Aitana és la meva artista preferida. I el meu concert preferit de l’any passat. Sense ironia: emocionant, divertit, impecable en l'execució i variadíssim musicalment. Un bolo molt per sobre de músics pop coetanis. També m’agrada a Spotify. No m’ha costat poques discussions dir que la sorpresa, l’autèntica sorpresa del 2023, va ser Alpha, un disc ple de bones cançons, fantàsticament produït i amb missatges gens ortodoxos per a la primera línia mainstream que ocupa. Clarament, la catalana és la meva preferida (i la de tants milers). I ho és, malgrat el seu documental. Que cau en totes les dreceres possibles.
La nostra Taylor Swift
Hi ha poques coses rescatables dels sis capítols de la docusèrie Metamorfosis, estrenats recentment a Netflix. Els episodis et fan veure molt clarament com és de dominant el patriarcat en la indústria musical. Ella pateix la seva carrera i altres, tots homes, no. La pressió a què se la sotmet, com em recordava una jove aitaner aquests dies quan parlàvem de la sèrie, és una pressió de gènere: jove, cantant, empresària, ballarina. Hi ha més: que brutal pensar que l’Aitana fa dos dies estava a Operación Triunfo. I que brutal que el sistema mediàtic continuï pensant que ella és la mateixa postadolescent i que, perquè una vegada va ser gravada les vint-i-quatre hores del dia, tenim dret a fer de la seva vida un Gran Hermano.
Els episodis et fan veure molt clarament com de dominant és el patriarcat en la indústria musical. Ella pateix la seva carrera i altres, tots homes, no
Sigui com sigui, el visionament complet és una oportunitat perduda rere una altra: el sopar amb David Bisbal, ple de plans i contraplans, mil i un angles, quanta pasta invertida... i no hi ha més substància que el propietari del restaurant demanant una foto amb l’artista? La mateixa idea es repeteix en les gairebé sis hores de metratge: quina pesadesa, la vida pop. Ok, i què més? Al final, com ens estem acostumant des de l’arribada de l'streaming —Esta ambición desmedida (C. Tangana, 2023) en va ser un bon exemple—, Metamorfosis és un producte de màrqueting. També té ecos dels assajos de Beyoncé per a Coachella a Homecoming (2019). Un altre producte de màrqueting. Com sempre, fa molta ràbia la indústria, com es tracta els artistes quan deixen de ser persones i passen a ser actius. Quan hi ha un coqueteig amb la depressió i ningú no ho veu, perquè la vida es converteix en un parlar per parlar constant, com a l’escena amb Ibai Llanos. Enantyum, pastilla per a la migranya. Enantyum i pastilla per a la migranya. I la roda segueix. Ulls plorosos quan el productor la colla sobre la seva manera de cantar. El documental està perfectament muntat per transitar les tensions de la vocació; res realment que no es pogués intuir dels seus discos i intervencions. Aitana és pura, ambiciosa, talentosa i, com tothom, vulnerable. Ja ho sabíem.
Aitana és pura, ambiciosa, talentosa i, com tothom, vulnerable. Ja ho sabíem
Hi ha alguna cosa de gossip vetllat en el documental: la relació amb Sebastián Yatra. Junts, els “millors no-nòvios”, diuen tots dos abraçats. Quina por, quin assetjament. No és una cosa que els capítols mostrin clarament. L’autoconsciència sobrevola la cinta en molts moments. Hi ha alguns paisatges on es veu el llautó del guió, com quan ella, sabent-se molt gravada, dicta l’alineació d’Espanya en el transfer camí a l’actuació de celebració de l’Eurocopa 2024.
Quina llàstima tenir accés a tanta intimitat, amb tants recursos com els exhibits per Netflix, i que tot es tradueixi en alguna cosa orquestrada i previsible
Quina llàstima tenir accés a tanta intimitat, amb tants recursos com els exhibits per Netflix, i que tot es tradueixi en alguna cosa orquestrada i previsible. És així, el documental es dona en els cinc primers minuts. La resta, són exhibicions. “No em permeto adonar-me del que he aconseguit”. “Fa set anys que no paro”. “Existeixen diverses Aitanes”. “O t’agrado o no”. “Molt probablement quan surti aquest documental no estarem junts”. “Em veuen molt manejable, beneita, que si soc un producte…”. “No vull ser la dona perfecta, però tan aviat com em surto una mica, estic a tots els titulars”. Aquests cinc primers minuts són or. Després, totes aquestes frases pronunciades en plató i sobre fons neutre, amb ella visiblement emocionada, es desfilen. Una emoció que queda congelada en acabat per anteposar el relat a l’espontaneïtat.
Aitana ja és la nostra Taylor Swift. La cantant necessitava un documental amb clarobscurs per ser una diva d’avui dia
Chloe Wallace, directora del metratge, ha tingut la porta oberta al major fenomen pop espanyol d’aquest segle. I, en part, l’ha desaprofitat. Mira que hi ha temes: la filla única eterna, els límits de la vocació, les expectatives. El segon capítol, aquest inici sobre la hipocondria i la por… Tremendista, fatalista, agressiu... A vegades no n'hi ha prou amb qui, també cal cuidar el com. Les coses no es resolen posant uns chyrons amb lletres grans, aparentant modernitat. El tema és seriós. Sincerament, la cantant no necessita gaire més altaveu: es va explicar millor sobre la seva salut mental a les seves intervencions a La revuelta o a La ventana que a Metamorfosis, un macroescenari de grans salons, menjars delivery i staff criogènic. En fi, Aitana ja és la nostra Taylor Swift. La cantant necessitava un documental amb clarobscurs per ser una diva d’avui dia.