Barcelona, 12 de setembre de 1714. Fa 310 anys. Les autoritats catalanes i el comandament borbònic pactaven la capitulació de la ciutat. Amb la caiguda de la capital catalana, el règim borbònic iniciaria l’enderroc de l’edifici institucional català. No tan sols va proscriure les institucions polítiques i de govern del país (Generalitat, Corts Permanents, consells municipals), creades en plena edat mitjana —durant l’època de l’edifici polític catalanoaragonès—, sinó que també va desballestar l’històric pacte fiscal bilateral entre Catalunya i el poder central, i el va suplantar per una onerosa tributació de guerra (una mena de Tractat de Versalles amb música d’Alberoni), que els militars castellans recaptaven casa per casa i a punta de baioneta, i que sagnaria la societat i l’economia catalanes durant més de mig segle (1714-1768).
La destrucció del règim foral català i del seu model tributari
Si bé Felip V —el primer Borbó hispànic— (1701-1746) mai no es va intitular “rei d’Espanya” (això no passaria fins al regnat d’Amadeu I, el 1870), sí que podem afirmar que la construcció de l’Espanya moderna, com a estat uniforme, centralitzat i de fàbrica castellana, s’inicia a partir de la derrota i ocupació de Catalunya (1714) i de Mallorca (1715), els darrers reductes del règim polític foral que havia presidit la monarquia hispànica dels Reis Catòlics (1479-1518) i dels Habsburg (1518-1714). Durant i després de la guerra (1705-1714/15), el règim borbònic va implantar un règim comú, inspirat en el sistema tributari castellà, que afectaria la pràctica totalitat dels dominis peninsulars de Felip V. Però, sorprenentment, va mantenir els històrics règims tributaris forals del País Basc i de Navarra. Per què?
Quin pes econòmic tenia el País Basc en l’Espanya del primer Borbó?
Conclosa la guerra de Successió (1715/15), el País Basc i Navarra tenien un pes econòmic molt limitat respecte al conjunt de l’Espanya de Felip V. El País Basc, a diferència de Catalunya, encara no havia iniciat el procés de transformació cap a un model econòmic mercantil, llindar de la revolució industrial. La seva economia estava basada en el sector primari. El sector de fabricació estava limitat a les ferreries locals i les petites drassanes de ribera. I l’activitat comercial es reduïa als escassos nuclis urbans del territori. A principis del segle XVIII, el País Basc era un territori poblat (250.000 habitants, la meitat de la població catalana), però amb absència del fenomen urbà (no hi havia cap ciutat de més de 10.000 habitants) i relativament pobre (la seva societat generava un fort corrent migratori cap a Amèrica).
Quin paper polític tenia el País Basc en l’Espanya del primer Borbó?
Durant la guerra de Successió hispànica (1705-1714/15), el País Basc, a diferència dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, es va posicionar a favor de la causa borbònica. Les seves elits estaven molt vinculades a l’administració hispànica. Alguns historiadors afirmen que els bascos havien monopolitzat els càrrecs d’aquesta esfera de poder durant tota l’època Habsburg (segles XVI i XVII). I, a partir d’aquí, les seves drassanes i els seus armadors havien tingut un paper molt destacat en l’empresa hispànica de conquesta i explotació d’Amèrica. A Catalunya, la revolució austriacista (1705) havia tingut un component econòmic protagonista (la prohibició de comerç amb Anglaterra i els Països Baixos, principals socis comercials dels catalans), però, en canvi, aquesta limitació no havia afectat ni a l’economia ni a la societat basca.
El fur basc i el règim borbònic espanyol
La posició basca en la guerra de Successió hispànica i el pes escàs de la seva economia en el conjunt del regne borbònic espanyol, explica per què el fur basc (que allotjava el sistema tributari propi) no va ser desballestat pels ministres de Felip V. Durant tot el segle XVIII, l’aparell fiscal espanyol va estar presidit per tres realitats diferenciades: el model comú, el fur basc i el fur navarrès. Però a principis del segle XIX, amb la propagació del jacobinisme revolucionari francès, que els liberals castellans —per raons òbvies— van abraçar entusiàsticament, el règim foral va ser posat en qüestió. I entre 1821 (Trienni liberal de Riego) i 1841 (conclusió de la I Guerra Carlina, amb victòria liberal), els governs espanyols van esmerçar totes les energies possibles a erosionar, enderrocar i liquidar els furs.
La supervivència de la independència tributària
El govern d’Espartero va impulsar un procés transitori d’adaptació que tenia la finalitat de diluir els territoris forals dins del sistema comú (1841). Aquest període transitori s’anomenava “concert econòmic” i permetia a les Diputacions Forals conservar la seva autonomia, sempre amb la vista posada sobre l’horitzó de convergència amb el model comú. A Navarra, un territori amb poc més de 200.000 habitants i dominat per les seves oligarquies agràries, aquesta transformació es va imposar amb relativa facilitat (Llei Paccionada de 1841). Però, en canvi, al País Basc, que ara sí que ja havia transitat cap a un model econòmic mercantil que anticipava la revolució industrial, la seva aplicació va ser més complicada. De fet, trenta-cinc anys després (1876), els bascos encara eren en un punt molt endarrerit d’aquell procés.
Esquivant les amenaces
La transitorietat fiscal basca va sobreviure a tots els cops d’estat i canvis de règim que es van produir a l’assilvestrada Espanya del segon i part del tercer terç del segle XIX (1833-1876). El concert econòmic, llavors un sistema transitori, s’havia perpetuat esquivant els efectes de dues guerres carlines, una Revolució Gloriosa, un enderrocament de la monarquia i una república. Però amb el retorn dels Borbons i l’inici del règim de la Restauració (1876-1923) que tenia l’objectiu de convertir Espanya en una monarquia parlamentària presentable, el president conservador Cánovas del Castillo, va prémer l’accelerador. Volia una solució immediata, però, al mateix temps, no es podia permetre el luxe de perdre el suport de les elits burgeses basques, partidàries de la independència fiscal basca, per consolidar el nou règim de la Restauració.
Autonomia fiscal a canvi de la renúncia a l’autogovern
Cánovas va plantejar la perpetuació del concert econòmic eliminant l’horitzó de la convergència amb el model comú, a canvi que les elits burgeses basques renunciessin a la restauració dels furs (1873). La burgesia basca acceptaria i la reivindicació foral quedaria arraconada al residual món carlí basc (que venia de perdre tres guerres). Cánovas sacrificava uns ingressos (que, probablement, ja comptava que compensaria amb un increment de la pressió fiscal sobre una Catalunya que ja s’havia industrialitzat), però, en contrapartida, aconseguia desactivar la reivindicació foral (l’autogovern basc) que havia estat la ideologia majoritària de la societat basca durant el segle XIX. Aquesta ideologia no recuperaria el terreny perdut fins al canvi de paradigma produït per la creació i expansió del Partit Nacionalista Basc (a partir de 1895).
El concert econòmic, una nova figura política
El concert econòmic va ser vigent fins al 1937 (ocupació franquista del País Basc). Durant el règim dictatorial (1939-1975), només Àlaba (que havia secundat el cop d’estat militar de 1936), conservaria alguns elements residuals d’aquella autonomia fiscal. I el 1976-1977, en el procés de restauració de l’autogovern basc, els negociadors bascos reivindicarien, també, la recuperació del concert econòmic, en virtut de la tradició històrica d’aquesta figura. Bé sigui per l'extraordinària capacitat negociadora dels dirigents bascos, bé sigui per l’estratègia espanyola d’atraure les elits basques en la maniobra per desactivar l’organització terrorista ETA i el seu entorn sociològic, bé sigui perquè Euskadi representava un assumible 5% del PIB espanyol, l’autonomia política va venir acompanyada de la independència fiscal.
… i Catalunya?
Mentre els bascos van defensar el seu fur, hi van renunciar a canvi d’un concert econòmic, i el van recuperar després del túnel de la dictadura, Catalunya vivia una situació radicalment diferent, producte de les derrotes de 1714 i de 1939 i de la llarga repressió borbònica i franquista dels segles XVIII, XIX i XX. El concert econòmic, fill de l’històric Fur, no es pot explicar en clau catalana. I ara que es parla d’importar aquest model algú pensa que Catalunya aconseguirà arrencar un concert econòmic amb una classe dirigent que, a diferència de la basca, mai no ha entès l’arquitectura de la ment del poder espanyol, amb un paisatge sociològic absent de fenòmens violents que condicionen qualsevol negociació, i amb un aparell econòmic que genera el 20% del PIB espanyol, quatre vegades el PIB basc? Algú s’ho creu?