La gent jove no tenim cap perspectiva de futur. Aquesta frase de merda podria ser el titular d’una entrevista d'algun diari espanyol a la Dulceida, però s’ha de reconèixer que és certa. Els sociòlegs i publicistes han estat els primers a teoritzar sobre aquesta realitat i, ironies de la vida, tots els qui ho han fet han estat senyors de més de 45 anys, separats i addictes a les truites de patata.
A aquests espècimens, inofensius als ulls del món civilitzat, no els hem de perdonar que hagin blanquejat de manera sistemàtica la precarietat juvenil. Nihilistes postmoderns, ciutadans del món o emprenedors del seu propi destí, són alguns dels termes que han utilitzat per definir-nos i, a la vegada, pixar-se'ns a les boques. Darrere una munió d’infografies barates i imatges d’estocs gratuïts, els seus articles són una barreja de condescendència i befa amb els quals pretenen humiliar-nos.
Imatge que apareix a Pixabay si busques 'millennial'. És graciós perquè fa pensar que se suïcidarà / Pixabay
Afortunadament, els seus aspersors de sentències paternalistes no solen arribar al jovent, de manera que queden flotant en el que podríem anomenar ciberespai pollavieja. Allà, les seves teories aniran rebotant de directors d’institut a professors de coaching, però poca cosa més. Si hom està disposat a emmerdar-se fins als genolls, però, pot endinsar-se al ciberespai pollavieja introduint una paraula clau al Google: generació milllennial.
En relació amb la generació millennial hi ha milers de teories i cap té el més mínim sentit. La tesi principal defensa que som la generació més preparada de la història i, alhora, la més gandula. També diuen que el 2023 serem molts més i que vinga, va, a veure si ens posem les piles, eh, que les pensions no es paguen soles. Una altra hipòtesi que plantegen explica que la desafecció dels joves es deu a la violència del món modern, i és que tothom sap que estem vivint l’època més sanguinària de la història de la humanitat. Així doncs, company, has de saber que si cobres 3 euros l’hora és per culpa de l’imam de Ripoll.
"Potser si poso una fotografia d'una magdalena al currículum em contractaran abans" / Pixabay
En general, les innombrables teories que s’han escrit sobre aquest tema segueixen dues premisses clares: la falta de rigor i la benevolència inútil. Com si d’un escarni es tractés, els patrons del pollaviejisme retraten el problema que vivim –creat per la seva generació, per cert– i s’alegren de no viure’l en primer persona, però a la vegada ens acaronen el cap com dient-nos “pobre, d’on no n’hi ha no en raja”. A grans trets, doncs, nosaltres som el nen senegalès que cada dia fa 15 quilòmetres a peu per anar a l’escola i ells el turista de classe mitjana alta que li regala una samarreta del Decathlon i penja una foto a l’Instagram. Després del xou, el nen segueix la seva vida amb més pena que glòria mentre el turista torna al resort, es posa a veure Netflix i, en acabat, es masturba furtivament pensant en la recepcionista d'un ginmàs de la Diagonal.
És important recalcar que la posició que prenen els adults no adquiriria una dimensió tan gran si no fos per un sector determinat del jovent al qual anomenaré, de manera totalment casual, Els mesells. En totes les guerres els aliats col·laboracionistes tenen un paper clau, i aquest cas no n'és una excepció.
Fer de model en webs de fotos gratuites no és la professió més digna que hi ha / Pixabay
Aquests mesells, aliats proclius del pollaviejisme, solen ser nens de casa bona mancats de cap mena d’empatia humana. Són aquells que, amb una barreja de retard i inconsciència, afirmen alegrement que no han agafat mai el metro. Aquells que, com si es tractés d’un safari kenià, observen les senyores peruanes que agafen el bus en direcció a Sant Gervasi des del capdamunt dels seus totterrenys. En definitiva, aquells que assisteixen a seminaris d’ADE on el subjecte principal de la trobada és una cosa etèria, imprecisa, i que ni ells mateixos saben definir.
Ells seran els encarregats de recordar-te que si no triomfes és perquè no t’has esforçat prou. Que si t’ho proposes, tot és possible. Que l’èxit és ben a prop i només l’has d’anar a buscar. Serà llavors quan tu, mentre descanses després d’una setmana plena d’alts i baixos, hauràs de tancar els ulls i desitjar amb totes les teves forces que l’hèlix del seus iots els estifolli els testicles al port de Formentera.