Albertí Editors publica Barcelona Orientalista, d'Oriol Pascual, un llibre en què s'analitza l'arquitectura d'inspiració oriental que es va generar a la capital catalana entre el 1859 i el 1914. Ho fa mitjançant deu obres que recreen, o que pretenen recrear, l'arquitectura del món àrab o d'Extrem Orient. Alguns d'ells són edificis molt coneguts: el Paranimf de la Universitat de Barcelona, la plaça de braus de les Arenes, la Casa Vicens del carrer Carolines, la Casa Bruno Cuadros de les Rambles... Les altres són molt més desconegudes: la Casa Pere Llibre, l'Edifici Alhambra, el pavelló de la Torre Castanyer, la Casa de les Altures, la Casa Tosquella... El cas més curiós de tots: el de la Casa Marsans de Vallcarca: per fora no té gairebé motius orientalistes, però en canvi a dins és plena de decoracions amb cal·ligrafia àrab, especialment amb el lema "Només Al·là és el vencedor". Pascual aclareix que aquestes deu mostres d'arquitectura orientalista no representen tot el que es va construir en aquest estil... De fet, intercalades amb les cases més destacades, Pascual ens presenta exemples d'altres obres similars del mateix període (per exemple, alguns dels construïts per a l'Exposició Universal de 1888). Un conjunt d'edificis que, sovint, mostren el desig d'ostentació i de prestigi de la burgesia barcelonina.
Casa Marsans.
Un Orient molt dispers
Les influències orientals en l'orientalisme català són ben diverses. Hi ha clares influències de l'estil mudéixar, dels moriscos espanyols, però també hi ha obres clarament inspirades en la arquitectura japonesa, en l'Alhambra de Granada... El Paranimf de la Universitat de Barcelona seria un exemple de manual d'estil neomudéixar... L'edifici Alhambra de Sant Gervasi s'inspira directament en el cèlebre palau granadí, i fins i tot té un càlid pati interior que s'inspira en el pati dels Lleons (l'Alhambra també és la inspiració de la Casa de les Altures, l'actual seu del Consell de districte Horta Guinardó, que havia estat coneguda pels veïns amb el malnom "la casa del moro"). La Casa Bruno Cuadros té elements japonesistes (perquè es va reformar en un moment en què els productes d'Extrem Orient estaven molt de moda), però també integra algunes peces d'inspiració neoegípcia i xinesa (com el drac que sobresurt a la cantonada de les Rambles amb Cardenal Casañas). L'element egipci s'hauria posat de moda a partir de l'estrena de l'òpera Aida de Verdi.
Plaça de braus de les Arenes.
Edificis emblemàtics
Oriol Pascual no només es fixa en l'aspecte arquitectònic dels edificis, sinó que el seu llibre inclou un repàs a la història d'aquests edificis, en alguns dels quals es van viure episodis clau de la història de Catalunya. Al Paranimf de la Universitat de Barcelona s'hi va exhibir una exposició de llibres nazis, però també s'hi va viure la Caputxinada i les Jornades Catalanes de la Dona. La Casa Pere Vives va allotjar el Teatro Español, una de les moltes sales d'espectacles de la Barcelona de finals de segle. La Casa Vicens tenia al seu terreny una font que es creia que tenia propietats curatives; la seva aigua s'oferia als qui volguessin el dia de la festa de Santa Rita. A aquesta casa senyorial, més tard dividida en una infinitat de petits locals, hi va tenir la seva redacció la revista Cavall Fort. Pel pavelló de la Torre Castanyer hi va passar el poeta Antonio Machado abans de dirigir-se cap a l'exili. A les Arenes hi havia actuat Rudolf Nureyev...
També Gaudí
Gaudí no va ser impermeable a la influència orientalista, tal i com és patent a l'original fumador de la Casa Vicens, la seva primera obra barcelonina. Gaudí agrupava influències molt eclèctiques, però va mostrar molt d'interés per l'art àrab (recordem que el projecte que prefigurava la Sagrada Família estava pensat per erigir-se a Tànger). A la Casa Vicens, a més a més de l'ús del totxo i de la rajola inspirat en el dels àrabs, hi ha elements d'inspiració japonesista, com el tancament de la galeria, recuperat en la darrera rehabilitació de la casa.
Quan tocava
No és casualitat que la influència d'Orient arribés a Barcelona justament a la segona meitat del segle XIX. L'impacte de la guerra de l'Àfrica de 1859-1860 va ser molt forta a la societat catalana. L'actuació dels voluntaris catalans en l'empresa imperialista espanyola va causar furor, amb homenatges als veterans, col·lectes per a les tropes, bateig de carrers amb els noms de les principals batalles... L'art no va ser impermeable a la febre colonial: una de les obres emblemàtiques de Marià Fortuny és la immensa La batalla de Tetuan (pintada per encàrrec de la Diputació de Barcelona), Sans Cabot va deixar constància també d'aquest episodi bèl·lic, i Josep Tapiró va heretar d'ells aquesta fascinació per un orient mitificat. No era estrany que els catalans es disfressessin amb vestits exòtics a les festes... Però a la fi, es va veure que el colonialisme no era una festa: la mobilització de tropes el 1909 va provocar la Setmana Tràgica, i la derrota d'Annual, el 1921, va traumatitzar la societat catalana. La moda orientalista va anar apagant-se. Però la sensibilitat orientalista no va ser exclusiva dels artistes catalans. L'orientalisme va afectar a tota Europa, especialment a partir de la campanya napoleònica a Egipte i es va anar accentuant a mesura que els europeus anaven aconseguint més i més colònies arreu del Planeta. Orientalisme i colonialisme anaven de la mà.
Pavelló de la Torre Castanyer.
Falsa simpatia
L'orientalisme, com va demostrar ja fa anys Edward Said, no és una simple mostra de simpatia per les cultures llunyanes, sinó que va associat a una apropiació, no tan sols de les mostres culturals d'altres pobles, sinó també dels seus territoris i dels seus recursos. És a dir, l'orientalisme és, també, una forma d'hegemonia. Caldria no oblidar-ho (i per tant, no sembla gaire correcte parlar, en aquest cas, ni de "victòries èpiques", ni de "la glòria assolida al camp de batalla"). Dit això, el llibre d'Oriol Pascual ens permet donar una altra mirada a la ciutat. La incorporació al llibre de fotografies antigues dels edificis permet enriquir notablement el treball.
Fotografia de portada: façana principal de la Casa de les Altures