A ElNacional.cat som dos redactors de cultura, els dos que formem la minsa plantilla de Revers, Marta Gambín i jo, i després hi ha dos grans crítics culturals: Dario Porras i Marc Villanueva, les dues firmes fonamentals de la nostra secció de societat, EnBlau. Hauríeu d'escoltar les seves discussions, gairebé diàries, sobre les sèries o les pel·lícules que han vist. Fascinant. A mi em resulta especialment graciós el sistema medidor qualitatiu del Dario: Per a ell els llibres, les pel·lícules, les sèries, els discos són meravellosos o no són. Si una cosa li agrada molt, és meravellosa. Si no li agrada, no ho és. Ja està. Més aclaridor i descriptiu, impossible. El fet és que ara, sempre que llegeixo un llibre, escolto un disc, o veig una pel·lícula o una sèrie que m'ha captivat, em pregunto en quina part de la seva meravellosa balança crítica la posarà en Dario. Em va passar aquest cap de setmana quan vaig acabar de veure The Bear, una sèrie que he devorat amb la passió amb què un hooligan entona l'himne del seu equip de futbol. I dilluns va ser el primer que vaig fer quan a les 10, puntual com sempre, va aparéixer per Numància 46.
-Dario, has vist The Bear?
-Meravellosa!
I ja està, aquest intent de ressenya podria acabar aquí, perquè no cal afegir res més. Perquè The Bear és un putu miracle tragicòmic de 25 minuts per capítol. Una meravella. La millor sèrie de la història perquè els protagonismes som tu i jo. La millor sèrie de la història ni que sigui per l'escena final de l'últim episodi de la primera temporada, amb el Let Down de Radiohead com a banda sonora.
Tocats per la vida
Aquí la cosa va d'un cuiner, que és un dels millors cuiners del món, cuinant per un dels millors restaurants del món. El seu germà, que regenta un modest restaurant d'entrepans de Chicago, mor i li deixa en herència el tuguri, un local infeste carregat de deutes. OK, la realització és brillant i les interpretacions brutals. El prota, Jeremy Allen White, en el paper del turmentat cuiner 'Carmy', ho fa de premi. Dos dels secundaris que l'acompanyen, també: Ebon Moss-Bachrach en el rol de Richie 'El Primo', el millor amic del germà mort, un d'aquells cràpules encissadors amb un cor tan gran com la llista de males decisions que han arruïnat la seva vida, i l'Ayo Edebiri donant vida a la Sydney, una jove cuinera de talent desbordant que accedeix a treballar a The Bear (així és com es diu el local d'entrepans) per pura admiració al Carmy.
The Bear parla d'un cuiner, però ho podria fer d'un lampista, un professor, un periodista o un forner, el resultat seria el mateix: penya amb les seves mogudes i les seves merdes
Tot perfecte, tot genialment executat, però no, això no és el que fa de The Bear la millor sèrie de tots els temps. El que fa de The Bear una producció única i especial, més enllà de la seva sublim banda sonora, és que els protagonistes som tu i jo. The Bear parla d'un cuiner, però ho podria fer d'un lampista, un professor, un periodista o un forner, el resultat seria el mateix: penya amb les seves mogudes i les seves merdes, amb els seus traumes i les seves ferides per guadir i tancar. Gent, com totes i tots, tocada per la vida que, quan jo no pot més, surt al carreró a fumar un cigarro i torna al combat després de l'última calada. Mireu-la, hi sortiu.
*Temes que podeu escoltar en la primera temporada de The Bear