La música en català està més viva que mai. En els últims anys ha aparegut una nova remesa d'artistes que ha refrescat aquest A-B-C en el que semblava que ens havíem encallat els últims lustres. Noms com Julieta, Mushkaa, Figa Flawas, The Tyets, Santa Salut, 31 Fam, Flashy Ice Cream, Maria Jaume o Maria Hein han construït una escena on el que prima és la diversitat, esdevenint així un èxit sense precedents que ha expandit les sonoritats, registres i gèneres de la nostra música fins conquerir els festivals que van més enllà de les fronteres catalanes.
I com que negar aquesta realitat és impossible, el més intel·ligent és sumar-s’hi. Per això, aquest dimarts TV3 estrena La banda del pati. Que no pari la música, un documental dirigit i guionitzat per Dani Feixas Roca on s’intenta capturar “l'essència vibrant de la nova escena musical en català i revela com una nova generació d'artistes ha impactat fort sobre el públic més jove i ha arribat al cim de les llistes d'èxits a Catalunya en temps rècord”. Una peça coral que compta amb l’aparició de 40 artistes i experts —on apareixen figures com Mushkaa, Julieta, Suu, Figa Flawas, The Tyets, Santa Salut o 31 Fam, representants dels ja consolidats Oques Grasses, Buhos, Doctor Prats, Stay Homes, La Pegatina o fins i tot els sempre llegendaris P.A.W.N GANG, juntament amb aportacions de periodistes d’Enderrock o Mondo Sonoro, o personalitats com Xènia Casado— en què es genera una conversa que, tot i resultar distesa, molts cops no acaba sent tan enriquidora com busca.
En aquest cas, el "més és més" no es compleix. És un "qui és qui" de la música catalana dels últims 20 anys més que un retrat generacional. En si el documental, que hauria de ser una peça que ens introdueix en aquesta nova escena i la seva essència vibrant, es converteixen en gran part en un diàleg entre present i passat recent. Els suposats protagonistes, La banda del pati —el nom amb què ens referim a la nova fornada, que segons Pep Velasco, cantant de Figa Flawas "va sorgir quan el Derra va fer una playlist amb el títol "La banda del pati" i va començar a posar-hi temes, que van servir per generar una imatge d'unió dels artistes fent una història nova"— es troben en moltes ocasions parlant més dels canvis que del seu propi present. I la gran oblidada acaba sent la música.
El documental ho aglutina tot sota l'etiqueta de pop urbà, una etiqueta que fa perdre aquesta riquesa sonora amb la qual ens trobem en l'actualitat
Tot i que una de les majors virtuts del documental són els moments musicals, que deixen respirar un discurs que encara podria ser més feixuc, i ens mostren moments de gran eufòria col·lectiva —com podria ser el concert de Bad Gyal al Wizink on va presentar a Mushkaa i Greta i van interpretar el seu tema conjunt, o un dels vibrants concerts de festival de The Tyets—, es parla molt poc dels nous gèneres on aquesta nova onada treballa. Si és veritat que en un moment donat es diu que estan farts de la idea de "música en català" com a gènere, el documental ho aglutina tot sota l'etiqueta de pop urbà, una etiqueta que fa perdre aquesta riquesa sonora amb la qual ens trobem en l'actualitat. Es parla més del fet que el vent metall "tan nostre", com diu Xènia Casado, s'està perdent —tot i que en cap cas deixa de sonar en festes majors amb Coti x Coti, per posar un exemple ràpid— que del fet que ara podem trobar música disco en temes com Cari de Julieta, reggaeton, funk, funk carioca o acceleracions jersey en el disc debut de Mushkaa, el synthpop d'Olivia o l'EDM amb tocs d'electrolatino de Bailoteo dels tiets, o la inesperada ranxera, AURORA, de Figa Flawas.
Tot i això, el documental tracte, o menciona quasi com un llistat on fer check, altres temes interessants a escala sociocultural. Per exemple, Joan S. Luna, director de la redacció de Mondo Sonoro, apuntava com la manera de narrar passa d'allò col·lectiu a la individualització i les vivències en primera persona del singular. Lligant així amb l'elefant a la sala: la suposada o no despolitització de la llengua, o el seu ús en si, postprocés. Possiblement, el que millor fa el documental és retratar aquest canvi d'una llengua, com és el català, que durant anys, excepte en contades excepcions d'èxit com Manel, reduïa el català a una llengua d'alta càrrega política en els seus missatges. I com en convertir-la en un element més de creació pop, s'amplia el públic objectiu al qual es dirigeix.
La banda del pati. Que no pari la música posa sobre la taula molts aspectes interessants que podrien haver-se explorat si s'hagués disposat de més temps. Potser una solució hauria sigut crear aquesta peça en format docusèrie, deixant més temps per a que els seus protagonistes diguin la seva, i evitar així el format de discurs creat a postproducció; o bé reduir la peça a una mirada més des de la nova generació. Sense anar més lluny, compte amb una de les poques entrevistes que ha concedit Mushkaa —conduïda per la periodista cultural i presentadora de La Turra, Alba Riera— més enllà de les seves aparicions en formats que busquen la viralitat, que queda curta i amb ganes de més, com tantes altres del metratge. En general, es converteix en un tastet amable del que podria ser una radiografia dels últims vint-i-cinc anys de la música en català i que qualsevol, amb o sense nocions musicals, en pot gaudir. Tot i que si el que es busca és un retrat en profunditat, o saciar la curiositat dels més fans dels integrants d'aquesta banda del pati, aquest no acaba de ser-ne el lloc.