Tot comença amb una idea. Una història. Una il·lusió. L’autor de moda —encara no ho és, però ell ja s’hi veu— comença a escriure. A poc a poc, va omplint pàgines amb frases que li semblen bones, profundes, potents. Les repassa, les poleix i les escull amb delicadesa. Hi torna, les desfà, les relliga. Passa nits en blanc, diumenges tancat a casa i setmanes senceres amb aquella veueta interior que li diu: “això podria funcionar”. Un cop acabat, envia el manuscrit a diverses editorials, i després d’una espera que es mesura en estacions més que en setmanes, una editorial li diu que sí. Sí. La paraula màgica que ho fa possible tot. Signa el contracte tremolant de nervis i esperança. No sap —encara— que allò que acaba de firmar no és una entrada al paradís literari, sinó més aviat una entrada de servei. Deixem-lo somniar. No li ensorrem la fantasia. No li obrim els ulls encara.

Una oportunitat de negoci

Rep una bestreta. Una quantitat que, dita en veu alta, fa il·lusió. Mil euros. Potser dos mil, si hi ha sort. Però aviat descobrirà que aquella xifra no és un premi, ni un sou: és un deute anticipat. Les vendes posteriors serviran per “retornar” aquesta bestreta. I fins que no la compensi amb exemplars venuts, no veurà ni un cèntim més. Amb sort, ni ho aconseguirà. I, si ho fa, trigarà mesos! “Liquidacions”, en diuen ells. Però a ell li és igual, ell no pensa en els diners ni en els exemplars ni en res de res que no sigui publicar la seva obra. Mentrestant, tot són presses. L’editorial el pressiona: la temporada és curta, la fira s’acosta i cal enviar el llibre a impremta. Les correccions, justes i amb pressa. El temps, sempre mínim i sempre al límit. I, tot i això, quan finalment es publica el llibre, hi ha errors. “Sempre hi ha errors”, diuen ells. Noms mal escrits, paraules escapçades… Fins i tot pàgines mal impreses, errors de paginació i canvis d’última hora que tampoc ningú li ha consultat. Ell vol que rodin caps!, però pobret, ell no és ningú i ningú se’n fa responsable. “No passa res”, li diuen. “Això sempre passa”, li diuen.

Les vendes posteriors serviran per “retornar” aquesta bestreta. I fins que no la compensi amb exemplars venuts, no veurà ni un cèntim més. Amb sort, ni ho aconseguirà. I, si ho fa, trigarà mesos!

El llibre arriba a les llibreries. Té coberta. Té ISBN. És suficient, “està bé”. I l’autor té una agenda plena de presentacions, clubs de lectura, entrevistes a blogs culturals amb tres lectors i mig... Li demanen vídeos promocionals, reels, històries amb la portada, enllaços a punta pala. Tot gratis, és clar! Perquè “la promoció et beneficia”, li diuen. És escriptor, sí, però també és community manager, gestor de premsa i venedor ambulant del seu propi llibre. I mira que el nostre autor encara no sap que per vendre el seu llibre també l’haurà de comprar a l’editorial. Res és gratis!

Quan arriba Sant Jordi, l’autor sent que és el seu moment. El seu debut en societat. L’editorial ha invertit molt en ell: anuncis a la ràdio, entrevistes a programes de televisió, recomanacions i vídeos dels influenciadors de torn… Espera que hagi servit per a alguna cosa. Sant Jordi se li fa llarg, confús, cansat, però hi ha gent que ha fet cua per parlar amb ell. Fins i tot li han dit que han vist l’anunci del seu llibre, que el segueixen a xarxes des de fa molt de temps… Ell no s’ho pot creure. Sent que és una persona important. Signa molts llibres i el dia acaba amb les plantes dels peus destrossades, però té l’autoestima als núvols. El seu llibre ha estat dels més venuts d’aquest Sant Jordi! És l’autor de moda. Se sent content, satisfet. L’editora li diu: “l’any vinent tornaràs a ser el llibre més venut”. Quina pressió!, però que bé… oi? Pensa que si el pròxim llibre funciona —si es ven, si agrada—, aleshores arribarà l’èxit i el reconeixement. Segur que podrà demanar més diners a l’editorial, segur que el cuidaran molt i per fi hauran entès el valor de la seva feina.

El que no sap el nostre autor de moda és que a ell ningú no el veu com un escriptor. Ell és una oportunitat de negoci i l’explotaran com sigui

El que no sap el nostre autor de moda és que a ell ningú no el veu com un escriptor. Ell és una oportunitat de negoci i l’explotaran com sigui. Tothom hi farà negoci: la distribució, que s’emportarà un tant per cent molt alt del preu de venda del seu llibre; l’editorial, que també se’n quedarà una bona part; i, l’impressor, que també hi fotrà algun calé. El llibreter també hi farà algun cèntim, però... I ell? Ell només en rebrà les engrunes. El seu èxit ha posat en marxa una altra màquina. Una que no té res a veure amb la lectura, sinó amb el màrqueting. L’editorial estudiarà el seu llibre com si fos una fórmula. En desxifrarà el to, el format, l’estètica... “Ha funcionat!”, diuen. I això és tot el que els importarà. Aviat, el seu catàleg es començarà a omplir de títols sospitosament semblants al llibre de l’autor de moda. Amb cobertes que li recordaran la seva. Amb veus que voldran sonar com ell. El seu llibre es convertirà en una plantilla i ell en un precedent. Mirarà al seu voltant i tot li semblarà seu, però escrit per algú altre. La seva pròpia festa on ningú l’haurà convidat.

Malgrat tot, l’autor de moda sap que qui l’ha llegit no el confondrà amb cap altre. Decideix que no publicarà res més amb cap editorial i que autopublicarà tot el que pugui. Sap que serà impossible distribuir el llibre com ho feia l'editorial, sap que no sortirà a les llistes dels llibres més venuts i sap que no hi tornarà a haver anuncis a la ràdio ni portades de diari, però ell dormirà tranquil. I mentre escriu un article per explicar el seu somni editorial al lector, rumia un bon final que el tanqui bé i decideix que ho farà amb aquesta pregunta: voleu dir que hi ha alguna cosa més important que el fet de dormir tranquil?