Al Teatre Borràs podeu veure, fins al 13 d’abril, Les bàrbares, una obra de Lucía Carballal (Madrid, 1984) que porta a escena una amistat entre tres dones en la seixantena fortament afectades per la mort d’una amiga més jove, Bàrbara, neboda d’una d’elles. David Selvas, que també ha traduït el text al català, dirigeix unes esplèndides Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. L’espai dissenyat per Marc Salicrú i Josep Iglesias recrea, tal com demana l’autora a les didascàlies, l’estètica dels anys setanta. Al bar sense cambrer del vestíbul de l’Hotel Joventut, on el vermell ho envaeix tot –encatifat i tapisseria–, les tres amigues s’aniran servint gintònics mentre parlen d’un munt de coses. Al fons hi ha un petit escenari on Berta Gratacós, cantant i teclista, interpretarà temes dels anys setanta: Mari Trini, Toti Soler, Julio Iglesias, Joan Manuel Serrat i Jeanette.
El refugi de l'amistat
Abans que comenci la interacció entre els personatges, la cantant ens dona la benvinguda i Carmen (Cristina Plazas) es dirigeix al públic per especular sobre qui deu ser el responsable del disseny de l’hotel: algú d’uns quaranta anys –conjectura– amb nostàlgia d’un temps que no ha viscut i que fetitxitza en clau vintage. Entendrem després que en el cor d’aquesta inferència hi ha el record de Bàrbara, que va treballar amb ella a l’estudi d’arquitectura. De fet, és l’amiga difunta qui les ha convocat allà, gràcies a la mediació d’Encarna (Francesca Piñón), que la va cuidar fins al final i ha esdevingut la seva marmessora extraoficial.
El text està molt ben dialogat i reparteix equitativament joc als tres personatges, els conflictes dels quals són revelats a bon ritme i amb grans dosis d’humor
Els personatges estan ben perfilats i ofereixen molts contrastos. Susi, casada i amb fills, va ser una dona avançada al seu temps que va decidir no continuar desenvolupant-se professionalment –tot i que tenia un futur prometedor com a pianista–; afirma que es va cansar de tant d’esforç i disciplina, així com d’haver de demostrar tothora el seu talent: desfer-se del piano no va ser opressió ni renúncia, sinó alliberament. Pertanyent a una família adinerada, du una existència còmoda, ociosa, folgada; per amagar les seves frustracions o febleses –la seva vida no és tan fabulosa com pretén–, es mostra ostentosament hedonista i sarcàstica, a estones feridora. Sempre a la defensiva, aprompta rèpliques enginyoses i esmolades, com si necessités tapar amb cinisme la seva ferida. Només al final, la ironia s’impregna d’una emotivitat que traspassa a platea: veure-li de cop la vulnerabilitat, corprèn. María Pujalte, que domina molt bé els tempos i se’ns fica a la butxaca des del primer moment, la interpreta amb una comicitat tan natural que sembla que li vingui de sèrie.
Carmen, l’arquitecta exitosa, és el personatge més contingut, fins que es fa evident la seva càrrega de culpa, soledat i tristesa. Sembla d’una peça, però és la que més necessita que la consolin. Ha capejat la incertesa durant anys, i ara es troba a la deriva; a la darrera escena, la veurem insegura i trencada –ho clava, com sempre, la Plazas–. El millor de tot és que les seves amigues hi són per reflotar-la. En aquest sentit, la més predisposada és la patidora Encarna, que ens fa riure per la seva candorosa sinceritat. Per més que s’obstinin a menystenir-la, ella és l’única que està connectada amb els seus propis sentiments. Francesca Piñón està meravellosa, i s’emporta la funció. Potser perquè s’autoenganya poc, Encarna identifica amb encert les crisis que travessen les altres dues. Resulta enormement entendridor com bressola l’amiga mentre li diu algunes veritats. El contacte físic en moments d’alta temperatura emocional, com aquest dels retrets dolçament formulats, és tot un encert de la direcció –àgil i precisa– de Selvas. Per posar-hi alguns peròs, direm que el bilingüisme a estones resulta massa forçat, i que podria explotar-se més la confusió entre l’eteri personatge de la cantant i el pròpiament fantasmal de Bàrbara.
El que importa són les emocions per on passen les tres. Al final es treuen les cuirasses i ens deixen veure les seves insatisfaccions i penediments
El text de Carballal –una conversa a tres en temps real– està molt ben dialogat i reparteix equitativament joc als tres personatges, els conflictes dels quals són revelats a bon ritme i amb grans dosis d’humor. Tant ens fa si l’esquer dels diners resulta una mica inversemblant –“de pel·lícula”, com diu la Susi, a qui estan reservats els comentaris metateatrals de la funció–, perquè el que importa són les emocions per on passen les tres dones, que esmolen les urpes quan es tracta de combatre prejudicis –sobre maternitats, feminismes, llibertat, realització professional–, defensar les decisions que han marcat les seves vides o justificar les pròpies contradiccions. Al final es treuen les cuirasses i ens deixen veure les seves insatisfaccions i penediments. Però, si en un moment donat defineixen la seva crisi com un mal viatge, la manera com l’aborden les retorna a una amistat imbatible, dreçada com un refugi per als anys que vindran.