Els personatges queden i les persones passen. Perquè si els protagonistes de La banda del patio (1997-2001), la mítica sèrie de Disney, seguissin les seves aventures adolescents avui dia, seria, com a mínim, estrany, estrany: Sr. Burns vestit de Jimbo. En la trentena, fent entremaliadures al pati d'una escola? Creepy. El mateix passa amb l'autodenominada escena musical catalana La Banda del Pati, els Maria Hein i The Tyets, que, tot i la seva extrema joventut, ja estan per cedir el testimoni. Qüestió de vida. Les modes passen, i en l'era de l'storie, rapidíssim.
🟠36 concerts a Barcelona que t'has de marcar al calendari aquest 2025
🟠Els 24 millors discos del 2024
Sempre hem tingut guitarres
La música urbana a Catalunya ha mort. O la cosa comença, si més no, a aturar-se, Jean Blau, l'últim de Julieta, i els seus aires rosalians no és ni mig novetat. No hi ha Lokura aquí. Passa sempre: els beats comencen a repetir-se i, la prova del cotó fluix, n'hi ha que pugen –tard– al carro: Maria Jaume, spin-off. Però la música no queda vídua, són unes quantes les bandes de guitarres que han vingut a omplir el forat. De la producció al garatge. El yin i el yang: de l'essència purament comercial a l'underground. Ara es porten els conjunts, igual que, coses, toca treure's el mullet. No és casualitat el frenesí dylanià per La Ludwig Band. Tranquil·la mama, no són els únics: Minibús Intergalàctic, Roko Banana o Remei de Ca la Fresca. El next big thing ja està aquí.
La música no queda vídua, són unes quantes les bandes de guitarres que han vingut a omplir el buit. De la producció al garatge. El yin i el yang: de l'essència purament comercial a l'underground
I té sentit que l'explosió de l'any sigui la proposta per bandes com Dan Peralbo i el Comboi que s'ha tret de les tripes un disc cru, de gratge i també de melodies, del gust de Cala Vento, que els acullen al seu segell, Montgrí. Els de Torelló compten a les seves files amb un incombustible, Albert Ret, ex Mine! i Falciots Ninja. Un supervivent, que també està en un altre dels convos de l'any, Alavedra. Més esbojarrats, bon pont cap a la part més hedonista de La banda del pati. El millor? L'escena torna a disseminar-se. Deixa la ciutat i passa de nou a altres centres. Com va passar amb els mítics Off del Mercat de Música Viva de Vic, on grups com Furguson reivindicaven que Barcelona no era el melic del món. Sortits de Gurb, van començar com a quintet amb un disc autoeditat per després allunyar-se del sinte i publicar The Leap Year (2013), postpunk, ball! O l'Adoberies Fest, també a Vic, amb membres de Power Burkas, altra de les bandes de guitarres que fa anys que circulen pel nostre underground més imaginatiu, en l'organització.
Podria dir-se que ressorgir de les guitarres a Catalunya és pura osmosi. A Madrid estan a dalt els últims anys des de l'aparició de Hinds, The Parrots o Carolina Durante. A més de Cariño, Shego o –per citar alguns exemples– Biela. Però realment les noves bandes catalanes de guitarres no fan més que recollir el testimoni de la tradició underground de segells com BCore i l'estirp hardcore noranta, i de més antic, l'Ona Laietana, el rock català... De la generació precisament anterior; Surfing Sirles o les persistents Rombo. Sense oblidar-nos del punk folk de Fetus o, cadascun modulant l'amplificador al seu gust, els que sempre van estar allà, Xarim Aresté, Mujeres o Sidonie.
La banda del pati, el pop sistèmic, ha mort, l'han matat a cops de guitarra? Fins quan? La truita gira en un tres i no res. Tujuru, Ju
El concepte banda i fer el que li surt a un dels mateixos sembla haver tornat. Una idea molt allunyada de la figura d'artista pop solitari, diva o divo, que surfeja, les modes (vaporwave o hyperpop) i que ha dominat els últims anys la ràdio, la contractació i els principals agents. La banda del pati, el pop sistèmic, ha mort, l'han matat a cops de guitarra? Fins quan? La truita gira en un tres i no res. Tujuru, Ju.