De tant en tant, més o menys cada deu dies, una pel·lícula o sèrie de la qual no en saps absolutament res apareix entre els primers llocs de les tendències de Netflix quan obres l'aplicació i pel sol fet de saber que mig món està veient compulsivament allò, tu, des del sofà de casa, et preguntes si val la pena gastar-hi el temps. Sovint es tracta de grans produccions de les quals tothom parla, anunciades a bombo i plateret amb publicitat a totes bandes, però de vegades es produeix el miracle assolit per Bajocero: que un film amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat al darrere, dirigit per un barceloní format a l'ESCAC i amb producció de Morena Films, Amorós Producciones i TVE esdevingui la pel·lícula més vista del món a aquesta setmana a Netflix. I de fer-ho, a més, després d'haver-se estrenat fa una dies sense aixecar gaire polseguera inicial. Què amaga, però, aquest primer llargmetratge de Lluís Quílez ple de meravellosos petits interrogants i, per desgràcia, d'incongruències i desajustos massa evidents?
Javier Gutiérrez i Lluís Quílez durant el rodatge del film. (Netflix)
Pel·li d'acció o thriller moral?
Dos policies nacionals a bord d'un furgó blindat tenen la missió de fer un trasllat de sis presos, però el que havia de ser un tràmit rutinari es converteix en una odissea per culpa d'un misteriós assaltant que busca venjança contra un dels convictes. A partir d'aquí, Bajocero és una proposta on el realisme i el costumisme s'abracen, per bé que peca de patinades importants que impedeixen creure's res del que hi passa des de bon inici, començant per un policia protagonista com Martín (Javier Gutiérrez) excessivament pla i acabant per una cosa tan senzilla com que, a Espanya, els trasllats de presos els fa la Guàrdia Civil i normalment són trajectes que es fan de dia. Conté la pel·lícula tots els ingredients per considerar-se un film d'acció? Sí, per bé que malgrat els cops de puny constants, els trets, les escopetes o les persecucions a la carretera, seria més just afirmar que es tracta d'una pel·lícula de supervivència amb aires de thriller psicològic.
El film enganxa de principi a fi per un motiu molt senzill: manté en tot moment un clima de tensió que fa impossible deixar-lo de veure. La boira i el fred de l'exterior, combinada amb la claustrofòbia interior del furgó policial, altera aquesta tensió adrenalítica de forma exponencial, però si alguna cosa converteix en addictiva la pel·lícula és la certesa d'observar que ni tan sols els protagonistes de la història saben què els està passant. Si la missió del policia protagonista -Martín- és conduir el comboi de presoners cap a una altra presó enmig de la gèlida nit, la missió de l'antagonista, un expolicia disposat a fer servir la llei de "l'ull per ull" i interpretat per Karra Elejalde, és impedir-ho, però entremig d'aquestes dues figures hi ha sis convictes dels quals no en sabem gaire cosa, però de qui n'observem una evolució: si al principi el seu objectiu és escapar-se, a poc a poc el seu únic horitzó esdevindrà, senzillament, sobreviure.
Lluis Callejo és un dels personatges secundaris del film i, sens dubte, un dels que assoleix millor credibilitat. (Netflix)
La dinàmica canviant és la que dota de ritme el relat construït per Lluís Quílez, que de petit vivia prop de la Model i va inspirar-se en l'operatiu i el trasllat dels últims presos d'aquesta mítica presó barcelonina per començar a escriure l'esborrany del film, que compta amb Fernando Navarro com a guionista i aconsegueix crear una estranya ambivalència, no sabem si de forma provocada o per error: ser una pel·lícula amb l'Espanya profunda i aspra com a teló de fons, però que, tanmateix, té tants errors de veracitat que no sembla gens espanyola. Qui pot creure que en el país del sud d'Europa amb més autovies i vies d'AVE, un trasllat de presos es faci durant hores per carretera comarcal? A Bajocero els presos tampoc es fuguen ni qui els persegueix busca caputar-los a tots de nou, per això el gruix central del film és una narració lineal amb l'element exterior de la persecució, però amb l'acció real cent per cent interna: tot passa dins el furgó policial. En aquest microcosmos interior, tot allò que passa fora de la furgoneta serveix per alterar el que hi passa a dins, ja que si l'enfrontament inicial de policia contra presoners esdevé més tard una lluita de presoners contra presoners, el desenllaç del film es converteix finalment en una batalla de tota la comitiva del furgó contra la figura ombrívola interpretada per Errejalde.
Un drama en tres actes
Podríem dividir perfectament la pel·lícula en tres actes, a la manera aristotèlica o a la manera d'Albert Sánchez Piñol, ja que l'esquelet narratiu de Bajocero, tant si en volem dir "estructuralisme" com si en volem dir "mètode Papitu", és idèntic al de tantes altres pel·lícules comercials d'èxit: si el primer acte serveix per conèixer la situació i els protagonistes, i el segon per assistir al nucli dels fets i l'aparició de l'amenaça -l'externa, i les internes-, el tercer acte, quan ja són uns quants els presos que han mort dins el camió, esdevé el desenllaç on la càrrega moral i psicològica passa a convertir-se en un personatge més del film, ja que la pregunta important no és qui vol sabotejar el trasllat, sinó sobretot per què vol fer-ho. Aquí és on surt a la llum un dels encerts ben treballats de la pel·lícula: si pels presos l'únic horitzó vital és alliberar-se d'allò pel què la justícia els ha condemnat -i permetre'ls somiar a fer una vida tan normal que els permeti obrir un bar, per exemple-, per al personatge d'Errejalde el principal motiu del seu acte de venjança és alliberar-se precisament d'allò que la justícia no ha estat capaç de solucionar.
Aquest "ull per ull" es converteix en una espiral destructor que fa aflorar a la superfície els instints més primaris i naturals de l'ésser humà. En els últims deu minuts, algunes situacions difícilment creïbles esquitxen lleugerament un desenllaç amb més fons del que l'excés de forma impedeix copsar, ja que, com a espectadors, ens porta a la nostra pròpia confusió moral. Sota aquella crosta trepidant d'escenes pures del cinema de supervivència i d'acció, des de casa empatitzem amb el mal quan coneixem els motius ètics del dolent per cometre els seus actes o acabem sentint simpatia, també, per un dels presos culpables d'haver iniciat la troca dins el furgó. Si el final de Terra Baixa mostrava a dos homes deshumanitzats, sense armes, enfrontant-se a vida o mort com dos animalots, el final de l'obra de Quílez mostra una lluita semblant, però amb un àrbitre molt clar: el Sistema, representat per un policia -Martín- que haurà de debatre's entre ser fidel a les seves pròpies conviccions o, del contrari, actuar com a portaveu dels valors de la Divina Justícia sense els quals, suposadament, no som més que llops salvatges. O potser sí, no ho sabem, com tampoc no sabem si Bajocero és el blockbuster que Àngel Guimerà hauria volgut escriure, però tanmateix no tenim masses dubtes que, de ben segur, seria la pel·li de videoclub que hauria volgut llogar un divendres a la nit.