Flix (Ribera d’Ebre), 15 de novembre de 1938. Fa vuitanta anys, les darreres tropes republicanes travessaven l’Ebre en retirada. D’aquesta forma s'acabava la batalla de l’Ebre, que s’havia lliurat al marge dret del riu en un front de guerra de cent quilòmetres entre Mequinensa (Baix Cinca), al nord, i Roquetes (Baix Ebre), al sud. La batalla de l’Ebre no tan sols seria la més llarga de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sinó també la més mortífera. Les xifres que publiquen els historiadors oscil·len entre els 13.250 morts de Paul Preston (de la Universitat d’Oxford) i els 21.500 de Hugh Thomas (de la Universitat de Reading). Anthony Beevor (de la Universitat de Kent) ha defensat una xifra total de morts al voltant dels 30.000. Tot això en cent quinze dies de combats (25 de juliol – 15 de novembre). Sigui com sigui, aquella carnisseria revela que a l’Ebre es va lliurar alguna cosa més que una batalla.

Soldats republicans en retirada travessen l'Ebre amb una barca civil / Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre

L’estratègia d’aïllar Catalunya

A final de juliol de 1938, passats dos anys del cop d’estat militar que va conduir al conflicte civil, l’exèrcit franquista havia aconseguit superar el front d’Aragó, que, des de l’esclat de la guerra, s’havia mantingut pràcticament inalterable. Així va aconseguir separar clarament les zones on s’havia imposat la rebel·lió de les que s’havien mantingut lleials a la República. En la decisiva batalla de Terol, entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938, els rebels no tan sols aconseguirien trencar, per primer cop, aquell front estàtic, sinó que van guanyar un passadís que els conduiria fins a les platges de Vinaròs, Benicarló i Peníscola, al nord del País Valencià. La zona controlada per la República quedava fragmentada en dues àrees desconnectades i Catalunya restava aïllada de la resta dels territoris republicans.

Soldat de la Lleva del Biberó / Fons Robert Capa

L’Ebre, muralla de Catalunya

A partir del fet, Catalunya —per la seva situació estratègica— es va convertir en l’objectiu prioritari dels dos bàndols en combat. L’autoanomenat Exèrcit Nacional havia aconseguit acabar amb les últimes resistències republicanes de l’Alt Aragó a principi de juny de 1938 i passava a controlar tota la línia fronterera amb França des d’Irun (País Basc) fins al port de Salau (Pallars Sobirà). Catalunya restava com l’únic territori de la República connectat amb Europa. La prova més evident de l’interès pel control de Catalunya, tant d’uns com dels altres, va ser la gran concentració de tropes sobre l’eix format pels rius Noguera, Segre i Ebre. Al flanc sud d’aquest eix, sobre la ratlla de l’Ebre, que seria el primer teatre de guerra d’aquella operació militar, els republicans hi van concentrar 80.000 homes, i els rebels n’hi van situar 90.000.

Móra d'Ebre després de la batalla de l'Ebre / Fons Robert Capa

Catalunya, fàbrica d’armes i viver de milicians

Mai, des de l’inici del conflicte (1936), s’havia produït una concentració tan gran d’homes i recursos. Catalunya, al marge de la seva situació geogràfica estratègica, també era considerada de vital importància per dues raons: era la “fàbrica d’armes” de la República i era, també, el principal viver de milicians voluntaris que combatien als fronts. A les quinze fàbriques d’armament, intervingudes parcialment o totalment per la Comissió d’Indústries de Guerra (organisme creat per la Generalitat de Catalunya), s’hi sumaven tres fàbriques privades (Pirelli, Cros i Hispano-Suiza) i una espessa xarxa de tallers, també privats, que produïen material bèl·lic accessori. Dels cent mil voluntaris que la República va mobilitzar arreu durant els primers compassos del conflicte, segons la majoria d’estimacions, quaranta mil milicians procedien de Catalunya.

Mapa d'Espanya fet per l'exèrcit rebel (1938) / Institut Geogràfic Nacional

La carnisseria de l’Ebre

Amb aquests elements és fàcil entendre per què els comandaments dels bàndols en conflicte van convertir l’Ebre en una aposta transcendental; que és el mateix que dir en una carnisseria brutal. La batalla de l’Ebre va ser un combat dominat per l’estratègia de desgast de l’enemic, i els milers de morts dels dos bàndols són responsabilitat tant dels comandaments rebels com dels republicans. Si bé és cert que Franco, cap de la rebel·lió, va ordenar massacrar les trinxeres republicanes amb l’aviació dels règims nazi alemany i feixista italià, també ho és que el comunista Líster, comandant republicà a l’Ebre, va dirigir un replegament que va ser caòtic. Els testimonis d’aquella maniobra afirmarien que hi van morir ofegats centenars, potser milers, de soldats que intentaven assolir la riba esquerra amb els seus propis mitjans.   

Mapa de l'ofensiva franquista després de la batalla de l'Ebre / Viquipèdia

La Lleva del Biberó

Esment a banda mereix la Lleva del Biberó, formada per soldats de lleva republicans nascuts l’any 1920 que quan van ser incorporats al front tenien divuit anys acabats de fer o, fins i tot, en molts casos només disset i escaig. El 27 d’abril de 1938 —tres mesos abans de l’inici de la batalla de l’Ebre—, el comunista Juan Negrín, president del govern de la República, va ordenar la lleva forçosa de 3.669 “biberons” catalans. Segons algunes fonts, el propòsit de Negrín era resistir a l’Ebre el màxim temps possible esperant l’esclat d’un conflicte a nivell continental (cosa que, tretze mesos més tard, seria la II Guerra Mundial) que obligués França i la Gran Bretanya a intervenir militarment a favor de la República. Aquests “biberons”, la carn de canó de Negrín, serien emplaçats a primera línia de foc després de quatre setmanes d'una patètica instrucció amb pedres i pals.

Mapa de la batalla de l'Ebre / Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre

Caigut l’Ebre, caiguda Catalunya

El resultat de la batalla de l’Ebre, clarament favorable als rebels i dramàticament desfavorable pels republicans, va tenir conseqüències funestes per a Catalunya. L’exèrcit republicà va quedar tan delmat que l’ocupació franquista de Catalunya es completaria en tan sols tres mesos i escaig. El 7 de gener de 1939, els franquistes ocupaven el sector de llevant de la ciutat de Lleida, separat de la resta de la ciutat pel front del Segre; vuit dies més tard (15 de gener) ocupaven Reus i Tarragona; el 26 de gener, Barcelona; el 4 de febrer, Girona; el 7 de febrer, Puigcerdà i Figueres, i el 12 de febrer, Molló, la darrera plaça republicana de Catalunya. Els més de 300.000 soldats de l’exèrcit rebel desplegats a Catalunya es convertirien en la punta de llança d’una brutal repressió que, sumada als 90.000 morts i els 200.000 exiliats, submergirien Catalunya en la tenebra més absoluta.

Imatge principal: Soldats republicans en retirada travessen l'Ebre amb una barca civil / McKenzie Papineau Battalion Collection