A vegades, quan escrius una crítica, tens la necessitat imperiosa de justificar l'elecció del títol que has escollit per il·lustrar-la. En aquest cas, la sentència conté un adjectiu força contundent, "esperpèntic". Però hòstia, és que el diàleg que llegiràs a continuació, transcrit de forma literal després de visionar el segon capítol de Batalla Monumental, se'l mereix sense cap mena de dubte.

– Ara estem aquí, a la torre del tresor. Aquí hi havia un tresor amagat pels templers.

– En aquesta d'aquí?

– Efectivament, on ens trobem.

– I per què es deia 'la torre del tresor'?

– Perquè l'orde del temple hi tenia la caixa gran, la caixa d'estalvis, el tresor.

A partir d'aquí, senyors, tot fa baixada. Aquest diumenge, TV3 va emetre la segona entrega del programa en què dotze monuments competeixen per convertir-se en el favorit dels catalans. Després d'intentar enfrontar Tàrraco i Empúries –un duel que ni tan sols s'aguantava fent valer la rivalitat entre nord i sud–, aquest cop va ser el torn de Miravet i Cardona, dues poblacions coronades per dos castells que, com era d'esperar, no tenen res a veure. Almenys aquest cop el guanyador no respondrà a una qüestió tan lògica com la demografia de la zona.

Tal com es va fer palès al primer programa, el problema principal de Batalla Monumental és que ha fet de les batalles la seva raó de ser. En lloc d'aspirar a ser un bon espai de divulgació històrica i patrimonial, el programa insisteix constantment en la idea que cal contraposar els monuments de cada indret, un relat que no compren ni els vilatans, ni els experts, ni, segurament, els mateixos presentadors, forçats a deixar anar oracions absurdament sintètiques, més pròpies d'un personatge del Club Súper3 que d'un ésser humà adult. "Què creus que sentiré quan vegi el castell de Miravet?". "Uau, ja els hi agradaria als de Cardona tenir un castell com aquest!". "Per fi estic dins d'un dels monuments més simbòlics de Catalunya". "Uau, visca, sí, he salvat el castell de Cardona!". De debò, són frases que no funcionarien ni com a falca radiofònica de Visit Catalonia.

Així doncs, com la setmana passada, toca preguntar-se què queda quan el leitmotiv del programa falla estrepitosament. En aquesta ocasió, el repertori és més engrescador que el de l'últim cop.

En primer lloc tenim els vilatans, l'únic punt positiu del programa, gent autèntica que brilla perquè, a diferència de Roger de Gràcia, no estan llegint un guió. Gairebé tots, a excepció de l'aspirant a president de les JNC que vol el seu minut de glòria, desperten simpatia i naturalitat.

En segon lloc, Dídac Flores, recreador templer de Miravet. La professió ja ho diu tot. Puto amo entre els putos amos, en Dídac va empunyar la seva espasa i no li va tallar el cap al presentador de miracle. Especialment estel·lar el moment en què va enfundar-li un casc i, talment com si fos el quillo repetidor que puteja els seus companys de classe, li va clavar dues plantofades ben fortes al crani. Com volent dir: "Això no és un plató de Sant Joan Despí, tros d'abraçafanals".

En tercer i últim lloc, la buidor. La decepció. Resulta, contra tot pronòstic, que el castell de Cardona és el 'picadero' del poble. Joder, els cardonins follen dins d'una fortificació de l'any 880. Però no, no és una qüestió important. Quan et penses que el programa tindrà una mica de salsa, un gir sexual inesperat, la música funk, digna de peli porno de sèrie B, s'apaga. I fins la setmana que ve.