Com definir el so d'una generació? Millennials i zetes estan farts de la incertesa. Rabiosos, desenganyats, amnèsics d'un futur millor, són conscients que no els esperen oportunitats ni a les portes universitàries ni a la sortida de qualsevol magatzem. Que si no estudien, malament, i que si estudien massa, també malament. En l'àmbit musical, la limitació es multiplica: la indústria no pot (o no vol?) absorbir la gran quantitat d'artistes que hi ha i aposta per un binomi música-estètica mainstream que redueix molt el cercle del talent. En aquest context desmoralitzador, expressar-se és gairebé una obligació.
Perquè la música és cabreig. Fins i tot quan hi ha lament o se li canta a l'amor romàntic o les coses boniques del dia a dia. Les cançons són retrets i rancors que ressonen, tristesa i ràbia acumulada als pulmons que un necessita vomitar. Ha passat sempre. Els rockers dels 80 criticaven l'statu quo polític amb un bon xut a les venes, els afroamericans rapejaven pels seus drets civils, les riot grrrl s'empoderaven en els concerts i els rastafaris es cagaven en les guerres, en la gana que fueteja el món. Cada un amb la seva biografia, cadascú amb la seva lluita. Perquè fer música també significa crear la banda sonora d'un context o d'una idea. D'una vida, al cap i a la fi. I els joves que se senten còmodes en l'etiqueta bedroom pop li canten a la frustració que els ha tocat suportar.
Boy Pablo és el referent del subgènere de música que dona empara als nous músics que canten sobre les seves pors generacionals.
Els sons que surten d'un escriptori d'Ikea
Pop des del dormitori. Aquesta és la definició precària del subgènere. A efectes teòrics, el bedroom pop seria la música que surt de la intimitat, que es compon a l' habitació santuari, encara que en realitat té unes pretensions molt més grans: és un paraigua que dona empara a tota una onada d'artistes que volen treure el que porten dins, parlar del que senten i expressar les seves vivències davant el món. Entre l'indie, la psicodèlia i el so Lo-Fi, és un viatge al món interior dels seus creadors; un espai càlid, sense artificis ni prejudicis, on cada un pot ser com li doni la gana de ser.
Alguns el vinculen a Kurt Cobain o a l'instrumentalista Robert Steven Moore, tot i que un dels grans referents pels simpatitzants del bedroom pop és Boy Pablo. A través d'una narrativa experimental i una creativitat nostàlgica, la banda noruega crea melodies i lletres que empatitzen amb el dia a dia dels joves actuals. Molts altres han adoptat aquesta manera d'entendre la música i volcar-la en streaming. Rex Orange County, Clairo o Beabadoobee a nivell internacional; Galgo Lento, Trashi o Ariox al costat de casa.
La seva filosofia és parlar d'allò de dins per explicar allò de fora
Però què té de diferent amb un altre tipus de música? Per què el bedroom pop destaca en l'emocional per sobre d'altres reivindicacions musicals? Potser es tracta de les lletres sinceres – i bastant representatives d'un moment vital – o pot ser que sigui per una sonoritat en tons grisos que empasta amb estrofes simples que amaguen reflexions profundes. Abnegats i resignats del sistema, molts d'aquests nous músics generacionals han trobat l'alliberament en la barreja de sons peculiars - que van del trap a l'electrònica o el pop - barrejats amb les seves pròpies emocions. A mig camí entre l'eufòria i el drama, n'hi ha prou amb posar-se els auriculars i pujar el volum al màxim: gairebé sembla que una boira color ocre se't coli a l'estómac i et toqui el cor amb un punxó afilat.
Amb un imaginari col·lectiu que beu de la subcultura emo, la filosofia d'aquesta nova enfornada de dormitori és parlar d'allò de dins per explicar allò de fora. Lluny queden aquells experiències de carrer vinculades a les drogues, a la deixadesa perenne i a l'insult barat, probablement amb tons misògins – qui no ha entonat el típic zorra o perra per criticar la tia que t'ha deixat, la que s'ha ronejat amb el teu xicot? No, el bedroom pop indaga en les nostres pors més profundes, els dubtes vitals, l'angoixa de no saber, les crisis del jo individual. És un altaveu als pensaments bruts, macabres i sense polir; també li canta una mica a l'amor tòxic perquè l'amor continua sent tòxic, de vegades. Tot amb recursos més pobres -que no cutres - que es tradueixen en més autenticitat, més cor calent. Una espècie de teràpia psicològica que sona a les melodies sintetitzades de dani, a la veu compungida de Mori, a l'alegria mesurada de Yana Zafiro i al ritme traper electrònic de Rusowsky.
La tecnologia democratitza (però precaritza)
Si aquestes noves veus han pogut fer-se un lloc en l'escena underground és per l'auge de les tecnologies. A l'evident conscienciació emocional i psicològica més gran en la societat, s'ha unit el fàcil accés a qualsevol dispositiu necessari per crear i produir tota mena de música casolana i la rapidesa amb què el contingut es distribueix des de plataformes de difusió com Youtube, Vimeo o les xarxes socials. Ara es pot generar i difondre sense necessitat de tenir una discogràfica darrere, i aquesta bretxa és un nínxol que els artistes han sabut aprofitar per encarar-se a una indústria musical oficialista. Aquesta és la gran raó de ser del bedroom pop. Però el problema continua existint: encara que la tecnologia democratitza la música, també precaritza tots aquells que volen dedicar-s'hi, obligats a ser artistes multifuncionals sense que això els asseguri un guany o un futur.
Avui dia és molt fàcil gravar un disc més que digne des de casa. S'ha sortit dels estudis per improvisar escenaris casolans d'enregistrament i el resultat ha agradat als oients, que cada vegada consumeixen més en plataformes digitals alternes i allunyades de la televisió o la ràdio tradicional. I és que també existeix una pretensió per ser diferent, per no encaixar. Curiosament, en ple auge dels filtres d'Instagram, aquest subgènere fuig del cànon comercial i de l'homogeneïtat dels gustos per construir un espai on els músics puguin cantar-li als seus propis conflictes.
La comercialització és un perill?
L'any 2017, Boy Pablo va pujar el videoclip de la seva cançó Everytime i va generar milers de visites. Gràcies a un fil a Reddit, els algoritmes de Youtube van fer-la saltar a la fama. Aquest exemple és identificatiu d'un moviment que també corre el risc de ser succionat per la indústria musical mainstream, com ja li ha passat també a Cupido, que després d'actuar al Primavera Club de Barcelona el 2018 i amb només un tema al carrer, ha arribat a col·laborar amb Alizzz i Lola Indigo.
Això significa que el bedroom pop ha de ser sinònim a resignar-se? Què passa amb aquells que tenen l'oportunitat de gravar en gran, de fer concerts multitudinaris? Deixen de ser partícips d'un moviment que catapulta les noves estrelles? Potser aquesta és la pregunta universal que persegueix a l'estil perquè, al cap i a la fi, la indústria aposta allà on veu rendibilitat. I quina ànima que estimi la música pot renunciar a viure d'ella?