Precedida per l'entusiasme que va despertar en el Festival de Cinema de Venècia; Babygirl, la pel·lícula dirigida per la cineasta holandesa Halina Reijn i protagonitzada per Nicole Kidman, que aquesta setmana arriba a les sales de cinema, promet dividir el públic. Hi haurà els qui comprenguin el seu erotisme, i els qui subratllin que ja s'ha vist abans. Ambdós punts de vista tenen una mica de raó, ja que qualsevol lectura sobre això és vàlida. Sí, hi ha referències clares a Secretary i l'estranya relació submisa entre James Spader i Maggie Gyllenhaal; a L'últim tango a París (atenció a l'escena del plat de llet a l'estil felí); a Paul Verhoeven en les seves diferents facetes, o fins i tot a les fantasies d'Emma Stone en Pobres criaturas. També evoca l'univers d'Eyes Wide Shut, l'última obra de Kubrick, en la qual Kidman també va participar. Potser això últim sigui pel mantra de la mansió, les al·lusions de Romy (Nicole Kidman) a gurus, comunes i sectes, o l'entrada a la discoteca, el viatge amb cotxe i el que passa després.
🎞️'La sustancia': sang, feminisme i Demi Moore
Les influències de Reijn, directora d'Instinto (un altre títol amb contingut adult) i Muerte, muerte, muerte, són evidents, però també introdueix idees actuals. Es percep l'impacte del moviment #MeToo, l'accessibilitat a plataformes amb contingut explícit, la dependència dels mòbils i la desconfiança cap a les dones en posicions de poder. A més, planteja qüestions com la gestió de la frustració: Per què no complir certes fantasies? On és el límit entre obsessió i manipulació?
La clau és Nicole Kidman
La pel·lícula comença i acaba amb un orgasme. El primer sembla fingit; l'últim, real. Però aquí l'important no és el desenllaç, sinó el trajecte: com s'arriba a l'objectiu i les seves conseqüències. Per exemple, quan Romy suggereix el seu marit que vegin porno mentre fan l'amor, ell s'incomoda: "No em veig com el dolent de la pel·lícula", diu el personatge d'Antonio Banderas, Jacob, un director de teatre. Davant de la seva inseguretat professional, pregunta: "Em consideres irrellevant com a director?". Ella respon: "Tots som irrellevants". Romy és una executiva amb poder de decisió fins que es creua amb un becari que la hipnotitza (després d'haver demostrat control sobre un gos furiós al carrer).
A Babygirl, Reijn alterna plans amplis d'escenaris quotidians amb altres de més íntims i estàtics, passant d'un idíl·lic retrat familiar al desenfrenament en un hotel barat amb moqueta desgastada. "El poder el tinc jo. Amb una trucada ho deixes tot", li diu el becari a la seva mentora. En aquesta composició també entren en joc els fills, la preocupació pels pares —amb rols invertits quan aquests perden el control— i la complicitat, destacant la preciosa escena del cigarret a la cuina.
El gran atractiu de Babygirl és Nicole Kidman. Poderosa però aparentment fràgil, explícita en el seu desig, sensual en les seves formes, elegant fins a l'extrem, misteriosa i, sobretot, lliure de complexos
Els qui valorin la pel·lícula poden aferrar-se a la química entre els amants i a la música de Cristobal Tapia de Veer, també responsable de la banda sonora de The White Lotus. Una química que, per exemple, brillava per la seva absència entre Nicole Kidman i Liev Schreiber a La pareja perfecta o amb Hugh Grant a The Undoing. Aquí, en canvi, Kidman assoleix el nivell d'intensitat que va mostrar a Big Little Lies. Definitivament, el gran atractiu de Babygirl és Kidman. Poderosa però aparentment fràgil, explícita en el seu desig, sensual en les seves formes, elegant fins a l'extrem, misteriosa i, sobretot, lliure de complexos. El seu paper i el seu enfocament són tan valents com el de Demi Moore a La sustancia. En un moment en què res no sembla ocultar-se, Kidman assumeix tot sense titubejos.
Per la seva part, Harris Dickinson es transforma d'aquell model Balenciaga de mirada intensa a El triangle de la tristesa un cràpula disfressat d'executiu en potència, amb aspiracions altes malgrat la seva vestimenta, collar d'or gruixut, tatuatges de dubtós gust i teories com la del cucut: "Sabies que els cucuts posen sempre els seus ous en nius aliens?". En l'equació, Antonio Banderas apareix amb un paper discret, disposat a perdonar qualsevol cosa a l'empara de La Bíblia. Però la clau és en Nicole Kidman, que llança una frase contundent davant de la insinuació d'un superior: "Si vull que m'humiliïn, pagaré a algú perquè ho faci".