Aranjuez (Castella), 19 de març de 1808. Fa 216 anys. Un cop d’estat promogut per les classes més reaccionàries de la cort espanyola acorralava els reis Carles IV i Maria Lluïsa al Palau Reial. Poc després, el fill primogènit de la parella i cap visible d’aquell motí accedia al palau i, fent ús de la força, obtenia l’abdicació dels reis. El primogènit es convertia en Ferran VII i la historiografia tradicional explicaria que els reis havien estat derrocats per la seva indecent moralitat. L’aristocràcia cortesana i les jerarquies eclesiàstiques havien fabricat la brama que Carles IV era un banyut i Maria Lluïsa era, literalment, una “zorra”. Però la investigació moderna ha qüestionat aquest argument. Realment, Carles IV i Maria Lluïsa van ser destronats i expatriats per la seva particular moralitat? O, només, va ser un pretext per carregar-se’ls?
Qui era Carles IV?
Si una cosa pot definir Carles IV és que la seva vida va donar més tombs que una baldufa. Nascut el 1748 al Palau Reial de Portici, als afores de Nàpols, i destinat a ser el rei de les Dues Sicílies; acabaria sent rei d’Espanya perquè, a la mort sense descendència del seu oncle, el rei espanyol Ferran VI (que passaria a la història per haver ordit l’extermini de la comunitat gitana hispànica); el seu pare —el rei napolità Carles VII— va acceptar canviar el tron de Nàpols pel de Madrid (1759) i esdevenir Carles III (el “rey ilustrado”). Carles IV, el banyut, va néixer i es va criar a les temperades faldes del Vesuvi; però es va educar a la seca i freda meseta i, a la mort del seu pare (1788) es va convertir en rei d’un decrèpit imperi espanyol que anunciava la seva fi. Seria rei durant vint anys (1788-1808) i viuria la resta dels seus dies expatriat (1808-1819).
Qui era Maria Lluïsa?
Maria Lluïsa havia nascut el 1751 a Parma, capital d’un petit domini independent al nord de la península italiana, i era la filla dels ducs, una branca menor d’uns Borbons que alguns historiadors actuals consideren els més il·lustrats de tots l’univers Borbó (potser els bornis al país dels cecs). En qualsevol cas, el que els historiadors destaquen és que Maria Lluïsa, des del moment en què va posar els peus a Madrid (1765), es va revelar com una persona amb una intel·ligència política i una sensibilitat per a les arts molt superior a les del seu marit. Els cronistes de l’època, com l’ambaixador rus Zinoviev, destaquen que el rei era un tros de soca que “no tenia sentit d’Estat”. Però la reina no tan sols s’asseia al costat del rei per despatxar amb els ministres (era la primera reina que ho feia); sinó que, a més, era la que “portava la veu cantant”.
L’aparició de Godoy en escena
Carles i Maria Lluïsa, fins i tot molt abans de ser coronats (1765-1788), havien estat sovint manipulats pels “partits cortesans” que es disputaven els favors reials. Segons els cronistes de l’època “para meter cizaña entre los príncipes y el rey” i en benefici d’una o d’una altra facció cortesana. Per aquest motiu, l’aparició de Godoy en escena crida l’atenció dels reis. Godoy (Badajoz, 1767) és un producte de la noblesa castellanolleonesa arruïnada per les crisis dels “vellones” i per les guerres hispàniques (Catalunya, Portugal i Successió). Però la seva traça s’ajusta al perfil clàssic del “hidalgo” del nord peninsular que, secularment, havien fet carrera a l’administració hispànica. Als antípodes dels pomposos i intrigants aristòcrates latifundistes castellanoandalusos que dominaven la cort, també, des de temps seculars.
La descendència del “banyut” i de la “zorra”... i de Godoy?
L’ascens meteòric de Godoy el va convertir en el blanc de totes les intrigues contra els monarques, especialment contra la reina. Segons la investigació historiogràfica, tots els “mentideros” de la “villa y corte” anaven plens de l’escandalosa relació entre la reina i Godoy: amb el més escandalós, encara, consentiment del rei. Durant l’època en què Godoy va ser l’home més poderós del regne (1792-1798 i 1800-1808) —que equivalia a dir l’època de marginació dels Ensenada, Aranda, Jovellanos, Campomanes o Floridablanca que havien dominat la política espanyola des de la mort de Felip V (1746)—, es va divulgar sense aturador la promiscuïtat de la reina i la il·legitimitat de la seva descendència. La mateixa esposa de l'ambaixador britànic proclamaria que, com a mínim, dos dels fills dels reis tenien una reveladora i sospitosa semblança amb Godoy.
Què hi ha del cert de tot això?
Maria Lluïsa va morir expatriada, a Roma, el 2 de gener de 1819. Tenia 66 anys i estava terriblement envellida a causa de l’esforç reproductor al qual havia sotmès el seu organisme. Havia tingut vint-i-quatre embarassos i parts (un de bessons). Feia trenta anys que la seva pell era d’una lletja tonalitat grogosa i que havia perdut totes les peces dentàries. Però, tot i això, les fonts de l’època, que la investigació moderna no han desmentit, afirmen que va morir en braços del seu “amant” Godoy; mentre el seu marit Carles IV caçava mosques. Poc després, Juan de Almaraz, confessor de la reina i furibund absolutista, proclamaria que Maria Lluïsa, poc abans d’expirar, li havia revelat que “ninguno de mis hijos lo es del rey, y por consiguiente la dinastia Borbón se ha extinguido en España”.
La “ultradreta” espanyola del segle XIX
En aquell moment (1819), a Madrid regnava Ferran VII; que després del cop d’estat (Aranjuez, 1808), de la venda de la corona espanyola als Bonaparte (Baiona, 1808), de les vergonyoses cartes de felicitació a Napoleó per les seves victòries contra la insurgència espanyola (Valençay, 1808-1814), i del retorn forçat al tron espanyol mastegant vidres (1814); vivia per apuntalar el seu arnat i decrèpit règim absolutista. Carles i Maria Lluïsa no va tornar a Madrid, l’involucionista Ferran VII “el rey felón” (el rei traïdor), governava amb les mateixes classes que l’havien fet rei a Aranjuez. Les mateixes classes que havien atacat Maria Lluïsa fins a l’extenuació. Era la “ultradreta” espanyola del segle XIX, que havia creat i alimentat una operació de difamació i descrèdit que no obeïa, estrictament, a una qüestió moral.
Maria Lluïsa, una “zorra” o una amenaça?
La investigació moderna afirma que Maria Lluïsa era una frívola i una promiscua que feia honor al seu cognom Borbó. Però també era una dona amb una intel·ligència natural i una intel·lectualitat cultivada que, a ulls d’aquelles classes aristocràtiques terriblement reaccionàries i agressives que dominaven l’Espanya de l’època, era una amenaça. Pensaven que era una “Maria Antonieta” castissa i xulesca; que es permetia governar i concedir un espai a la cultura i a l’art i que, amb tot això i al costat d’un tros de soca com Carles IV, podia impulsar l’emergència d’una Revolució com la que a França havia provocat la pèrdua del monopoli educatiu i la confiscació del patrimoni a l’Església; i que havia conduït la família reial i l’aristocràcia a les masmorres o, directament, a la guillotina. Una “zorra” o una amenaça?