Xarim Aresté és una de les veus més corprenedores de la nostra escena musical. Artista total, a més de ser l’autor d’una dotzena de discos de creativitat desbordant, l'últim d'ells, Ses entranyes (RGB Suports, 2022), una de les millors obres fonogràfiques d'aquesta temporada, també ha explorat els límits creatius d'àmbits artístics com la pintura i la poesia. Ara debuta en la novel·la amb Tanit i les guerres púniques, la història d’un geni anònim que haurà d’aprendre a renéixer alhora que el món sencer es destrueix al seu pas. Farcida de música, de poesia i de filosofia, la mirada lúcida del fràgil protagonista ens descobreix un univers ple d’amor, barbàrie i bellesa pura, en un relat captivador que ens deixa sense alè. Us avancem en exclusiva un capítol de la que de ben segur serà una de les revelacions literàries d'aquest curs.
Jack Straw
Caminant tan lent com m’era possible, la costa amunt a cada pas més pronunciada es convertia en una bassa infinita de lleugeresa. Mai sabré de què parla exactament aquella cançó ni per què la versió bona és la del Teatre Olympia de París. Però m’encanta ser ella i ballar com ella i respirar com ella. Perquè quan soc la cançó, soc també la vall sencera i llavors ja m’és igual com de llarg sigui el camí, com d’humits tinc els ossos o com de congelats estan els meus peus. Un abric si és moll no abriga. Però la música t’abraça igual o més fort encara davant les inclemències. Sempre és. Just com una mare. En aquelles hores em creuava amb més raboses que persones. Només algun camió de tant en tant s’encoratjava a travessar la boira espessa. Semblaven fantasmes de ferro amb fanalets esquitxant de blanc la negra nit. No sé qui són la Shannon ni el Jack Straw de Wichita que apareixen a la cançó. Probablement no són ningú. M’és igual. Perquè sé que, sigui com sigui, soc ells també.
Tampoc aconsegueixo sempre que l’ordre immaculat, etern i sobrehumà de la música m’ho unifiqui tot en una sola escletxa. Però, quan ho fa, desapareixo sencer fins que només queda el meu amor. L’amor. De vegades he tingut la incipient sensació de finalment començar a comprendre alguna cosa. I sempre és la mateixa cosa la que m’apropo a desvelar. I sempre és la mateixa cançó, també. El mateix poema. El mateix quadre. I la mateixa costa. Només que la pujo o la baixo. No m’hi he aturat. Diria que mai ningú ho ha fet tampoc si no ha estat per caure-hi mort, abandonat en el molsut marge. Però la mort tan sols és un altre moviment de la fuga. De totes maneres, la meva subtil dansa peregrina era el més a prop que havia trobat de quedar-me aturat en un sol punt. Perquè allí, com a tot arreu, l’única manera de sobreviure és mimetitzant-se amb la invisible naturalesa. I en aquella terra seca i desdentada sembla que res no es mogui. Però de fet mai res s’està quiet. Fins i tot les pedres aspiren. Com un rellotge, l’esgarrifança sempre em donava la benvinguda i em feia tremolar l’esquena sencera just a l’entrar en l’escalfor de la casa. El iaio hi tenia la ràdio encesa. Sempre tenia la ràdio encesa. Així és com el recordo. Mut, pensatiu, atent amb l’aparell a l’orella com qui espera males notícies. El iaio es va passar la vida esperant males notícies. O això em semblava a mi. D’alguna manera, sé tant de la Shannon i en Jack Straw com d’ell. Els últims dies cantava estranyes cançons amb una veu ronca i desafinada. Gelava la sang escoltar-lo. Blancas flores traigo, todas son para mi amada. Ay, si me diera un beso. Un beso recién levantada.
Coses d’aquest estil... El iaio va morir més tranquil del que va viure. Perquè va morir sent un nen, cosa que no havia pogut ser mai en vida. La iaia, en canvi, quan va marxar ho feu deixant un rictus tens. Tenia els llavis serrats com si encara seguís fent força, lluitant per ser. Però ell no. El cos fred del iaio estava relaxat i en pau. Mai abans m’havia transmès tanta tranquil·litat. Veia el meu rostre en el seu cadàver. Suposo que cada generació té la seva revolució i la seva apocalipsi. Perquè de sobte, tornant a pujar aquella costa, un cop més al so d’en Jack Straw, i tants adeus després, em vaig saber vell. El meu avi no va ser l’únic que es va morir. De seguida tot va anar desapareixent darrere seu. I els infants es van haver de fer adults. I els adults ens vam haver de fer ancians... Es va girar el mitjó sencer i aquell antic món nostre ja no hi era. N’hi havia un altre, ara. Un de nou, molt jove. Violent. Borrós. També fill de trencadisses. Era inimaginable preveure absolutament res després d’aquell cop de puny al ventre que tothom va haver d’entomar. I el futur va deixar d’importar-nos gaire.