Madrid, 2 de maig del 1702. Segon any del regnat de Felip V, i el primer Borbó al tron hispànic decretava que "quiero usar y uso, como Rey y Señor natural, no reconociendo superior en lo temporal, confirmo, ratifico y apruebo el dicho Fuero (el de Biscaia), según que él se contiene, y los Privilegios, Franquezas y Libertades del dicho Señorío, Tierra Llana, Villas y Ciudad de él". Poc abans (13 de juny del 1701) havia ratificat el d’Àlaba (13 de juny del 1701) i el de Guipúscoa (23 de gener del 1702). Els Furs tenien una història que es remuntava a l’edat mitjana (segles XIII i XIV), quan aquests territoris havien abandonat la corona navarresa i havien negociat la seva incorporació a la corona castellanolleonesa.
I havien estat el motor del desenvolupament econòmic dels territoris forals durant l’edat moderna (segles XVI i XVII). Per aquests motius s’ha dit que, un cop Felip V va confirmar els Furs, els territoris forals li van jurar fidelitat i, a diferència de catalans, valencians o mallorquins, es van posicionar al bàndol borbònic a la guerra de Successió (1701-1714/15). Però, realment va ser per aquestes causes? Àlaba, Guipúscoa i Biscaia van prendre partit per una qüestió purament econòmica? I aquell posicionament va ser unànime, o hi va haver una contestació? I si va ser així, es va consensuar o va ser una imposició dels bascos borbònics respecte als bascos austriacistes?
El Fur i el desenvolupament econòmic
Segons el professor Emiliano Fernández de Pinedo (Universitat del País Basc), a finals del segle XVI, es va produir un important canvi de paradigma econòmic al nord peninsular. Fernández de Pinedo explica que, a cavall dels segles XVI i XVII, la monarquia hispànica va caure en una crisi econòmica de grans proporcions, causada per la colossal despesa bèl·lica a les guerres que mantenia als Països Baixos i a Centreeuropa, i pel sobtat i inesperat esgotament de les mines americanes. Per tal de restaurar les arques reials, Madrid va imposar una bateria de tributs (alcabalas, cientos i millones) que gravarien l’activitat comercial de l’exportació de llana als telers de l’Europa atlàntica i la importació de manufactures tèxtils procedents d’aquests centres fabrils.
Aquella nova política fiscal provocaria la fugida dels comerciants que operaven als centres mercantils de Burgos i de Medina del Campo i al port de Santander, cap als ports biscaïns i guipuscoans, que, emparats pel Fur, estaven exempts de la pressió fiscal que estava arruïnant els mercats tradicionals castellanolleonesos. Durant la centúria del 1600 (el segle precedent al canvi de dinastia al tron de Madrid), i malgrat la llarga guerra que va enfrontar les monarquies hispànica i francesa (1635-1659), que hauria perjudicat notablement el trànsit naval entre els ports bascos i els de l’Atlàntic Nord, es consolidaria l’activitat de transport marítim (amb l’Europa atlàntica i, a través de Sevilla, amb les colònies americanes) i Bilbao esdevindria un centre mercantil.
Què significa per als bascos l’arribada d’un Borbó al tron de Madrid?
Alguns historiadors, com el professor Santos Coronas (Universitat d’Oviedo), sostenen que, en el conflicte polític previ a la guerra (1698-1700), les oligarquies basques s’haurien inclinat pel candidat francès (Felip d’Anjou) perquè per a ells els Borbons no eren uns personatges estranys. Ni aliens a la seva història. I recorda que, tan sols un segle i mig abans, la reina Joana III de Navarra —de la casa Albret— (1555-1572) s’havia casat amb un Borbó —Antoni, duc de Borbó— per a garantir la independència del que, en aquell moment, restava del vell regne pirinenc (la part continental, al nord dels Pirineus, que s’havia deslliurat de ser envaïda i incorporada a l'edifici polític per Ferran el Catòlic, el 1512). Més tard, els Borbons-Albret esdevindrien reis de França (1589).
Però, en canvi —i de nou—, el professor Fernández de Pinedo hi veu un component de tipus econòmic. I argumenta que amb la creació d’un eix dinàstic París-Madrid (l’eix borbònic format per Lluís XIV i el seu net Felip V) desapareixien les amenaces que havien perjudicat la navegació comercial basca a través del golf de Biscaia i la navegació pesquera fins a Terranova (llavors, colònia francesa d’Acàdia). I, per tant, els armadors biscaïns i guipuscoans, és a dir, l’elit econòmica i política de les pròsperes viles portuàries de la costa (Portugalete, Bilbao, Bermeo, Lekeitio, Ondarroa, Deva, Donosti, Pasaia, Hondarribia) van veure l’arribada del Borbó com una gran oportunitat d’expansió cap a noves rutes marítimes.
Tots els bascos es van posicionar a favor del Borbó?
El professor Rafael Guerrero Elecalde (Universitat de Còrdova) sosté que als territoris forals es va produir un posicionament majoritari a favor de la causa borbònica. Sobretot entre les classes mercantils de les viles portuàries. Però, en canvi, el mateix professor Guerrero sosté que entre les —encara en aquell moment— potents oligarquies rurals descendents de la petita noblesa medieval (els jauntxos —homes principals— o ahaide nagusiak —parents majors—), aquest posicionament va anar "per barris". És a dir, que, a diferència del que passava a les viles portuàries, es va produir la distribució de les famílies dirigents del món rural entre els dos bàndols per causes totalment alienes a la qüestió econòmica o, fins i tot, ideològica.
El professor Guerrero insisteix en l’arquitectura tradicional de la societat basca, i posa molt d'èmfasi en les seculars xarxes familiars, una mena de piràmides jeràrquiques formades per les nissagues de la petita noblesa medieval. Superada l’edat mitjana i durant els regnats dels primers Habsburg (segles XVI i XVII), algunes d’aquestes nissagues farien fortuna a l’administració central hispànica. I el professor Guerrero presenta el paradigmàtic cas dels Idiáquez, originaris d’Azpeitia (com els Loiola), que no tan sols haurien transmès en herència, durant generacions, els seus càrrecs palatins, sinó que també haurien col·locat en llocs clau —i sempre al servei dels seus interessos familiars— els seus "familiars" (nissagues nobiliàries subalternes).
Les seculars trames de lleialtats
Quan va esclatar el conflicte polític que anticipava la guerra de Successió (1698-1700), aquestes famílies es van posicionar al bàndol del seu ahaide nagusi (parent major). I en la investigació del professor Guerrero, es fa palès que el posicionament de les oligarquies rurals basques —a diferència de les classes mercantils urbanes— no va ser unànime. Els Idiáquez, que ja havien pres partit pel candidat borbònic, van veure confirmats els seus càrrecs i privilegis amb la coronació de Felip V (1701) i, a l’esclat de la guerra (1704-1705), van arrossegar tota la seva trama de lleialtats cap al bàndol borbònic. En canvi, a l’altre extrem, apareix la figura dels Romeo de Erendazu, de Lizarra, que farien exactament el mateix, però cap al bàndol del candidat austríac.
El paper de Bilbao
Després de la guerra (1714-1715), els territoris bascos veurien premiat el seu posicionament amb la confirmació del seu règim foral. I Bilbao consolidaria el seu lideratge a través del trànsit naval amb Bordeus, Nantes, Rouen, Bruges, Amsterdam, Londres, Hamburg i Lübeck. I això seria així fins que, passat un segle llarg, amb l’ascens al poder dels liberals espanyols —que la reina regent Maria Cristina havia excarcerat a canvi del suport a la causa de la seva filla, la reina nena Isabel (1833)— el govern espanyol va començar a dictar lleis que, amb el pretext d’uniformitzar el règim fiscal, perseguien el desballestament del Fur basc. En aquell moment, es va trencar la baralla. I unes dècades després —i amb tres guerres carlines entremig— naixia el Partit Nacionalista Basc (1895).