còrdova, capital del califat d'Al-Àndalus, cap al 950. Fa quasi onze segles. En una de les múltiples expedicions andalusines de càstig contra les regions extremes de l’emergent regne de Navarra (actuals Ribera de Navarra i Àlaba), l’exèrcit del califa Al-Hakim II devastava el territori i capturava centenars de presoners cristians que acabarien als cadafals dels mercats d’esclaus del sud peninsular. Entre aquests captius hi havia una nena, d’uns deu anys d’edat, que viuria una història molt diferent. Aurora, rebatejada Subh, no va ser una esclava més. Per alguna raó, que les fonts atribueixen a la seva extraordinària bellesa, Subh-Aurora va créixer a l’harem del califa. I per alguna raó, que les mateixes fonts atribueixen a la seva intel·ligència, es va convertir en la favorita del califa, en la mare del successor i en la dona més poderosa del califat andalusí.
D’on procedia Subh-Aurora?
Les fonts documentals de l’època són molt confuses, però les escasses dades que fan referència a Subh-Aurora són bastant evidents. Era una nena nascuda i criada en algun llogarret de pagesos i ramaders del sud o de l’oest del regne de Navarra; que un dia inesperat va veure com la seva vida canviava radicalment. Subh-Aurora va ser capturada i forçada a una llarga i penosa deportació; i és molt probable que, després d’aquell fet, no hagués tingut mai més contacte amb la gent que havien format part de la seva infantesa. Però, segons les fonts, la seva pell blanca i pigada, la seva llarga cabellera rossa i els seus ulls clars van cridar l’atenció d’algú que se la va endur a l’harem del califa. En aquest punt, és important destacar que el patró de bellesa física de la cultura àrab de l’època (tant en dones com en homes) coincidia amb aquests trets.
La favorita del califa
Durant els dotze anys que separaven el seu ingrés a l’harem (com una nena captiva) de part de l’hereu (com a primera esposa del califa) Subh no va desaprofitar la tradició formativa de la Medina andalusí (el palau reial) que instruïa les esposes del califa en matèries tan diverses com la jurisprudència, les arts i la religió. Durant aquells dotze anys que separaven les edats d’una nena i d’una dona, l’esclava Subh va fer un curós desplegament de totes les seves dots intel·lectuals que, sumades a la bellesa física, l’aproparien progressivament al califa fins que captivaria el seu captor i es convertiria en el personatge més poderós de l’harem. Subh culminaria la seva carrera al parir Abd-el-Rahman (962) i Hixam (965); fills mascles del califa i cridats —si més no el primogènit— a succeir-lo. Una carrera clarament marcada per l’estratègia personal.
Subh i Almansur
Però la plenitud de Subh no arribaria fins a la seva viudetat. L’1 d’octubre del 976, el califa Al-Hakem moria a l’edat de 61 anys. Abd-el-Rahman, l’hereu, havia mort poc abans (974); però Hixam, el segon, garantia la continuïtat de la nissaga, i sobretot la posició de la mare, que conservaria el títol de “Umm Walad” (mare de l’hereu). En aquelles circumstàncies (Hixam només tenia 11 anys i la cancelleria cordovesa pressionava Subh per nomenar un regent), la vídua del califa hauria pogut desaparèixer engolida per la voracitat del poder. Però lluny de sucumbir, Subh va buscar un personatge amb un perfil molt concret, capaç de desafiar els poderosos cancellers de la Medina i disposat a apuntalar-la en el poder. I el va trobar en Al-Mansur, un funcionari jove i ambiciós que no tenia cap relació familiar ni clientelar amb el poder cordovès.
La califa Subh
Subh i Al-Mansur es van convertir en un tàndem invencible. Subh es va desfer de la seva condició esclava i algunes investigacions modernes apunten la possibilitat que la seva relació amb Al-Mansur transcendís allò polític i s'instal·lés en el terreny sentimental. Umm Walad i el reeixit primer ministre —nomenat, posteriorment, generalíssim de l’exèrcit cordovès— van exercir el poder, de facto, fins més enllà de la majoria d’edat de Hixam II. Va ser, sorprenentment, durant el “califat” de Subh al-Baskunsiya (Subh la basca), que Al-Mansur va dirigir les expedicions més devastadores que mai havien patit els dominis cristians del nord peninsular. L’any 985, l’exèrcit de Subh i Al-Mansur va arrasar la ciutat i el comtat de Barcelona, i va prendre milers de captius que mai més van retornar a les seves cases i als seus pobles.
Subh i el principi de la fi
Subh va ser l’única dona de la història que va governar Al-Àndalus. I es pot dir que el califat de Subh coincideix amb l’etapa de plenitud de l’estat andalusí. Mai abans, el regne Omeia havia estat tan poderós, i mai ho tornaria a ser. De fet, la devastadora expedició contra Barcelona volia ser una demostració de força per atemorir els dissidents del govern de la vídua. Però l’arquitectura d’aquell règim era tan personalista, que amb la desaparició de Subh (999) i Al-Mansur (1002), el califat iniciaria el camí de la seva desintegració. Tres dècades després (1036), Hixam III, net de Subh, fugia de Còrdova amenaçat pels dissidents i es refugiava a Lleida (a l’extrem nord del califat). La seva desaparició; exiliat en un racó allunyat del poder central, posaria punt i final al califat andalusí i marcaria l’inici de la història dels regnes de taifes.