Un no és conscient de quant ha impactat la música en la seva vida fins que la viu en format recopilatori, una cançó darrere d'una altra, i veu passar episodis de les seves vivències a la velocitat de la llum, noquejat pel pas del temps. Va ser curiós fer la prova: Avril Lavigne era només un record nostàlgic abans de sortir i es va transformar en la protagonista d'adolescències i rebel·lies passades, de sobte col·locada en el centre dels somnis de pubertat de la majoria dels presents. Milers de persones van esperar davant l'escenari principal del Cruïlla predisposades a deixar-se endur per la somnolència del que un dia va ser, quan els anys no ens havien arrabassat encara la possibilitat de somiar, i desitjoses de tornar a hissar la bandera de l'idealisme.
La canadenca va aparèixer amb una estètica adaptada als 2000 de combinació rosa i negra i amb una primigènia actitud de paia dura i passota, que va anar endolcint amb l'estona. Feia 19 anys que no trepitjava Barcelona i es va estrenar amb Girlfriend, i encara que va deixar entreveure alguns dels seus últims temes, el gran pes van ser els seus clàssics. No podia ser de cap altra manera i és el que els seus seguidors (i els que no tant) esperaven, ja convençuts que mai no la veurien actuar en directe, i de seguida va trepitjar fort l'Avril Lavigne de l'mp3 i el Fotolog, la de Complicated o My happy ending; la noia postpunk bellíssima que amb els seus grans ulls i una perfecta pell pàl·lida va suggerir a la joventut que trenqués les normes. I la platea estava il·lusionada, com si la cantant fos una espècie de Peter Pan per la que créixer estigués prohibit.
Anava a ser el concert més impactant del festival però Lavigne va beure molt més de la nostàlgia i el desig pueril que del xou majúscul d'una llegenda. Sí que va ser el més multitudinari de la jornada sense cap dubte, amb pocs buits disponibles per saltar, però es va respirar en l'ambient la rara sensació de quedar-se a mitges. Malgrat que l'artista va interactuar amb el públic, ruixant-lo amb cava i confeti, regalant detalls en forma de cor i fins i tot repartint taules de skate firmades al moment, no va acabar d'omplir l'espai malgrat gaudir d'un set list pensat per coronar el Cruïlla. Allò nostàlgic crida, però no sempre suma. L'entusiasme dels allà presents es va anar apagant subtilment fins a quedar relegat només a les primeres files, que van continuar sent una gran massa de gent fins i tot quan va acabar Sk8ter Boy i el públic va pensar que l'espectacle havia acabat. El cert és que darrere de l'aturada van arribar els bisos i que la tríada final de balades d'Avril Lavigne —acabant amb I'm with you després dels 90 minuts programats— la va escoltar la meitat de la gent.
Allò nostàlgic crida, però no sempre suma
La marabunta es va traslladar cap a l'escenari del costat, on Amaral va agafar el relleu i va firmar un altre dels seus concerts genuïns, atapeïts de hits cantables, tots ells èxits de ràdio que van triomfar en una forquilla d'anys condensada en la primera dècada dosmilera i que ja són patrimoni nacional. Moriría por vos, Marta, Sebas, Guille y los demás, Sin ti no soy nada, Toda la noche en la calle, Cómo hablar o El universo sobre mí van marcar el ritme del grup, amb una Eva Amaral que va tornar a lluir versatilitat, veu a raig i energia a borbolls, i que es va confirmar (de nou) com una de les cantants amb més carisma de la veterania musical.
La tercera jornada del Cruïlla va estar liderada per dones però va reunir a altres grans cites, com The Kooks, ja festivalers empedreïts que van omplir d'alegria l'escenari principal quan encara era de dia, i que van fer sonar temes ultra coneguts com Junk of the heart (happy), She moves in her on way o Seaside. També Kasabian, Shinova o Rayden van presentar els seus projectes, tornant a ratificar que el festival és un dels espais culturals més transversals de l'estiu barceloní. Com sempre, va abundar el públic local i la diversitat de generacions van continuar alimentant la llegenda d'un Cruïlla apte per a tots, que abans de baixar la persiana seguirà les seves caminades en una última nit liderada per The Smashing Pumpkins, Oques Grasses o Pet Shop Boys.