A la seva manera, aquesta quarantena cultural és un article que tanmateix són molts articles. El lector, és a dir, tu, quedes convidat a triar una de les dues possibilitats de lectura. La primera, amb l’ordre cronològic establert, de l’1 al 14. La segona, iniciant el camí al 3r dia (3) i seguint l’ordre que s’indica al peu de cada jornada. En cas de confusió o oblit, es pot consultar el següent tauler de direcció:
3 – 5 – 2 – 11 – 4 – 8 – 7 – 12 – 6 – 9 – 13 – 10 – 1 – 14
Julio Cortázar a l'edat de dos anys. (Archivo General de la Nación Argentina)
1r dia – 30 de gener
¿Encontraría a Cortázar? He decidit dedicar dues setmanes a recórrer alguns punts emblemàtics de Barcelona buscant el rastre d’algú que hi va viure ben pocs anys, però que va tenir la ciutat sempre al cap, ni que fos quan somiava. En aquella Barcelona de 1916 en la qual Eugeni d’Ors inaugurava biblioteques de la Mancomunitat com qui fa xurros o Joan Puig i Ferreter estrenava Garidó i Francina al Romea, un nen anomenat Julio Cortázar i nascut a Brussel·les l’any 1914 feia els primers passos de la seva vida per uns carrers que no descobriria fins dècades més tard.
(-14)
2n dia
“¿Por qué hemos tenido que inventar el edén o vivir sumidos en la nostalgia de un paraíso perdido?”, diu Horacio Oliveira en el capítol 28 de Rayuela. Es trobava a Barcelona el paradís perdut de Cortázar? Fugint de l’ocupació alemanya de Bèlgica, i després de passar per Suïssa, la família Cortázar havia arribat a Barcelona dos anys després que el Park Güell s’acabés de construir, per tant no era descabellat que l’escriptor es passés la vida preguntant-se si els edificis estranys, de colors vius i cúpules arrodonides que poblaven sovint els seus somnis eren obra de Gaudí: una reminiscència dels seus matins d’infantesa en els quals, amb la seva mare, passejava i prenia el sol allà. Quan mig segle després va tornar al parc, com un detectiu oníric, va adonar-se’n que potser sí que ja havia estat abans allà, però que va sortir-ne decebut. Igual com creia també Gaudí, en efecte, la vida que vivim mai no és tan fantàstica com la vida que hem projectat.
(-11)
Imatge actual del Park Güell (Vicente Zambrano / Ajuntament de Barcelona)
3r dia
He anat al Pont de Marina amb la mateixa il·lusió que el protagonista de Rayuela té quan busca la Maga sobre el riu Sena, però evidentment ni allò era el Pont des Arts ni jo he trobat, tampoc, a l’autor de l’antinovel·la més famosa de la història del segle vint. Ben mirat, si Rayuela té una estructura pensada per convertir en protagonista principal del llibre a la persona que s’enfronta al text, el protagonista d’aquesta quarantena no és Cortázar ni l’humil redactor que escriu aquestes ratlles, sinó tu, que ets qui les llegeix.
(-5)
4rt dia
Potser tu també voldries explicar-li a Cortázar que un 87% dels alumnes d’estudis humanístics ha llegit Rayuela abans dels vint-i-cinc anys. D’aquest 87%, un 62% han gastat la frase “andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos” després del primer petó amb aquella persona que apareix a la vida, per casualitat, i de sobte sembla capaç de fer més bonic l’ofici de viure. Una sola frase mal dita, però, és com una sobredosi: letal. Per això, a Cortázar, li diries que malgrat ell no ho sàpiga, al Cementiri de l’Amor Frustrat reposen milers d’històries trencades després que molts idealistes, erròniament, esguerressin una bona primera cita creient que anar pel món dient coses intensitas amb deix argentí malgrat tenir un castellà més carrincló que un plat de botifarra amb seques era una bona idea.
(-8)
5è dia
L’any 1973, després d’haver-se divorciat d’Aurora Bernárdez, Julio Cortázar escriu a Cristina Peri Rossi una carta en la qual l’argentí li confessa que ha quedat meravellat amb Libro de mis primos, l´última novel·la d’aquesta uruguaiana que viu a Barcelona, exiliada del seu país. Unes quantes cartes més tard, els dos escriptors se citen a París, passen uns dies junts i inicien una intensa, poètica i singular relació que permetrà a l’autor argentí, més de mig segle més tard, tornar a Catalunya amb un únic motiu: l’amor.
(2)
Cristina Peri Rossi i Julio Cortázar, en una de les fotografies del llibre Julio Cortázar y Cris. (Cálamo / Archivo Cristina Peri Rossi)
6è dia
Només hi havia una cosa que Cortázar estimés tant com la boxa: Birgit Nilsson, la soprano que l’escriptor va veure en directe al Palau de la Música, l’altre temple del modernisme català que oníricament li recordava la seva infància. Al costat de la cantant sueca, aquell dia Montserrat Caballé va cantar en alemany durant la primera representació de Die Walküre a Catalunya. Era el 24 de febrer de 1977. “Aplaudimos a rabiar”, recorda Peri Rossi al seu llibre Julio Cortázar y Cris.
(-9)
7è dia
Quan s’arriba a la meitat de l’aventura és normal estar cansat, per això si entens la creació artística com un joc, sempre sabràs que hi ha una porta secreta des de la qual pots avançar fins al final, tornar a l’inici o invertir l’ordre de la narració. Cortázar ho sabia, i Josep Maria Junoy també. El que és curiós és que l’autor de l’antinovel·la Rayuela, que va néixer a Bèlgica i va morir a París, visqués dos anys a la ciutat on, en aquells moments, Junoy publicava l'Oda a Guynemer, el primer antipoema de la literatura catalana, dedicat a algú que va néixer a París i va morir a Bèlgica. Vers i revers. Dues cares de la mateixa moneda, avantguardistes tots dos, que no es van conèixer mai, exactament com tu tampoc els has conegut a ells. Tanmateix, però, ara ets tu l’única persona que els uneix, ja que tots tres junts heu tornat a demostrar el que tots dos –com tants altres- proclamaven: que destruir les convencions de l’art és, també, una forma de crear.
(-12)
8è dia
Julio Cortázar i Joan Miró tenien dues coses en comú. La primera és que tots dos van mantenir una connexió tel·lúrica amb París; la segona, que tots dos no només valoraven i conservaven la ingenuïtat infantil, sinó que van voler traslladar-la a les seves respectives obres. Potser per això la Fundació Miró era el museu barceloní preferit de Cortázar. Si Miró és l’artista que pinta allò que tots els pares consideren que el seu fill també sap fer, Cortázar és el narrador que escriu allò que tots els matriculats a tallers d’escriptura creuen que a finals de curs aconseguiran haver fet. Spoiler: en tots dos casos el resultat acostuma a ser sempre negatiu.
(-7)
Interior de la Fundació Joan Miró. (Pepe Navarro / Ajuntament de Barcelona)
9è dia
Cortázar vivia al país on l’ex-tennista René Lacoste havia posat de moda el que avui coneixem com a “polo”, però a la Barcelona dels anys setanta només existien els “nickis”. S’anomenaven així perquè venien d’Alemanya, el país d’on els portaven alguns emigrants espanyols quan tornaven a casa de vacances. En aquella Barcelona, per molt que costi de creure, només venien polos de la talla XXL que gastava Cortázar al Corte Inglés, per això un dia de Sant Jordi que Cristina Peri Rossi estava firmant llibres a Plaça Catalunya, l’argentí va anar a comprar-se un “nicki” als grans magatzems i un lector, rosa roja en mà, va demanar-li un autògraf signat a les calces que acabava de comprar per la seva xicota. “Con mucho deseo, Julio Cortázar”, va firmar ell un 23 d’abril.
(-13)
10è dia
A Cortázar li hauria importat poc que el coronavirus hagi malmès la salut empresarial de la restauració i el turisme, ja que segons sembla, tampoc era massa amant dels restaurants i poques vegades dormia en hotels barcelonins. Quan ho feia, s’allotjava al Colón; quan freqüentava algun restaurant, aquest era l’Amaya, a la Rambla, on no hi ha cap foto seva ni cap tovalló de paper firmat per ell, ja que Cortázar adorava perdre el temps amb cabòries poètiques, però odiava perdre’l fent una cosa per a ell tan primària com menjar.
(-1)
11è dia
Només un argentí podria dir que escriure és fer ballar els dits amb les tecles d’una Olivetti i no semblar un fatxenda, potser per això l’escriptor, jazzman de cap a peus, preferia gaudir del jazz a casa seva: va anar pocs cops a La Cova del Drac, el local regentat per Guillem d’Efak on no sabem si els dos poetes van poder-se conèixer, i també algunes vegades més al desaparegut La Puñalada, ja que a Peri Rossi el local li recordava la seva Montevideo natal. Quan no ballava amb els peus, ho feia amb la imaginació: llegia. Per això sovint es perdia durant hores entre els prestatges de la Laie, la seva llibreria de capçalera a casa nostra.
(-4)
La Cova del Drac, en una imatge d'arxiu dels anys setanta. (Francesc Català Roca / barcelofilia.blogspot.com)
12è dia
Imagina’t que ets un dels escriptors més famosos del món, que fa poc has escrit un llibre que passarà a la història, que vius a Barcelona i que un dia vas a l’aeroport del Prat per agafar un avió i, a la terminal, un senyor ve a demanar-te un autògraf. Imagina’t, aleshores, que quan s’apropa et diu: “Ara no sé si vostè és en García Márquez o en Vargas Llosa”. I que tu, l’autor de Cien años de soledad, irònicament li dius: “Todos dos”. Si vols, no t’imaginis que ets Gabriel García Márquez, però figura’t que la seva resposta a aquell home somrient, una anècdota real, és la conseqüència del fet que Barcelona es convertís durant anys en l’arcàdia del boom de la literatura llatinoamericana dels anys setanta. I ara recorda que, en aquella ciutat on dos futurs premis Nobel convivien amb altres grans escriptors Bryce Echenique, Jorge Edwards o la mateixa Peri Rossi, va transitar-hi també Julio Cortázar, ni que no fos per viure-hi. Ni que fos per no morir d’enyor.
(-6)
13è dia
Molts anys abans que Loquillo glossés el passeig marítim més famós de la ciutat i cantés “No hables de futuro,/ es una ilusión”, Cortázar també s’havia adonat que a Barcelona, a tocar del mar, hi havia un indret on el temps s’aturava i l’únic que existia era el present: el “rompeolas”. Estimava anar-hi, per això li doldria saber que aquell futur va arribar i en aquella vella escullera ja no queda res: els Jocs Olímpics i el posterior boom turístic es van endur per sempre més els amants indiscrets, els pescadors d’esquer, ham i canya o aquella olor de musclos del Porta Coeli que per a alguns significa, encara, l’aroma de la felicitat.
(-10)
Julio Cortázar en una imatge promocional. (Sara Facio / Viquipèdia)
14è dia – Fi de l’aventura
Si has arribat aquí, sigui de la forma que sigui, ho has fet de la mà de Cortázar però triant tu el camí. Un 12 de febrer de 1984, l’autor de Rayuela, Libro de Manuel o Historias de cronopios y fantasmas va morir a París. Odiava la figura del "lector passiu" que només vol saber “què-passarà-al-final-del-llibre”, per això va voler fer partícep de les seves obres a les persones que les llegien, defensant que sense la complicitat entre autor i lector, la literatura no tenia sentit. No creguis que has fracassat en l’intent de retrobar Cortázar a Barcelona, però. Res d'això. Malgrat que la Viquipèdia digui el contrari, si has arribat fins aquí significa que tal dia com avui Cortázar no va morir, sinó que va seguir més viu que mai.
(-1)