Ja fa uns mesos que sobrevola per tot arreu el nom de Yerai Cortés. Està en boca de tothom. Es confirma que no hi ha millor estratègia de màrqueting que la de crear expectatives. I les del guitarrista que un dia va enamorar C. Tangana (va formar part de la banda que va acompanyar el Madrileño a la seva gira Sin cantar ni afinar Tour) amb la seva perícia a les cordes, cotitzen a l'alça. Ara mateix, la vida de Yerai Cortés gira entorn del documental que Antón Álvarez (aka Tangana) li ha dirigit. Presentat en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià i més recentment en l'In-Edit de Barcelona (on es va emportar una menció honorífica), veurà la llum en sales el mes que ve.
El flamenc passa per una era en què ha començat a abraçar nous codis. Allà hi ha Rosalía, però també Rocío Márquez o un Israel Fernández amb un gran poder de convocatòria entre la parròquia més jove. Ara se'ls suma Yerai Cortés. Una nova figura enmig d'aquest etern debat entre ortodoxos i heterodoxos del gènere, intentant que tots l'adoptin i acceptin. Però més enllà d'aquestes conjectures adornades per molts mites i algunes faules, l'únic que realment importa és descobrir què hi ha rere la música de Yerai Cortés. El concert que ahir va oferir a la sala Paral·lel 62, dins de la programació del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, en l'apartat de De Cajón! (i en col·laboració amb el Sonar), era l'ocasió propícia i idònia. Les expectatives eren enormes. Encara no s'ha publicat el primer disc del guitarrista d'Alacant, però tot el paper s'havia venut feia temps.
Convencent fins i tot els incrèduls
A la Paral·lel 62 s'ha apropat tota mena de públic, des d'estudiosos del flamenc que asseguraven que a tocar la guitarra s'aprèn als bars als que ja han vist el documental i van quedar fascinats per aquest noi que parla de la seva família (centrament a la figura d'uns pares enfrontats), de la seva encantadora parella, de l'entorn, dels seus misteris i els seus secrets. També hi havia curiosos que, simplement, han vingut a descobrir què hi ha de cert en el hype. L'expectació, la d'aquelles nits que pressents que potser estàs a punt de viure una cosa única, es palpava en l'ambient. Sis dones amb vestits blancs, llargs, totes cantant, totes picant de mans. Ell en el centre, sense ser centre, discret, sense acaparar del tot l'atenció. És una imatge que, amb una altra aroma i en un altre context, ens podria situar en algun lloc de la sèrie La Mesías. Comença la litúrgia.
Un punteig càlid, un fraseig de guitarra tranquil, nítid, molt bonic. Yerai no necessita escarafalls. Prefereix viatjar en pau, contemplant la ruta i el seu paisatge
Un punteig càlid, un fraseig de guitarra tranquil, nítid, molt bonic. Yerai no necessita escarafalls. Prefereix viatjar en pau, contemplant la ruta i el seu paisatge. L'acció passa en pocs metres quadrats, amb dos bancs, focus a dalt i a baix i un teló negre. I el joc de les cadires, com es posa cada una i amb quina simetria, amb quina intenció es mouen i canten aquestes palmeres. Res no és perquè sí. L'espectacle està estudiat. El que es transmet és serenitat, ordre i certa naturalitat no exempta de passió. Se succeeixen, en harmonia, les palmes i el cant coral, els afegitons propis del cant a cada ostentació de Yerai, qui a tall de director, sorteja cada revolt. I les lletres? Doncs això: silencis que ploren de pena, aquesta tristesa per haver estat dolent amb algú estimat o aquesta història que parla sobre ports italians i cafès parisencs. Amb una hora justa d'actuació (la teoria del menys és més), Yerai Cortés convenç a tots, fins i tot als incrèduls. A la sortida, amb molts arguments de pes, la sensació aquella de, "sí, jo hi vaig ser allà".