“Tinc la dosi de mala llet suficient per començar a escriure”, confessa el protagonista d’Últims dies a l’Eixample (La Magrana). I com que parla de la deriva gentrificadora de la globalització i el turisme a Barcelona, resulta ben fàcil empatitzar amb la seva ràbia. Ens parla un “professional de l’escriptura” que, tot i això, diu odiar tots els gèneres de la ficció i que veu com l’edifici de l’Eixample on ha crescut, propietat de la seva família, és engolit per l’aparició de pisos turístics, immobiliàries i inquilins de pas. Malda per resistir l’embat.
Ferran Escoda (Barcelona, 1960), escriptor, poeta i periodista de llarga trajectòria, retrata amb mirada àcida i humor pràcticament kafkià el conflicte contemporani de la Barcelona venuda a l’especulació i destinada a convertir-se en un aparador per als nouvinguts. La novel·la es pot llegir com un retrat antropològic de la ciutat contemporània, que a través de la hipèrbole i l’humor àcid i fins i tot absurd, ens ensenya de forma més nítida i rica el que hi passa sota la superfície.
Ferran Escoda retrata amb mirada àcida i humor pràcticament kafkià el conflicte contemporani de la Barcelona venuda a l’especulació
Últims dies a l’Eixample és una calca caricaturesca que ens ofereix una veu narrativa original i esmolada i que, amb una mala llet constant, apunta al centre de la diana. Disparant contra el “Barcelona: posa’t guapa”, contra els advocats que s’aprofiten de les desgràcies legals alienes, contra els gestors culturals i contra qualsevol tipus de factòtum de la ciutat neoliberal i cool, el llibre dibuixa, per al lector, un camí de joc i al·licients que prometen ajudar-nos a conviure millor amb les desgràcies capitalines, a cop d’humor.
Últims dies a l’Eixample és una calca caricaturesca que ens ofereix una veu narrativa original i esmolada i que, amb una mala llet constant, apunta al centre de la diana
L’última nissaga de l’Eixample burgesa
La Casa Deulofeu. Un edifici que apareix a totes les postals, herència de l’esplendor burgesa de l’Eixample i propietat d’una nissaga que ha anat abandonant progressivament els xamfrans de la capital en favor del Vallès, limítrof i més tranquil. Hi resta encara vivint un periodista i escriptor que treballa precàriament com a autònom escrivint necrològiques a la premsa i que, davant de la insistència tant familiar com dels advocats que l’envolten, malda per resistir a vendre’s al pis i no sucumbir a la copiosa venda que en podria obtenir.
La seva resistència pírrica xoca amb les transformacions que afecten constantment el barri i que, en les seves paraules, es transforma “a una velocitat histèrica en un parc d’atraccions per a forasters, ple de botigues de luxe xaró i de bars i restaurants”. Els familiars intenten convèncer-lo, recordant-li que “Barcelona és al top” i que tot és “cash in hand, chato”. Ell, però, vol premiar la fidelitat, en un entorn on tot és fràgil, efímer i veloç “com una broma dadà”.
A la Barcelona del s. XXI, els italians venen pizzes que són “com una sola de sabata” mentre el nostre protagonista, hereu dels Deulofeu, enyora els restaurants tradicionals on solia fer vida i les coques de recapta de tota la vida
A la Barcelona del s. XXI, els italians venen pizzes que són “com una sola de sabata” mentre el nostre protagonista, hereu dels Deulofeu, enyora els restaurants tradicionals on solia fer vida i les coques de recapta de tota la vida. La seva neboda el vol obligar a disfressar-se de Carlos Ruiz Zafón per fer un tour sobre llibreries misterioses als turistes als quals organitza visites. I quan baixa al mercat a comprar “mitja lliura de llenties”, com ha fet tota la vida, ningú l’entén i ha de traduir la mesura.
El camp daurat i idíl·lic de l’Eixample, guardià de les essències burgeses de la capital, s’ha dissolt entre l’èxode de la pròpia classe i la voràgine de la globalització. Tot fa la sensació de ser una gimcana d’obstacle rere obstacle, pensats per entorpir una vida plàcida i mínimament normal per l’entramat de carrers dissenyat per Ildefons Cerdà. Faltaria potser només la menció a les riuades de turistes que darrerament s’han posat a ocupar els búnquers del Carmel, demanant als veïns, a altes hores de la matinada, aigua per poder prendre’s un ‘mate’.
Bars maoistes i Joan Gaspar
El paisatge del barri en procés de reconstrucció o de destrucció, depèn de com es miri, també l’omplen personatges pintorescos i cameos de celebritats. Joan Gaspar, patró hoteler per antonomàsia i expresident del Barça, recomana encaridament al protagonista de la novel·la, que cedeixi a les pressions i que vengui la propietat perquè s’hi faci un hotel.
A l’altra banda, el Txin, l’amo d’un bar xinès ple de sentències Maoistes que parlen de guineus, gallines i soldats mentre serveix licor digestiu de carxofa. “Camins estrets, boscos espessos, molsa lliscant”, afirma sinuós. El protagonista reflexiona sobre la puixança d’un futur xinès, disposat a engolir Europa i recorda les amenaces similars que corrien durant el franquisme. De l’amo del bar i la història oriental en treu forces, emmirallant-se en l’èpica Llarga Marxa comunista xinesa, per no cedir a les pretensions dels compradors.
El petit de la família dels Deulofeu no vol mal als invasors, simplement que no vinguin més al barri i que acabi el “nomadisme poca-solta de la humanitat” perquè tornin els principis immutables de les formes de vida que havia conegut i en els quals havia crescut
El petit de la família dels Deulofeu no vol mal als invasors, simplement que no vinguin més al barri i que acabi el “nomadisme poca-solta de la humanitat” perquè tornin els principis immutables de les formes de vida que havia conegut i en els quals havia crescut. El lament nostàlgic per la desaparició de les formes de vida tradicionals es converteix també en una crítica que mira cap al futur i que tracta d’assenyalar i de qüestionar la direcció en què col·lectivament es mou Barcelona.
La ironia, omnipresent al text, amaga l’últim gir de la novel·la: els turistes arriben a les portes del nou hotel xamfrà, construït finalment sobre l’edifici Deulofeu i el pis del protagonista. Però s’adonen que les obres s’han allargat i que l’establiment és encara fantasma. Davant d’això decideixen crear, en rigorosa assemblea, l’Hotel Okupa, on passaran les vacances sense que ni l’Ajuntament ni el gremi d’hotelers s’atreveixen a fer-los fora. El ‘drama’ de les okupacions passat pel filtre de l’absurd.
Les frases funcionen com una profecia autocomplerta, perquè això és el que ha fet Escoda: una necrològica àcida, un lament que no vol perdre l’humor, però que sona com a comiat cap a un barri i cap a una forma de vida que, de moment, semblen allunyar-se cada vegada més
“Què millor per a aquest Eixample que desapareix a tota velocitat [...] que un bon obituari”, escriu el nostre protagonista. “S’ha de fer la necrològica d’aquest Eixample, s’hauria de fer la llista de tots els ciutadans caiguts, el balanç de les botigues i associacions”. I en realitat, les frases funcionen com una profecia autocomplerta, perquè això és el que ha fet Escoda: una necrològica àcida, un lament que no vol perdre l’humor, però que sona com a comiat cap a un barri i cap a una forma de vida que, de moment, semblen allunyar-se cada vegada més.