Batalla Monumental va demostrar aquest dilluns el que hauria pogut ser i ja mai serà. Contra tot pronòstic, el programa de divulgació patrimonial de TV3 va fer honor a la seva condició i va signar un episodi parcialment rodó, en aquest cas centrat en dos monuments situats a Barcelona, La Casa Milà d'Antoni Gaudí i el Recinte Modernista Sant Pau de Lluís Domènech i Montaner. A Miravet o Taüll tenen motius per estar cabrejats: el rigor i la seriositat només arriba quan toca parlar sobre la capital, deuen pensar.

Seriositat i rigor, aquesta és la clau de tot plegat. Per primer cop en quatre entregues, les bromes insofribles, l'atrezzo injustificat o els diàlegs infantiloides van quedar en segon pla, fet que va permetre que el producte televisiu estigués a l'altura dels monuments exposats. Desfer-se d'alguns vicis adquirits és una batalla perduda –de debò, amb tanta disfressa això ja sembla Humor Amarillo–, però en aquesta ocasió la gràcia i l'encant van derrotar la vergonya aliena. I això que la cosa no va començar bé.

Per algun estrany motiu, els responsables de guió han estipulat que els presentadors han d'arribar al monument escollit amb vehicles estrafolaris: la setmana passada va ser un parapent de l'hòstia i aquest cop tocaven motocicletes amb sidecar. Com volent dir: "ens la pela tot, nanos". La intenció intueixo que era construir una posada en escena modernista, però el cert és que el molest brunzit dels motors, les ulleres cyberpunk i els acords rockers de la música van convertir la cursa inicial una mena de partida del Mario Kart. Que t'avanci un autobús del TMB tampoc és gaire glamurós.

Però com deia, aquest va ser el millor episodi de la temporada. En part, gràcies a la Candela Figueras, qui, des de l'Hospital de Sant Pau, va saber treure el millor de l'entranyable catedràtica Mireia Freixa i de la guia Mònica Almirall. De la mà de les tres dones vam poder conèixer la història i la cara oculta d'un recinte que, d'entrada, tenia les de perdre contra La Pedrera. La visita, a més, es va completar amb la primera dosi d'emotivitat de la curta història del programa quan va entrar en escena un expacient del centre. "Aquest és el millor monument perquè mai ha aspirat a ser un monument, sempre ha volgut ser un hospital". Sense ironies: així sí.

Menys sort va tenir l'Ivan Medina a la Casa Milà. Deixant de banda el seu paper d'etern sorprès –espero que sigui impostat–, al presentador li va tocar ballar amb personatges no tan sucosos. Parlem clar: per molt simpàtic que siguis, costa trobar resposta quan una de les primeres coses que t'ensenyen de La Pedrera és la lavativa amb què el Senyor Milà es ruixava l'anus. Els anyencs llençols de la Senyora Segimon, per molt que fingeixis que et ve gust tocar-los, tampoc em semblen un premi suculent, precisament.

A favor de l'Ivan: Daniel Giralt-Miracle, expert en l'obra de Gaudí, un home que amb aquest cognom només podia exercir una professió com la seva. Ell va ser l'encarregat de resseguir la història de La Pedrera i de revelar, per exemple, que la Senyora Segimon va acabar despatxant l'arquitecte reusenc. Llàstima que no expliqués la resta de la història: Gaudí va anar a judici, va guanyar, es va endur 105.000 pessetes i les va donar a la beneficència per deixar clar que "l'importaven més els principis que els diners". Un crac amb la xorra fora.

En contra de l'Ivan: l'estatisme de Javier Mariscal –l'artista convidat per parlar sobre la casa–, els acudits en off de Roger de Gràcia i la banda sonora de Star Wars quan parla sobre les icòniques xemeneies gaudinianes. Hi ha coses contra les que no es pot lluitar. Però el llistó ara està força més amunt.