Un escriptor en plena crisi professional, personal i familiar decideix anar a retrobar-se amb el seu propi passat familiar. Aquest és l'argument de Bandit, la primera novel·la de l'israelià Itamar Orlev que va guanyar el 2015 el prestigiós premi Safir i que ara publica en català Quaderns Crema, en traducció d'Eulàlia Sariola. El protagonista, Tadek, deixarà el seu fill petit i la dona de qui s'acaba de separar a Israel i anirà a la Polònia comunista, el 1988, a buscar el seu pare, a qui fa molts anys que no veu, però de qui té un record penós, perquè l'havia maltractat repetidament quan era nen. El trobarà en una residència, desvalgut, i començaran uns dies d'intensa convivència durant els quals aprendrà moltes coses del seu passat familiar, que l'obligaran a revisar la seva pròpia actitud respecte a la família i a la vida.

Itamar Orlev. © Acantilado.

Un desconegut

Per a Tadek el seu pare és un complet desconegut, un home que el colpejava brutalment i que periòdicament abandonava tota la seva família, però que en canvi en certs moments era molt afable i que gràcies als seus dots per a la música i al seu caràcter jovial aconseguia organitzar grans festes. Tadek viatja a Polònia per trobar-se amb un home del qui sap poques coses, però que continua essent terriblement agressiu i superb, a desgrat del fet que està terriblement deteriorat. Un home alcoholitzat que no coneix el penediment i que encara proclama amb orgull moltes de les seves atrocitats. A la fi, Tadek acabarà assabentant-se de moltes coses de la seva vida, i moltes altres quedaran velades, probablement per sempre. A la fi, reconeix que el seu pare li és un desconegut, però el llibre incorpora una reflexió brutal, i acaba preguntant-se si no ho són, en el fons, tots els pares. També la mare de Tadek, amb qui ha conviscut de forma molt més estreta, acaba essent un misteri per al protagonista...

De l'amor i del terror

Tadek, dècades després de deixar el seu pare, encara està terroritzat pel seu record. Però l'odi que li genera la figura paterna també està empeltat d'amor. De fet, el protagonista, fins i tot ja gran, no deixa de ser el nen que lluita per obtenir l'amor del seu pare; un nen que vol que el seu pare li faci cas, que vegi que l'estima... Fins i tot la mare de Tadek, que ha patit la brutalitat del seu marit una i altra vegada, i que ha emigrat a Israel per fugir d'ell, a la fi afirma que només recorda els bons moments de la relació. El protagonista se sent culpable per no estimar el seu pare, a qui se suposa que per qüestions de fidelitat familiar hauria d'estimar (en una entrevista Orlve explicava que tot escrivint Bandit, se n'havia adonat que poc importa si el teu pare és un primer ministre o un criminal: tu sempre vols obtenir el seu reconeixement). I en certs moments de debilitat, Tadek se sent culpable per estimar el seu pare, a desgrat dels motius que té per odiar-lo. Orlev planteja, magníficament, una qüestió essencial: no sempre s'estima a la gent que s'ho mereix. I, de retop, a la novel·la hi plana una segona qüestió: tothom hauria de tenir el dret de ser estimat per algú, sigui com sigui?

Herois i víctimes

Tadek, en el seu viatge a Polònia, descobreix els orígens de la violència del seu pare. Se n'assabenta del seu pas pels camps de concentració nazi, obté detalls de la seva tasca com a partisà, li expliquen la persecució que va patir en mans dels russos... La guerra no acaba del tot per als que han estat al mig de la voràgine: sempre torna. I l'antic partisà continua amb guerra amb el món, amb els mètodes de lluita que va usar durant el conflicte. El pare de Tadek és un heroi de guerra, però no està tan clar que no fos, també, un criminal. Davant la tendència a confondre herois i víctimes, Orlev explora els confusos límits entre els qui defensen la humanitat i els que l'ataquen. I ho fa evitant qualsevol simplisme moralista. Bandit és una autèntica novel·la per pensar: obre molts més interrogants dels que tanca.

Model de llibertat

El pare d'en Tadek proclama amb orgull que sempre ha fet allò que ha volgut. Ha begut el que ha volgut, se n'ha anat al llit amb qui ha volgut, no s'ha subjectat a cap disciplina laboral, ha clavat quatre mastegots a qui el molestava i a la fi mai s'ha plegat a cap norma. En certa mesura, encarnaria un cert tipus d'heroi del món neoliberal, completament autosuficient. Òbviament, el seu fill és incapaç de captar els aspectes positius del seu pare. Només veu que el seu pare l'ha agredit, l'ha bandejat, l'ha abandonat, l'ha traït... Però, quan es retroben a la residència de jubilats, queda patent que el somni de l'home autosuficent i lliure de tot compromís és una entelèquia. El vell pare ja no és autosuficient, i tot i que intenta resistir-s'hi, depèn dels altres per a qualsevol cosa. De fet, fins i tot per moure's ha de ser carregat pel seu fill a collibè. La decrepitud no perdona ningú: tampoc als qui continuen creient en la força com a suprem argument.

El poble com a infern

Durant l'estada de Tadek a Polònia, planejarà un viatge al seu poble, al que s'hi sumarà, sense demanar cap permís, el seu pare. Però el poble (i el passat que en ell es veu reflectit) dista molt de ser un món idíl·lic. L'escriptor israelià es retrobarà amb històries terriblement violentes, d'alcoholisme, de violència, de discriminació, d'abusos i d'intimidació, que li fan entendre que el seu pare no és un cas aïllat, sinó que és el màxim exponent d'una societat podrida. Puntualment, Tadek es trobarà amb persones amables, comprensives, que l'ajudaran en el seu viatge; però per a algú que ha viscut des de la infància a les ciutats israelianes el xoc és impressionant. Res no és ja, trenta anys més tard, com ho recordàvem. Però potser és que res no va ser com ho recordem 30 anys després.

Ambició

Darrerament es publiquen arreu del món molts llibres amb referències a la Guerra Mundial. En molts d'ells membres de les joves generacions descobreixen el passat dels seus antecessors durant el conflicte, cosa que els dona claus per entendre la història familiar (en el cas català i espanyol, tenim també nombroses obres de ficció amb la mateixa temàtica, però situades en la Guerra Civil). Però Bandit va molt més enllà de les tòpiques novel·les sobre el secret familiar i els fantasmes del passat. Orlev escriu una obra terriblement ambiciosa, en què la guerra mundial només és un marc per parlar sobre l'amor, la lleialtat, la família, la infància... Una novel·la terriblement arriscada, pel ventall de temes que tracta, però que Orlev resol de forma excel·lent. A més a més, Orlev evita fer una narració lineal i combina el relat del viatge de Tadek amb els seus records d'infància i amb les converses que manté, en retornar del viatge, amb la seva mare, que li permeten contrastar punts de vista ben diferents sobre un passat que a vegades ignora i a vegades mitifica. A la fi, Bandit no només aconsegueix mantenir la tensió fins al final, sinó que fa pensar al lector escapant-se de tots els tòpics. La novel·la d'Orlev, que sembla increïble que sigui una òpera prima, explora el fons del cor dels éssers humans per sintetitzar-ne les seves misèries i les seves glòries. I, inevitablement, condueix al lector a preguntar-se el seu lloc al món. Una magnífica introspecció en l'ànima humana.